Racó del Club

Ghost World

2011-12-20T18:11:00.001+01:00

El divendres 16 de desembre la tertúlia del nostre club va tractar sobre el còmic Ghost World. Aquesta història va ser escrita entre 1993 i 1997 per Daniel Clowes, que la publicà conjuntament el 1998 i va obtenir un gran èxit, tant als Estats Units com en altres països. El 2001 va ser duta a la gran pantalla amb guió del mateix autor del còmic.

Feta aquesta petita introducció, hem de fer un petit resum de com va anar la sessió. A poquíssims de vosaltres us va agradar o vareu trobar sentit a la història. Potser a causa dels molts insults que es troben en la història i/o per les nombroses referències a la cultura americana que des d’aquí no entenem i/o al fet que és una història abans ja feta – com El vigilant en el camp de sègol. Molts la vàreu comparar amb la pel·lícula, fent constar la superioritat i enteniment de la pel·lícula vers el còmic. Vàreu comentar – els qui heu vist la versió fílmica – que els personatges secundaris tenen més entitat i potser és molt més madura. Potser això es deu al fet que del còmic al film hi ha un pas de quatre anys i podia permetre al autor aprofundir o canviar aquelles parts de les quals no estava gens content.

Hi ha tota una sèrie d’aspectes que varen reunir diferents i oposats punts de vista, com el fet de la seva vigència avui en dia (ho deia “algú” per l’absència de tecnologies i la falta de relació social que comporten els nous hàbits, fruit de les xarxes socials, que no pas pel tema de l’adolescència); la falta d’empatia que podíem sentir pels seus personatges, tot i que alguns vàrem coincidir en la falta d’expectatives i la confusió de la nostra adolescència; el fet que "no passa res", que tot és banal, però això és potser una part de la gràcia, ja que l’avorriment, en alguns adolescents és més real del que ens pensem, com també l’espera que passi quelcom extraordinari i mai passa, i dia rere dia s’espera allò que mai passa ni passarà.

Vàrem estar d’acord que el tema de l’obra és aquesta adolescència en trànsit a l’adultesa i com aquest trànsit fa canviar la relació entre les dues protagonistes. En aquest cas concret, vàrem destacar la necessitat de l’Enid de mantenir els seus records infantils, com aquella figura que retroba a terra desprès d’intentar vendre-les o la recerca de les cançons de la infantesa. També vàrem parlar sobre la dependència entre elles, especialment de la Rebecca vers l’Enid i d’alguns apunts d’una possible relació amorosa entre elles, mai resolta. Altres aspectes a destacar són aquesta solitud que traspua tota l’obra i aquest final –més o menys resolt– que mostra un desenllaç on les amigues de l’adolescència ja no ho poden ser a l’adultesa.

En conclusió, va ser un club de lectura diferent, tant pel fet que l’obra a comentar fos un còmic com per la classe de còmic que és l’obra de Daniel Clowes.

Per la meva banda, vaig deixar incompleta la visió del còmic com a art, diferent al de la literatura, on tant importa el dibuix com el guió. Per anar fent via, faig unes petites pinzellades: en primer lloc volia comentar aspectes com el color, que adquireix la seva importància en l’obra com una mostra d’aquest món avorrit i banal que, segons l’autor, volia mostrar aquelles hores del vespre on el blau dels televisors inunda les cases i els carrers de la ciutat on viuen les protagonistes; també comento el fet que la majoria de plans són sempre terrenals, és a dir, que no utilitza mai picats ni contrapicats per mostrar-les, fet que indica respecte i comprensió; i per últim us deixo una imatge d’unes vinyetes de l’obra on es mostra un dels avantatges del món del còmic vers la literatura i el cinema: aquesta capacitat de fer reflexionar a partir de les imatges on juga amb què es diu i qui ho diu.

A la imatge veiem les dues protagonistes assegudes a la parada del bus, en el lloc d’un tal Norman, aquell freak que sempre estava assegut en una parada que no funcionava perquè el bus no hi parava. Les dues es mig desperten agafades de la mà i l’Enid comenta que el bus torna a funcionar i, per tant, en Norman ja no hi vindrà. De cop, una de les dues, no indica qui, li diu a l’altre que li deixi anar la mà. La majoria de gent suposo que respondrà que és la Rebecca qui li diu això a l’Enid però és una reflexió nostra i no una pista donada per l’autor. La interpretació d’aquestes vinyetes, per mi, mostren l’amor sensual de l’Enid per la Rebecca, però hi ha múltiples lectures, com podia ser que fos la necessitat infantil de seguretat per part de l’Enid amb la Rebecca o perfectament que el comentari fos de l’Enid per desenganxar-se de la Rebeca, totalment dependent d’ella. Finalment, acaba amb la visió del bus que se’n va i el silenci entre les dues mostra que alguna cosa ha passat entre elles.

