dijous, 12 d’abril de 2018

Antologia de Cançons de Bob Dylan



El mes de març normalment el dediquem a la poesia, enguany, la proposta guanyadora va ser una excentricitat absoluta, ja que fugia completament del què és habitual. El club el vàrem dedicar a un músic i a una antologia de les seves nombroses cançons, en vàrem fer 21. La pregunta que raonava la proposta era: Perquè li varen donar el premi Nobel de literatura a en Bob Dylan? I la tertúlia va donar voltes a la resposta.

Amb una sèrie de contratemps com la feinada d’aconseguir les lletres en anglès i traduïdes al castellà, el retard que va comportar obtenir còpies per a tothom i els assumptes polítics del nostre medi, van fer que tot plegat fos un club atípic i amb poca afluència de gent. No obstant, vàrem construir una tertúlia molt bona, on cadascú va poder afegir el què sentia i el què creia, on potser, i aquí vaig errar, vàrem parlar més de la gran influència de Bob Dylan en els seus contemporanis, en els seus hereus i en la seva vida, que no pas en les cançons i en les lletres.

Era difícil fer una selecció curta però que fos significativa de la seva vàlua i especialment amb la discografia tan llarga i tan plena de bones cançons, la tria va anar en consonància amb els seus gran èxits i l’antologia va quedar descompensada entre les cançons protesta, tan de l’època folk com la posterior (Hurricane, The lonesome death of Hattie Carroll), com de les cançons més personals i alhora més surrealistes, de difícil comprensió perquè potser les claus per entendre-la no les tenim. 

Aquí hauria de destacar dos característiques de Bob Dylan com a músic i lletrista, primer de tot que és un autor més americà que cosmopolita, la seva realitat és l’americana i el seu compromís és amb el lloc on viu, i això és a pesar dels grans himnes que ha deixat com “Blowin’ in the wind” però la seva recerca com a cantautor ha estat buscar un llenguatge entenedor més enllà de l’anglès. Bob Dylan va afirmar en una entrevista que un dels seus llibres preferits era un llibre de poemes de Jack kerouac, “Mexico city blues”, ho va argumentar dient que precisament va ser el primer llibre que llegia que feien servir el mateix idioma que ell. El segon aspecte, que va aportar un dels membres del club més aficionat a la seva música, és que la música folk del que Dylan és hereu i portaestendard durant un temps és que aprofitaven lletres i frases d’altres cantautors per girar el significat o respondre el sentit que se li donava, això també és un element més que fa que ens perdem alhora de captar el possible sentit de les cançons.

Va ser una bona tertúlia però no va ajudar a respondre afirmativament la pregunta proposada. La majoria de membres no van quedar convençuts de la seva vàlua.

Personalment, Bob Dylan mai m’havia interessat i  en aprofundir una mica en la seva obra i en la seva vida, me vaig adonar que realment és i ha estat algú que ha influenciat enormement la cultura americana i mundial, que també és una persona molt lectora. Algunes cançons m’han agradat moltíssim, d’altres no tant, i com que m’agrada la norma i el que se surt de la norma, aplaudeixo el fet que li donin un Nobel a un músic, a un descendent dels rapsodes i dels trobadors, dels cantautors compromesos amb la societat i que no viuen en una torre de vori. 

Per cert, la traducció de les lletres a més de ser molt dolenta, vàrem poder comprovar com estava farcida d’errades i que a vegades ni la versió original es corresponia amb la cançó.

Sortir a robar cavalls de Per Petterson



El mes de febrer vàrem repetir la visita de l’editora de Club editor, la Maria Bohigas, per parlar d’un gran llibre com és “Sortir a robar cavalls” de l’autor noruec Per Petterson.

Si es pot resumir la tertúlia i la novel·la de Petterson en una frase, seria sense cap dubte una de les nombroses i punyents que va dir la Maria al llarg del vespre, i que diu així: “Petterson té la facultat extraordinària que a través de les paraules faci vida”, que és el mateix que dir que l'autor sap traduir experiències en paraules i en aquesta tessitura va giravoltar la tertúlia i la resumeix.  El llibre de Petterson va agradar i molt als membres del club.

