El llibre que
vàrem tractar aquest mes de maig passat fou l’obra de teatre El zoo de cristal de Tennessee Williams.
En algunes edicions dels llibres deixats als membres del club també hi havia
inclosa Un tranvía llamado deseo. Uns
quants vàrem poder llegir les dues obres i convido tothom a poder-ho fer.
En primer lloc, destacar que a molts us va costar el fet de
llegir una obra de teatre. Tot i que sembla una obvietat que l’obra de teatre
s’escriu per ser representada i que els espectadors disfrutin de la posada en
escena, també hem de valorar el fet de poder gaudir de l’escrit sense passar
per la representació. Allò en què ens fixem en un cas i en un altre difereix
molt, i mentre en una, la representació, es valora l’actuació, les veus, els
actors, l’escenografia i l’escrit en si, de l’altra manera només s’emfatitza en
el guió i en la creativitat exclusiva del dramaturg.
En el debat de la lectura hi va haver unanimitat a acceptar
i lloar-la com una gran obra. Es va parlar especialment dels personatges, molt
ben aconseguits, amb un perfil psicològic molt encertat i un text que marca
aquest ambient opressiu. Tal i com es va dir és una obra “completa y compleja”;
es veu especialment en la definició dels personatges que, amb quatre traços,
els descriu de manera senzilla, però de seguida es veu una complexitat en la
seva evolució que demostra la gran vàlua de Tennessee Williams.
L’obra té un alt ritme que mai decau i crea una intriga en
el lector que desitja veure com acaben els personatges i la història. Tot narrat
amb un llenguatge preciós i molt ben trenat, a l’estil d’una moderna tragèdia
grega. Alguns comentaris van posar èmfasi en el cinquè dels personatges, la
figura del pare absent però present en una fotografia de l’escenari i que té
una gran influència en l’esdevenir de la trama.
Un altre dels comentaris realitzats va ser sobre la vigència
de l’obra i el fet de poder ser considerat un clàssic modern. Aquí tots vàrem
estar d’acord que l’obra mostra un conflicte que és universal i perfectament
encaixaria amb altres llocs i moments. El conflicte essencial que rau en l’obra
és la vella disputa entre el desig i la realitat. El motor de l’obra és el fet
que els desitjos de cada personatge són irreconciliables amb els dels altres i
això comporta aquest dolor i aquesta frustració que es respira a cada escena.
També es va comentar el context de la pròpia obra escrita i
estrenada a la dècada dels quaranta, però que reflecteix l’agonia i l’angoixa
de la gran depressió als EUA. En Tom, el protagonista, vol anar a Europa que és
on hi ha l’aventura i és on es decideix el futur de la humanitat mentre que als
Estats Units només hi ha l’oci i l’avorriment del dia a dia. L’autor, en una
autobiografia, narra les similituds entre les experiències seves i les que vol
reflectir a l’obra.
Es va lloar aquesta manera de narrar i de presentar l’obra
com “una obra de records” on en Tom
és alhora narrador i protagonista començant i acabant l’obra amb ell mateix.
Personalment destacaria els dos grans encerts de l’obra, a
part dels ja comentats, com són la presentació i les indicacions de fora l’obra
i les grans metàfores que hi apareixen.
Per una banda, me van interessar tant com l’obra totes les
indicacions prèvies i les acotacions on la conjugació dels elements com
l’escenografia o la música adquireixen un gran domini i una gran genialitat,
elements tan innovadors com la pantalla o l’ús de la música.
L’altra part que vull destacar són les metàfores que hi apareixen:
El zoo com a la gàbia que impedeix la llibertat dels personatges i els condemna
a la sensació d’opressió; el cristall com a expressió de la fragilitat dels
protagonistes, però alhora obligats per naturalesa a lluitar pel que creuen; el
trencament de la banya de l’unicorn, la figura de cristall preferida de la Laura, com a expressió de la
impossibilitat de la fantasia i de la dictadura crua i cruel de la realitat; la
figura de l’escala d’incendis com la possibilitat d’una fugida necessària; etc.
En conclusió, va ser una vetllada tranquil·la i en tots els
aspectes vàrem estar d’acord amb el que es deia. A posteriori penso que hauria
d’haver estat més advocat del diable i cercar la discussió (amb arguments).
Però què hi farem, si me va agradar molt aquesta obra...
Finalment, aprofito per dir que si voleu ampliar o corregir
algunes coses d’aquest escrit, especialment els que no vareu venir, els que no
us va agradar o no us va convèncer o els que volíeu parlar de la cacera de
bruixes i les referències comunistes esteu convidats a comentar-ho.
Jordi Garolera