Jordi Garolera

El Hijo del Acordeonista de Bernardo Atxaga

2011-12-02T14:38:00.001+01:00

El club de lectura del novembre va ser força satisfactori, però la lectura no va acompanyar la nit. Evidentment, la manera d’escriure, el talent i la tècnica són antagòniques entre l’autor de Dissabte, Ian McEwan i el d’aquesta sessió, Bernardo Atxaga.

La tertúlia del hijo del acordeonista va mostrar que el llibre va deixar a penes satisfets els membres del club. És un llibre senzill, que entra molt bé, i la seva lectura passa molt ràpid perquè aquí la importància no rau en com està escrit sinó en el missatge que vol transmetre.

Vàrem estar d’acord en la irregularitat en el ritme del llibre, especialment en els trams central i final, i concretament en la justificació de la traïció a ETA. La primera part prometia un bon llibre, sobretot la coneixença entre David i Mary Ann, però el desinterès augmenta a mesura que vas avançant en el llibre i al final no es pot copsar el perquè d’aquest canvi – una raó podria ser la reescriptura de Joseba sobre el text de David – o simplement la incapacitat d’Atxaga d’acabar amb sentit el seu propi llibre.

Cal recordar que el llibre comença amb aquesta relació infantil entre David i Joseba i la mort de David mentre Joseba està amb ell a California. Però s’ha de fer menció en el fet que Joseba no apareix com a amic i part de la història del protagonista fins a la pàgina 283 i a partir d’aquí sí que pot intervenir en la reescriptura del llibre que ha escrit amb antelació David. Aquest joc metaliterari no s’entén gaire bé i és un motiu de insatisfacció en la valoració del llibre.

Malgrat això, haig de destacar el fet de la metàfora de la papallona com un dels elements més aconseguits del llibre. La papallona és un símbol de l’amor al país, a la llengua –a les diferents maneres d’anomenar papallona insisteix bastants cops en el llibre. Però també la papallona és l’excusa “real” però excusa que l’entomòleg Papi – futur dirigent d’ETA– utilitza per preparar els seus atemptats com la crema de l’hotel Alaska. En aquest cas la papallona – Mirasicoletea; Mitxirrika, pinpilinpauxa – té aquest doble vessant: l’amor a la llengua - terra i l’us pervers que se’n pot fer d’aquest amor, excusa per cometre barbaritats i bestieses.

Tal i com es va dir sobre el llibre i sobre una reflexió del mateix llibre, la veritat a vegades és més trista que la ficció i per això l’hem d’adornar i l’adornem. La història de Don Pedro és una mostra d’això, on la primera vegada que se’ns narra la seva fugida adquireix moments d’èpica i jamesbondians, però més endavant se’ns mostra un altre cop la història més prosaica i no tant poètica. Potser el llibre és una justificació d’aquells que en els anys de la dictadura van donar suport a la lluita armada i la manera de narrar aquells fets pertanyen al món de la ficció, molt adornats, i no tant a la trista realitat que fou en realitat. Potser.

Per acabar, una crítica de la crítica. Vàrem comentar el fet del cas Echevarria, on Ignacio Echevarria va fer una crítica sobre el llibre en l’especial de Babèlia – el suplement del País – que va dedicar a aquest llibre i a l’autor. La crítica negativa va provocar la sortida del crític del diari i tota una sèrie de justificacions i acusacions entre una banda i l’ altra. El diari va quedar en una posició molt dolenta ja que les ingerències dels negocis –el diari i l’editorial que publicava el llibre són del mateix grup– van sotmetre la llibertat d’expressió.

Al meu parer, és una crítica bastant fluixa i molt destructiva, amb aportacions i raons poc construïdes. Amb algunes parts hi puc estar d’acord, com les d’aquest fragment: “(...) el carácter tan tópico -acusadoramente tópico, esta vez- de sus planteamientos narrativos, la enclenque consistencia de sus personajes, la poquedad de sus desarrollos” .