La Maria ens va parlar de diferents temes que va anar mica en mica desgranant amb l’ajuda dels comentaris dels membres del grup. El dolor, i de la frase que repeteix el pare del protagonista, que en resum diu que cadascú té la capacitat de decidir el què li fa mal, i com aquest dolor és autobiogràfic en l’autor (ha patit varies morts sobtades en el si de la seva família); Ens va parlar de com la novel·la és sensorial, en frases molt curtes i molt banals, ens transmet sensacions. El paper de la velocitat nòrdica, un ritme molt més pausat; La importància del bosc, que és un protagonista més, La lleialtat, a la família, a la política (anys convulsos de la invasió nazi), la distància amb les filles del protagonista.


Vàrem anar parlant dels diferents personatges de l’obra, com el veí, un eunuc emocional que és incapaç en tot un viatge amb la mare d’enunciar la mort d’un dels seus fills. La diferència entre les dues mares, una que serà l’amant del pare, que és molt més viva i encesa, l’altra, la mare del protagonista que en l’excepció del dia que van a recollir els diners, sempre serà una dona trista i amargada. El mateix protagonista i el sentit del final, on és expulsat del paradís i per això en un moment de crisis personal decideix tornar al bosc com a darrera morada de la seva vida. 


En conclusió, va ser una gran tertúlia, força participativa, comptant que la Maria té un poder de captació i un discurs tan interessant, que es converteix en una delícia i una obligació escoltar-la. Per llibres com aquest podem agrair la feina discreta però importantíssima que fan els editors. Per Petterson és un gran escriptor i “Sortir a robar cavalls” un gran llibre. Feia temps que no teníem una tertúlia tan completa amb un llibre tan bo. Aquest llibre ja forma part de les meves recomanacions i presents.  

L'escombra del Sistema de David Foster Wallace


Per a la primera tertúlia del 2018, vam tenir l’excel·lent companyia de l’editor Aniol Rafel, responsable de l’editorial Edicions del Periscopi i del traductor de la primera novel·la de Foster Wallace, Ferran Ràfols.
Davant la presència d’aquests dos convidats, el silenci i les preguntes sobre la novel·la van quedar apilonades mentre feien la seva presentació. Cal recordar que les opinions sobre la novel·la eren dispars a parts iguals, o bé havia agradat o no havia agradat. L’Aniol va començar parlant del fet de traduir en català per primer cop Foster Wallace, a través d’un dels personatge de la novel·la “Els jugadors de Whist” de Vicenç Pagès Jordà, que reflexionava perquè no s’havia traduït encara en català aquest autor. A partir d’aquí ens va parlar del risc dels editors de publicar en català determinats autors, anomenats de risc, pel poc mercat de lectors (i compradors possibles). Però els resultats l’havien acompanyat, sense ser un èxit, però sense pèrdues.
 El torn de paraula va passar al traductor, en Ferran, que ens va parlar de la seva experiència en clubs de lectura sobre Foster Wallace, on molts cop li “toca” el paper de defensor de Foster Wallace, de justificar la seva escriptura.
Després d’aquestes introduccions vàrem entrar en matèria desglossant la primera novel·la de l’autor americà, conduits per les nombroses i encertades apreciacions d’en Ferran. A vegades les converses van anar derivades cap a la traducció, evidentment, en l’ús d’expressions populars com “cagada pastoret”; “tota la pesca” o d’altres, que en Ferran justificava per l’original ple de llenguatge col·loquial. Al meu parer encertades, totes les decisions, ja que la traducció és molt i molt bona.
Sobre la novel·la, es va parlar de l’ús del llenguatge, com a motor de la història, on a vegades els personatges no s’entenen perquè tenen diferents concepcions dels significats de les paraules (per exemple la conversa entre la Leonore i en Lavache). El llenguatge, malgrat ser l’eina majoritària de comunicació, provoca desconfiança, perquè no és exacte. La Leonore vol ser normal, a través del què parla, però no hi ha ningú “normal” al seu voltant. Foster Wallace caracteritza els seus personatges a través del llenguatge, és a dir que es mostren com són verbalment, i a vegades aquests personatges canvien de llenguatge en funció del medi on estan, com en Lang. 
La novel·la és literatura cerebral,  amb molts jocs de llenguatge i d’estil, com diàlegs on no s’especifica qui diu què i qui respon, o bé capítols que no saps de què parla o qui parla. 
La frase més destacable, al meu parer, és un escriptor que fa la seva primera novel·la i està gaudint del que escriu i de la trobada amb la seva veu (literatura). Farcida d’humor, que com va dir en Ferran perdrà ràpidament cap a posats més depressius i foscos (especialment cap al final de la seva curta vida i mostrada en alguns contes).
En conclusió, va ser una molt bona tertúlia, no obstant molt centrada en qüestions alienes a l’obra en si, però molt rica i interessant. L’Aniol i en Ferran ens van fer entendre aquest autor de culte. En definitiva, dir que alguns van quedar entusiasmats amb l’obra, jo inclòs, i d’altres que no van poder (i amb raó) degut a què és una novel·la de difícil lectura, amb un humor molt particular i no apte per a tothom. Per acabar dir que el traductor encara riu amb algunes de les bromes del llibre i jo també...



