Dublinesos de James Joyce

Ahir al vespre vàrem fer la sessió del club dedicada al recull de contes “Dublinesos” de James Joyce, un d’aquests autors consagrats, on tothom que s’hi ha apropat ha estat per la seva obra més coneguda “Ulisses” i que pocs han pogut acabar.

Cal dir que va ser una tertúlia amb poca gent, potser per la data, potser pel llibre, ningú l’havia acabat i pocs havien llegit la majoria de contes (per la falta de quòrum dedueixo que els que faltaven també estaven en la mateixa situació).

No patiu, perquè aquesta tertúlia té segona part, recordo que al Cineclub passarem la pel·lícula “Dublineses” de John Huston, basada, malgrat el títol enganyós, en el darrer conte del llibre “Els morts”. Pels qui per falta de temps, o que no els hi agrada el llibre, recomano llegir aquest darrer conte, un dels cabdals de la literatura universal (amb totes les lletres). Quan acabem la pel·lícula, els que vulguin, podem fer una segona part de la tertúlia del llibre.

James Joyce és un dels grans autors de la literatura, especialment pel seu domini de l’escriptura, de les tècniques narratives, innovant, creant, dotant la seva obra d’una riquesa conceptual, metafòrica, simbòlica. Tot aquest domini l’aplica sobre el monòleg, la descripció psicològica, el flux de consciència, on vertebrarà els seus relats i novel·les. Aquest mestratge també és el que fa que moltes obres siguin feixugues pels seus lectors i que molts abandonin “Ulisses” i el considerin un llibre impossible.

No obstant, en “Dublinesos”, trobem al primer Joyce, que encara no ha aprofundit del tot en les seves tècniques  narratives, però comença a perfilar el seu estil propi. Una de les coses que es va comentar sobre la publicació de Dublinesos, es que és un llibre escrit entre 1904 i 1907, però no va trobar editor que el publiqués fins el 1914. En altres autors, el marge del temps, hagués fet que es dediquessin a altres obres però Joyce va anar treballant els relats fins a dotar-los d’una profunditat i una cohesió impressionants (com hagués canviat les coses si de bon antuvi li haguessin publicat).

L’estructura de l’obra és circular, el conte del principi té relació amb el del final (temàtica, no de personatges). Hi ha tota una sèrie de temes que es van repetint al llarg de l’obra i personatges que es poden intercanviar facilment. El concepte d’Epifania es repeteix en tots (un moment de la vida quotidiana on un dels personatges descobreix quelcom essencial de si mateix), aquesta epifania té relació amb la paràlisi que tots els personatges tenen, on hi ha una vida millor però no poden o no volen atansar-la i que la figura metafòrica que trobem és el de la finestra (present en gairebé tots els contes).

Joyce tracta molts temes, la religió (opi del poble irlandès, que com a símbol identitari és intocable però que no permet cap crítica a tots els abusos que es cometen), el nacionalisme, la relació entre homes i dones, l’escola, l’alcohol, la violència familiar, etc. Però bàsicament tots aquests temes ofeguen als personatges de l’obra, els impedeixen ser feliços o prosperar, els encadenen a un present que no els hi agrada i la Ciutat de Dublín, és un exponent d’aquesta paràlisi, decadent, d’un present i un futur gris (i no verd).

Vàrem destacar que hi ha una relació en l’ordre dels relats: els tres primers els protagonistes són nens; els 4 següents (del 4 al 7) és la joventut; 4 més del món adult (del 8 al 11); tres (més fluixos) dedicats a la política, el nacionalisme i la religió (12-14) i la conclusió final, resum de tots els anteriors Els morts (15)

A la tertúlia, vàrem comentar un per un tots els relats, excepte el darrer, que ho deixarem per la tertúlia després de la pel·lícula. Va sobtar en alguns la facilitat en què estant escrits (no són “Ulisses”) i el fet que tots tenen un final no conclusiu (i tampoc un principi) són retrats de certs moments. Aquest fet fa que el lector hagi de posar de la seva part per deduir el què està passant. Un altre aspecte important és com juga amb les nostres expectatives, a vegades comença els relats focalitzant en un tema o amb un personatge que a mesura que avancin els relats despareixerà i la clau serà en un altre personatge ("Els morts", "Un encontre").

En l’entrada que faré després de la pel·lícula, faré un detallat de cada conte.

Per finalitzar vàrem recomanar tota una sèrie de relats imprescindibles , tot i que l’ideal és llegir-los tots:  Les germanes; Un encontre; Aràbia; La dispesa; Un nuvolet; Contrapartides (espectacular); Un cas dolorós (un dels millors); i finalment l'obra mestra que és "Els morts".

-         

Aquest llibre donaria per moltes pàgines però tampoc és l’objectiu del blog, malauradament penso que m’he deixat aspectes importants a destacar que afegiré en la segona part.

L'Avar de Moliere

L’AVAR de MOLIERE

  

El club de lectura del més d’abril va estar dedicat al teatre i més concretament a un del clàssics indiscutibles com “L’avar” de Moliere. Va ser un club de lectura molt curt, bastant diferent als que hem fet darrerament ja que l’obra no dóna per gaires debats o moltes explicacions.

L’avar és una de les comèdies més conegudes de Moliere  però va ser un fracàs en el seu moment, no obstant, s’ha convertit en un clàssic ja que actualment es representa i no fa gaire a Barcelona es va estrenar una nova representació.  Tampoc és una obra gaire original ja que el tema s’havia tractat en altres obres, fins i tot, es podria dir que és un plagi-còpia-versió-homenatge de l’obra de Plaute “La comèdia de l’olla” (d’època romana).

En parlar de Moliere i d’aquesta obra, es va dir que és una obra senzilla però complexa (el símil de la gelatina) i que es capaç de parlar de diferents temes com la usura, la gasiveria, la dot, o la relació pares – fills. Tos aquests temes tractats en una època de censura i restriccions però amb clau d’humor. La part essencial és l’amor que Moliere sentia pel  teatre i especialment per la comèdia, que dominava tots els tòpics i recursos fent senzill el que realment és complexa. Vàrem parlar que si bé la intenció de Moliere no és la crítica social si que en ridiculitzar certs aspectes de la realitat podia fer canvis en aquesta (aquí vàrem parlar del “Tartuf” on es deforma el personatge del capellà que només viu d’estafar la gent moribunda perquè en nom de l’església li doni la herència). 

L’obra té un final abrupte i totalment inversemblant (el naufragi, la família retrobada) i algun forat de guió bastant gran com el personatge de la Dama de Bretanya, que es diu que apareixerà però no ho acaba fent. En general, tot i aquestes imperfeccions, va agradar i va fer riure, que és precisament l’objectiu de l’autor i que té molt de mèrit que gairebé quatre-cents anys més tard ho continuï fent. En són exemples  la gasiveria de l’avar amb els criats, que alhora de la recepció pel futur casament, un té un forat a les calces i l’altre en el vestit a l’alçada de la panxa, l’avar recomana que un serveixi sempre amb el cul enganxat a les parets i l’altre que no es tregui la safata de davant; o quan el cuiner – cotxer es va canviant de roba alhora que va parlant amb ell el seu amo.

 Finalment remarcar que la traducció en català estava molt bé, que encerta el to “clàssic” de l’obra però la versió catalana no hi ha notes introductòries que ajuden a contextualitzar l’obra com si que passa en la versió castellana.