Però són injustificables certs arguments com aquest: “La beatitud y el maniqueísmo de sus planteamientos hace inservible ‘El hijo del acordeonista’ como testimonio de la realidad vasca”. Al meu parer, la ficció és solament ficció i ningú no es pot creure o resumir el conflicte basc a través d’una novel·la. Seria tan lamentable com que algú es llegís Dissabte d’Ian McEwan i es considerés expert en cirurgia, o que després de llegir el Codi Da Vinci es considerés expert en simbologia cristiana.

Ara, tot i que la crítica podria ser molt millor i deixant de banda aquesta càrrega d’animadversió que sembla que tingui Echevarría contra Atxaga, no justifica la decisió presa per El País.

Jordi Garolera

Dissabte, d’Ian McEwan

2011-11-10T11:18:00.001+01:00

L’últim divendres d’octubre vam entrar en matèria amb el primer llibre del club de lectura del curs 2011-2012. Aquest llibre d’Ian McEwan va donar molt de si, ja que la seva tertúlia va poder enriquir el regust dels que vam acabar el llibre amb les múltiples i encertades lectures que els membres dels club van fer.

Ens vam dedicar a disseccionar l’obra tal i com l’autor feia amb el seu protagonista, Henry Perowne. Aquest personatge el vam definir com el cirurgià controlador que se sent Déu mentre és al quiròfan, ja que allà té la vida del pacient a les seves mans i, com a tal, és respectat i pot manar sobre tots els ajudants. Però quan marxa del quiròfan està perdut en l’oceà de l’atzar i la impossibilitat de control que és la vida externa a l’hospital.

El seu dissabte comença amb el presagi de l’avió que s’encén com una bola de foc (com en l’antiguitat, que era un símbol de mal auguri). Llavors tota la seva vida comença a trontollar en diferents episodis que mostren justament el seu desconcert vers la realitat.

Hi ha tota una sèrie d’elements que mostren aquest desconcert i l’atzar del seu dissabte, com la manifestació contra la guerra, que avança paral·lelament a l’ensorrament del personatge; o la necessitat de trucar la seva esposa, exemple de la seva dependència en la vida real d’algú que pugui entendre la pròpia realitat; o la relació amb els seus dos fills, que mostren també la seva incapacitat per crear o per entendre la fantasia. Per un costat, el seu fill és músic de blues i la reinterpretació dels temes en directe és la clau de la seva brillantor, i la seva filla és una poetessa que obliga el seu pare a llegir literatura. Per Perowne, el protagonista, la millor literatura és la biografia de Darwin o els escrits de Einstein. En tots aquests elements trobem la raó del seu desconcert i de la seva fragilitat.

Hi va haver, evidentment i per sort, discrepàncies en certes valoracions i interpretacions sobre el desenvolupament del llibre o el caràcter del personatge.

Primer de tot, el caire polític del discurs del mateix protagonista, que perfectament podria ser una manera de vendre unes idees pròpies per part de l’autor. El problema és la incapacitat d’aprofundir en un discurs més pensat i profund que les tipificades i superficials raons a favor o en contra de la guerra d’Irak.

En segon lloc, quant a la valoració de Perowne, per alguns membres el protagonista podia haver acabat com Michael Douglas en el film “Un dia de fúria”. Per altres, el protagonista és un complet covard en tot. Per d’altres, és una persona com qualsevol, amb les seves manies, les seves pedres i els seus defectes.

Un altre motiu de debat va ser la inversemblança o no de certs moments, com el fet de l’accident i la seva trobada amb el personatge de Baxter i el diagnòstic de la seva malaltia. O especialment el fet que no es dutxi després del partit de esquaix, fet que sembla un contrasentit, veient la meticulositat tant del protagonista com del propi autor.

Un darrer element de discrepància va ser el fet del ritme del protagonista. Per uns es va ensorrant poc a poc, però al final remunta. Per altres, és un dia complet amb certs miralls que mostren un cercle definit i compacte al final, com la finestra des d’on ell comença i acaba el seu dissabte o el quiròfan com a espai on ell obté la seva confiança i valor. Cal recordar aquí que necessita operar per recuperar el control absolut que ha anat perdent durant el dia.