dimecres, 27 de desembre de 2017

Ardalén



La darrera tertúlia de l’any sempre la dediquem a alguna novel·la gràfica. Enguany ho fèiem a una de les millors obres del fenomenal Miguelanxo Prado: “Ardalén”.
Aquest nom deriva de dos conceptes “aire” i “del més enllà”, concepte inventat per l’autor per donar un nom a u n tipus de vent atlàntic que ve a morir a Galicia i aquest vent porta imatges i records del mar, origen de la història dibuixada i narrada.
En general a tothom va agradar, i alguns molt. Es va qualificar com a obra mestra, ja que tot té un perquè i a part utilitza amb saviesa totes les possibilitats narratives i visuals del mitjà que és el còmic. És una petita obra d’art, on les pinzellades es veuen, amb una estètica impressionat, on parla de la memòria, de les paradoxes, sempre amb una tendresa molt especial, sense caure en l’ensucrament.
El quid de la qüestió de l’obra és qui és el personatge de Fidel- Antoñito, una espècie de nàufrag sense haver anat mai al mar, l’Ardalén li porta records d’una altra persona, l’Antoñito, un mariner gallec assassinat al mar i supervivent de tres naufragis. La vida de Fidel i de l’Antoñito es barregen en cap de Fidel que té visions, de diferents personatges que va conèixer el mariner, el seu amic Ramon, el seu amor Rosario i també d’un mariner, que va morir lluny de casa i de la família, avi del personatge que remourà totes aquestes històries, Sabela, que en una cruïlla de la seva vida, buscar saber què li va passar al seu avi, resposta que li donarà, contra tota lògica, Fidel.
Cada capítol, està amanit per notes, documents, fotografies, totes inventades que relacionen les dues històries, la de Fidel i Sabela en el present i la d’Antoñito i demés personatges en el passat.
L’obra també és una reflexió sobre els records i els records induïts, en destacaria un fragment d’una entrevista a una especialista de la memòria, que diu aquesta frase: “Bueno...Podríamos incluso discutir si lo que medimos es realmente el tiempo.. o una huella suya, una consecuencia...
Miguelanxo Prado ha creat una meravella on cada peça té la seva lògica i no sobra ni falta res, una obra treballada durant anys i que es nota en el resultat final.
Altres aspectes a destacar van ser l’expressivitat de les cares, dels ulls, de la grafia de les paraules, de l’ús del color en les escenes, en els capítols, entre les vinyetes (irregulars), l’ús de documents, mapes (que no són un afegit sinó part important de la història), les el·lipsis que hi ha, les històries de les memòries i el domini del tempo emocional.
En aquest darrer punt és on hi trobo el records que perdurarà en mi aquesta obra, aquests moments sensibles, com l’abraçada de retrobament del Ramon imaginari i el Fidel, que havien discutit, l’escena final de tots els personatges imaginaris amb Sabela mirant les meravelloses balenes voladores sorgint de dins del bosc provinents del mar.
A grans pinzellades va ser una bona despedida del 2017 per part del club de lectura.