Quant a l’autor tots varem estar d’acord que és un gran escriptor, que s’ha preparat el llibre amb molta minuciositat, que el tractament del dia està fet amb una meticulositat digna d’un microscopi. Segons el meu parer, és un llibre que segurament hauria deixat de banda amb els ulls tancats, però per sort vaig estar obligat a llegir-lo i a gaudir-lo. Tot i ser un llibre difícil i no apte per a tots els paladars, és un text quasi perfecte i gairebé una obra mestra.

En conclusió, va ser una vetllada molt enriquidora que va permetre descobrir un gran autor i, el més important, la possibilitat de llegir més obres seves. També va ser un inici prometedor del club de lectura, ja que va permetre analitzar el llibre en detall, fet que demostra la necessitat del mateix club.

Jordi Garolera

Stella Gibbons - La hija de Robert Poste

2011-01-29T13:18:00.003+01:00

En un dia Molt anglès - fosc, humit i plujós- varen tornar a fer reunió a la Biblioteca. Potser pocs, perquè la nit no acompanyava, però ben agermanats.

Primer de tot es va donar la benvinguda al Jordi, nou bibliotecari i coordinador del club.

El primer que va comentar tothom va ser Olive Kitteridge. Més que res, perquè desprès de llegir a Gibbons tothom estava esgotat de lectures denses.

Majoritariament, la gent no va entendre el sentit d'aquest llibre i va fer que, una vegada més, s'abandonés la lectura a les cent primeres pàgines.

Basicament per entendre aquesta obra, que actualment continua sent un referent de la literatura anglesa - estem davant d'un long seller - s'ha d'entendre el context, entorn i intenció de l'autora.

Aquesta és una obra transgresora. Escrita als anys 30 -just quan les sufragistes angleses acabaven d'aconseguir el ple dret del vot femení- ens presenta inicialment una imatge de la dona delicada i tendra, preocupada per la moral i la moda. Aquesta dona de cop i volta, ens canvia i ens mostra una dona freda i predeterminada a canviar la vida dels seus parents a Cold Farm amb un humor molt anglès que de vegades costa de seguir pels continuats jocs de paraules i referències als grans clàssics de la literatura romàntica.

Així comença amb una dedicatoria a Horace Walpole, es riu -en els apartats amb **- de les descripcions amb gran estil literari de Thomas Hardy, de la cursileria de les germanes Brönte, del fals coneixement de les dones de P.D.James i moltes altres bromes i retrucs que es perden si no es té un coneixement profund de la llengua, idisioncràsia, literatura i història anglesa.

Es una obra recomanable però només si es té una base o algú t'explica els gags. Sinó et quedaràs com els habitants de Cold Comfort Farm, fora de joc i a l'abast de les maquinacions de La Filla de Robert Poste.

Però qui vulgui un resum sempre pot buscar la pel·lícula del mateix títol o com es diu en anglès 'Cold Comfort Farm'

PD: Aprofitant l'avinantesa en Jordi en va explicar com la fusió de Caixa de Girona amb La Caixa s'ha carregat el prèstec interbibliotecari. Per tant, ens ha ofert una suggerència de lectures en base als lots per clubs que proporciona CEPSE. Per tant, la lectura del mes de febrer serà un relat curt- Pedro Paramo de Juan Rulfo- i a la vegada prepararà un llibre de Philip Roth pel març. En les properes reunions ens continuarà informant, sinó ho fa abans per mail (si algú no els rep que l'avisi a la Biblioteca).

Olive Kiteridge per Elizabeth Strout

2010-12-10T23:15:00.005+01:00

Vet aquí una vegada un llibre que es va proposar perquè havia agradat molt. Però el món no és perfecte, i les seves defensores estaven indiposades i la resta es va indisposar contra el llibre.

I es que la majoria de la gent no l'havia acabat. Com sempre s'han alabat les virtuts. El llibre està ben escrit malgrat que la versió catalana disposi d'una traducció un pel enrevesada. Es descriu molt bé una societat grisa molt realista però poc atractiva.Però en general no ha acabat convencent principalment per uns personatges grisos poc profunditzats.

Per finalitzar aquest breu resum. Bona assistència. Acompanyats pel sempre benvingut Jordi Artigal que ens ha fet una sèrie d'apunts per realitzar la tria dels llibres. La sala ben climatitzada, la qual cosa s'agraeix en una nit tan freda. I pel proper llibre la Esther parlarà amb en Jordi (el nou bibliotecari) per tal que ens faci les gestions.

PD: Que passeu unes bones festes !!!! Ens veiem l'any vinent....

El jardí dels Finzi-Contini per Giorgio Bassani

2009-07-16T13:13:00.004+02:00

Ens vam adonar de seguida que el llibre havia despertat emocions molt diverses. Als qui no va agradar el llibre van trobar que no enganxava gens i que era difícil de submergir-se a la història.

Algunes raons esmentades per a aquesta manca d’interès van ser que el final de l'historia queda clar de bon principi, que els personatges no despertaven cap mena de simpatia i que era impossible desenvolupar sentiments d'empatia amb ells. Igualment es va opinar que la majoria de descripcions eren massa llargues, minucioses i amb tants detalls sense interès que exasperaven una mica. En canvi es va trobar a faltar que es tractessin els temes històrics de l’època en que es desenvolupa la novel·la.

Per l’expectativa que s'havia creat sobre aquest llibres que molts autors ens havien citat com a una obra mestra, els que no van poder connectar amb ell van sentir frustració.

Als qui va agradar el llibre van explicar que la història els havia semblat un relat perfecte de com tractar temes tan universals com l'amor i la mort, d'una manera poètica i amb una certa distancia, relatant simplement una historia planera però envoltada de sentiments contrastats i de melancolia.

També van objectar que si be el que passava a nivell històric quedava només com un rerefons difuminat, l'atmosfera de repressió general que es percep en la novel·la descriu perfectament l'estat d’ànim provocat per les lleis antisemites de l’època.

També es va fer un interessant paral·lelisme entre la sensació que queda al visitant de les tombes de la necròpoli de Tarquinia (punt de partida de la novel·la), que es una sensació com de melancolia per haver entrat en el mon quotidià d’algu que ja no existeix i la sensació general que s'experimenta mentre es llegeix aquest llibre.

Tothom va coincidir en que va dir tambe que la traduccio del llibre al catala es molt bona.

A part les opinions oposades tothom va estar d'acord de que la prosa era excelent.

John Updike

2009-04-29T14:23:00.006+02:00

Aquest mes no hi havia un títol en concret per llegir sinó que s’havia d’escollir un llibre t’entra una sèrie de títols de l’autor John Updike que tracten de varies etapes de la vida d'un mateix personatge: la sèrie « Conejo ».

La majoria va llegir « Conejo en paz ». El llibre però no ha agradat gaire i fins i tot algunes persones l’han deixat a mitges. En aquest llibre el personatge ja es una mica gran i per això l'atmosfera general està tan impregnada de negativitat, cansament, problemes de salut, depressió i insatisfacció. Potser és per això que el text, per ben escrit que estigui, pot resultar pesat. Es va comentar també que en “Conejo” es tan masclista, xenòfob i intolerant que pot generar antipatia en els lectors, que no hi creen empatia.

En canvi, els que van llegir el llibre defensaven que en acabar coneixent tan íntimament al personatge, al final sentien per ell una mena de tendresa.

Al final d’aquestes reflexions varem convenir en que aquesta sèrie de Updike vol ser una caricatura de l’home mitjà americà amb els seus somnis i ambicions i que per això ens descriu unes situacions tan familiars que es podrien fàcilment extrapolar a qualsevol altre lloc que no fos Amèrica.

Març 2009

Cafè Budapest per Alfonso Zapico

2009-04-29T14:18:00.005+02:00

Tots varem gaudir molt llegint aquest còmic. A més per aquesta trobada vam tenir la sort de poder comptar amb la presència de l’Antònia, membre del club de lectura i una gran coneixedora del tema dels còmics. L’Antònia ens va fer una introducció parlant-nos d'aquest jove autor asturià que ja ha publicat un quants àlbums a Espanya i a França.

La novel·la gràfica que hem llegit tracta del conflicte palestí israelià i ens va impressionar com l’autor és capaç de desenvolupar un tema tan complex d'una manera crua i poètica a l’hora, partint de la vida quotidiana d'uns personatges entranyables que de seguida atrapen el lector.

Els fets històrics que fan de fons al relat son reals, així com alguns llocs i edificis que surten dibuixats. Ens varem fixar també en la manera peculiar que te l'autor de resoldre en la il·lustració qüestions com les emocions o els moviments. Varem concloure que una novel·la gràfica com aquesta podria ser una eina ideal per apropar el jovent a temes tan seriosos, profunds i complicats com el que tracta.