Jo! Memòries d'un metge filòsof



El club del mes de novembre el vàrem dedicar a Prudenci Bertrana, en la commemoració dels 150 anys del seu naixement. Com a convidada, gentilesa del servei de Biblioteques i de l’any Bertrana, vàrem tenir la meravellosa Neus Real, especialista en dones escriptores a la segona República i concretament en l’Aurora Bertrana, filla de Prudenci, que també es commemorava els 125 anys del seu naixement.
L’elecció del llibre no va ser la més encertada, mea culpa, ja que és un llibre que està a cavall dels dos períodes més importants de la seva carrera literària. Se situa entre els anys de “Josafat” i de les “Proses barbares” i el període més personal amb la trilogia de la seva vida “L’hereu”, “El vagabund” i “L’impenitent”. L’obra no deixa de ser una burla, un divertimento, que es va convertir en un escàndol en els anys vint i també un gran èxit de ventes.
Va haver-hi poca assistència aquell dia, no obstant vàrem poder treure l’entrellat de la novel·la i especialment la part divertida. La novel·la, és fruït d’una venjança de l’autor contra un personatge, Diego Ruiz, que abandona a Prudenci a la vida real per un judici militar, que el portarà sis mesos a la presó. 15 anys més tard del fet, Prudenci, escriu el llibre amb rencor, pensant que ningú dels lectors podrà entreveure els fets reals, però no és prou bo i tothom capta la història que està darrera la novel·la. En aquesta edició, al final del llibre, hi ha un escrit de Prudenci, que defensa la vàlua de la novel·la i de la pròpia ficció.
A part de l’anècdota es pot gaudir perfectament d’un personatge tan atabalador, baliga-balaga, com Dídac Pérez, escriptor, filòsof i metge, que al llarg de la novel·la veiem com arriba a Girona, es converteix en un personatge admirat de les tertúlies intel·lectuals i es conspirat perquè es converteixi en el director del sanatori de Salt. Càrrec que guanya, sense presentar el títol de metge, que no tenia.
Tot el que li passa mentre es el director, és la trama de la novel·la, on assistim a les seves dèries, errors, calamitats i horrors. Capaç d’amputar parts del cos dels morts del sanatori i deixar-los amagats per la casa per fer enfurismar la seva dona, malversar tots els diners de la Institució, deixar a la seva sort els clients del sanatori, morts per una epidèmia de tifus, que ell mira de lluny sense intervenir, etc.
De fet, la falta d’encert en al tria, aquí es nota, ja que més enllà del explicat poca cosa més es pot afegir (evidentment a grans trets). En conclusió, la novel·a és més un pamflet que una novel·la.
Vàrem parlar de la impostura de la llengua escrita per Prudenci, fill del modernisme i del concepte de bàrbar, on adopta la llengua dels caçadors i d’altres termes naturals i del bosc. Aquesta barreja de termes i conceptes fa que el text, usi un català impostat i rar.
Després de les diferents aportacions dels membres del grup, la Neus Real va intervenir per relacionar tot el què havíem dit amb l’obra i la vida de Prudenci. Potser els conceptes, les idees i tot en general (situació política, situació del català, de la literatura catalana) va fer de  la tertúlia quelcom més interessant que la pròpia novel·la. I la Neus ens va fer venir ganes de llegir les obres més cabdals de Prudenci (i de l’Aurora).
Una tertúlia molt bona per una desafortunada elecció (tot i que ell llibre va agradar a més d’un, jo inclòs)