Març 2009

Una història d’amor i de foscor de Amos Oz

2009-04-29T14:10:00.002+02:00

En el nostre grup de lectors pocs van acabar aquest llibre, sigui perquè el van trobar lent i amb masses descripcions, sigui per falta d’interès per el que s'hi explica o fins i tot pel gruix del llibre. Algú també va trobar que es perdia amb tantes referències culturals d'un món que pot resultar força llunyà.

Hi ha hagut qui estava interessat per l’historia i es cansava per la minuciositat dels detalls i qui, en canvi, estava fascinat per l'estil de les descripcions i trobava que el relat no era prou estimulant.

Per aquest motiu alguns van suggerir la possibilitat de començar a llegir el llibre per capítols, sense seguir-ne l'ordre, com si fossin contes separats que podien resultar agradables i ben escrits.

Tothom va estar d'acord sobre el fet que l'autor té una gran capacitat de fer creïbles els personatges tractant-los amb humor i tendresa.Els que van llegir tota la novel·la van dir que el primer terç és el que costa més de llegir, mentre que desprès l’historia es fa més lineal, personal i amena.

També van considerar que el llibre té un gran valor literari i van fer la hipòtesi que possiblement per l'autor aquesta obra té una funció catàrtica, pel trauma que va representar el que li havia passat a la seva mare.Al final de la reunió es van encomanar als que no havien acabat la lectura les ganes de buscar el temps per tornar-lo a llegir.

Gener 2009

LES SIRENES DE BAGDAD de YASMINA KHADRA (pseud.)

2009-04-27T18:28:00.004+02:00

Els lectors varem estar bastant dividits respecte al nivell d’apreciació d'aquest llibre, però tothom estava d'acord sobre el fet de que no té gaire valor literari.

El varem trobar mes que res com una crònica descarnada i força asèptica i la majoria de descripcions són només utilitàries.

Ens va semblar que l'autor decidia expressament utilitzar un estil molt poc treballat i planer (encara que molt fluid), potser per donar millor l'idea al lector de la cruesa de la situació que viu el protagonista.

Varem coincidir també en que el final del llibre és una mica sobtat i poc creïble.

La nostra conclusió va ser que sense dubte l'interés del llibre està en el punt de vista.

Aquesta lectura va donar peu a un intercanvi de consideracions més generals sobre manipulació política, religions i sentit comú i sobre el paper dels intel·lectuals en els conflictes entre Orient i Occident.

Desembre 2008

Novetats de Sant Jordi 2009

2009-04-18T16:48:00.002+02:00

SANT JORDI 2009

NOVETATS A

LA BIBLIOTECA

NARRATIVA PER ADULTS

LA SOLITUD DELS NOMBRES PRIMERS, de Paolo Giordano.

DESIERTO / EL PEZ DORADO I L’AFRICÀ, de J.M. le Clézio (Premi Nobel de Literatura 2008).

ELS GUARDIANS DEL LLIBRE, de Geraldine Brooks.

JARDÍ D’HIVERN, de Monica Zgustova.

NI DE EVA NI DE ADAN, de Amelie Nothomb.

EL NAS DE MUSSOLINI, Lluís-Anton Baulenas (Premi Sant Jordi).

FRANKIE ADDAMS, de Carson Mc. Cullers.

L’ENCANTADORA DE FLORÈNCIA, de Salman Rushdie.

FEATHERSTONE, de Kirsty Gunn.

COSES QUE ET PASSEN A BARCELONA QUAN TENS 30 ANYS, de Llucia Ramis.

MAL D’ESCOLA, de Daniel Pennac.

LA MUERTE DE AMALIA SACERDOTE, de Andrea Camilleri.
LA HERMANDAD DE LA BUENA SUERTE, de Fernando Savater (Premi Planeta 2008).

MUERTE ENTRE POETAS, de Ángela Vallvey (Finalista Premi Planeta 2008).

LA LAMPARA DE ALADINO, de Luis Sepúlveda.

FABULOSAS NARRACIONES POR HISTORIAS, de Antonio Orejudo.

EL EJERCITO PERDIDO, de valerio Massimo Manfredi.

UN ÁRBOL CRECE EN BROOKLYN, de Betty Smith.

VENGA A NOSOTROS TU REINO, de Javier Reverte.

UN DIA PERFECTO, de Melania G. Mazzucco.

LA CINTA ROJA, de Carmen Posadas.

LOS PRÍNCIPES VALIENTES, de Javier Pérez Andújar.

LA VIDA PRIVADA DE LOS SEYMOUR, de Itsaso Lozano Madariaga.

------------------------------------------------------------

SI US VA AGRADAR:

EL AMOR EN LOS TIEMPOS DEL CÓLERA, G.G. Márquez

Potser US AGRADARÀ :

EL LADO OSCURO DEL AMOR, de Rafik Schami.

------------------------------------------------------------

SI US VA AGRADAR:

LOS GIRASOLES CIEGOS, de Alberto Méndez

Potser US AGRADARÀ :

VENGA A NOSOTROS TU REINO, de Javier Reverte.

I també moltes altres novetats per INFANTS i en formats CD o DVD.

Altres autors i obres interessants per Antonia Bautista

2009-03-27T21:50:00.000+01:00

Giménez, Carlos
- Paracuellos
- Barrio
- Rambla arriba, rambla abajo

Eisner, Will
- Contrato con Dios
- El soñador
- El edificio
- La avenida Dropsie
- Una cuestión de familia
- El último día en Vietnam
- Pequeños milagros
- Fagin el judío
- La conspiración

Lacernet, Manu
- Los combates cotidianos 1, 2, 3 i 4

Sacco, Joe
- Palestina: en la franja de Gaza
- Gorazde: zona protegida
- El mediador

Satrapi, Marjane
- Persèpolis

Spiegelman, Art
- Maus
- Sense l'ombra de les torres

Café Budapest, d'Alfonso Zapico

2009-03-27T21:28:00.000+01:00

Autor:
Asturià, nascut el 1981. Il·lustrador de professió. Col·labora habitualment al diari regional La Nueva España. Nominat com a autor revelació en els premis del Saló del Còmic 2009. Café Budapest és el seu primer còmic publicat a l'Estat espanyol. A França també ha publicat, abans que aquest, La Guerre du Professeur Bertenev, que editarà properament Dolmen a l'Estat espanyol, i ha col·laborat en un àlbum col·lectiu, Un jour de mai, amb guió de Règis Hautiere.

Té un bloc, interessantíssim, des d'on el podreu seguir: http://zapiburgotelegraph.blogspot.com/

Cafè Budapest:

Entrevista a Alfonso Zapico arran de la publicació d'aquesta obra

(Font: Astiberri Ediciones)

Café Budapest es tu tarjeta de presentación en España pero no es tu primera obra. ¿Cuál ha sido tu recorrido hasta ahora?

Muy corto. Soy profesional gráfico desde hace prácticamente cuatro años, y dedico la mayor parte de mi tiempo a la ilustración infantil. He publicado dos álbumes en Francia con Paquet (La guerre du professeur Bertenev y el colectivo Un jour de mai), y ésta es mi ópera prima en castellano. Así que en realidad no tengo mucho recorrido, el verdadero camino comienza ahora.

Tus anteriores obras se han publicado en el formato de álbum tradicional mientras que, Café Budapest ha adoptado el formato de novela gráfica. ¿Qué ventajas e inconvenientes ves en cada formato?

El álbum tradicional es más vistoso y comercial, llama más la atención y cautiva a los lectores más pequeños. También necesita más tiempo si uno es su propio colorista, y alarga mucho el proceso. La novela gráfica está más desnuda y me causa más vértigo. Lo que dibujo en el tablero, retoques digitales aparte, es lo que va a ver el lector. Ya no tengo la posibilidad de enmascarar nada con colores llamativos, cielos cambiantes o degradados. El lector tendrá que imaginar el resto. Supongo que cada historia tiene su propio estilo, pero estoy comodísimo en el formato de novela gráfica.

En un momento en el que el lector tiene fácil acceso a historietas de procedencias tan diversas como Francia, EE.UU. o Japón. ¿Cuáles han sido tus influencias?

Mis apetencias se inclinan básicamente por la BD franco belga, por cuestiones de gusto y afinidad. Durante mucho tiempo cometí el error de encasillar a japoneses y americanos en el terreno del manga mareante y los superhéroes enfundados en lycra, pero me estoy redimiendo ahora; Javier Cuervo me ha descubierto a Taniguchi y USA exporta fantásticos contadores de historias. Ya no me permito seleccionar las lecturas en función de su origen geográfico.

¿Cuál es el origen de Café Budapest? ¿Por qué has elegido este periodo histórico?
Porque el palestino-israelí es un conflicto que no me deja indiferente, por su extrema complejidad y por la evolución que ha sufrido a lo largo de los años. Un día veo una noticia en televisión, otro día leo el titular de un periódico, después un par de libros… Y al final hago una novela gráfica, un “así empezó todo…” de manera casi inconsciente.

Leyendo la prensa se diría que la situación no ha cambiado mucho desde la época que cuentas en el libro hasta la actualidad. ¿Has tratado de reflejar este paralelismo en tu historia?

Ha cambiado en el sentido de que los oprimidos de ayer se han convertido en los opresores de hoy, y los fanáticos que querían borrar del mapa a los judíos han visto reducidas sus parcelas de poder a zonas semiautónomas. Que la situación se iguale o desequilibre el día de mañana es indiferente, porque eso siempre conlleva un alto coste de vidas, y no conducirá a ninguna solución. Así que soy muy pesimista a este respecto. Yo mismo quizá hubiera hecho lo mismo que mis personajes. Quizá me hubiera marchado de allí.

Tu anterior álbum La guerre du professeur Bertenev está ambientado durante la guerra de Crimea. ¿Es una casualidad o tienes un interés especial en el género histórico?

Yo me deslizo mejor en el género histórico, me gusta imaginarme otros lugares en otras épocas. Esta guerra resultaba un escenario bastante insólito para un cómic, perfecto para mí que empezaba en bruto con un álbum largo y quería contar una historia sobre un conflicto absurdo. En Francia la crítica se mostró bastante sorprendida a este respecto, y me concedió el dudoso honor de ser el primer dibujante que hace un tebeo sobre la guerra de Crimea. Sin embargo, puse el escenario al servicio de la historia, y en general gustó mucho, aunque me haya quedado la etiqueta de friki.

Aparte de los personajes históricos, ¿te has inspirando en algún caso en personajes o historias reales para crear los protagonistas de Café Budapest?

Cogí un libro magnífico de Dominique Lapierre y Larry Collins, Oh Jerusalem, y de él extraje la mayor parte de documentación histórica sobre el conflicto. Reales son las historias de un dentista árabe que vivía en Katamon y perdió a toda su familia en un ataque de la milicia hebrea, de una explosión en el edificio de un periódico judío, el Palestine Post, donde murieron varios periodistas, de los soldados británicos que desertaron en el 48 para unirse a la Haganah o de las auténticas masacres en la boda de Deir Yassin o el autobús camino del hospital. Así que si a alguien le parece que el álbum exagera con las historias, esta parte queda fuera de mi imaginación.

La situación actual del conflicto entre árabes y judíos hace que parezca improbable una relación como la de Chaskel y Yaiza, un judío y una musulmana, así que en la época en la que transcurre la historia debía de ser más difícil aún ¿no?

La existencia de un personaje como Yaiza en la época y lugar en el que lo sitúo en el álbum es imposible. Que una joven como ella se quedara huérfana y se convirtiera en cabeza de familia, con unos planteamientos de vida respecto a la religión o el sexo como los suyos resulta bastante descabellado. Pero a mí me viene muy bien para contar mi historia, y me encanta Yaiza tal y como la he imaginado. Con todo, pienso que, aunque no muy probable, siempre es posible que dos personas que tengan religiones, ideologías o formas de vida opuestas se enamoren. Es un topicazo casposo, pero el amor no tiene barreras.

Aparte de las influencias del mundo del cómic, ¿Cuáles son tus lecturas preferidas? ¿Qué escritores te han marcado más?

Tengo una dieta literaria variada, dependiendo de la época o los intereses. Soy devorador de los clásicos. Me encantan Tolstoi, Gorki, Dostoievski. Más al oeste Stendhal, Zola, Victor Hugo. Tambien Dickens, Joyce, Poe, Melville… También tengo debilidad por la novela negra de espías tipo Frederick Forsyth o John Le Carré. Últimamente me decanto más por los ensayos históricos, pero básicamente leo un poco de todo. Picoteo por allí, por allá, le robo un libro interesante a un amigo o a mi mujer…

¿Cuál es tu próximo proyecto?

Ahora tengo sobre el tablero una novela gráfica con el escritor irlandés James Joyce como protagonista, además de otros proyectos aparcados. Pero Joyce se ha incrustado en el centro de mi trabajo estos últimos meses. Tengo el portátil y la Moleskine echando humo, así que espero saldrá algo bonito e interesante de todo esto.

Redacció i recopilació : Antonia Bautista