dissabte, 18 de novembre de 2017

El món dels prdoigis de Robertson Davies



El Club de lectura del mes d’octubre el vàrem dedicar a tancar la trilogia de Deptford del meravellós i alhora desconegut Robertson Davies. 

En les darreres tres temporades del club hem anat desgranant els diferents llibres que formen part d’aquesta trilogia i aquest darrer club hem pogut fer tant una valoració global de l’obra com de la darrera part: “El món dels prodigis”.

En aquest món dels prodigis coneixem la vida del gran mag Magnus Eisengrim, des del moment que de petit marxa amb un circ, una vida miserable i degradant, amb els moments més sòrdids i tristos, amb abusos sexuals, fins que volta món, acaba en una companyia de teatre anglès, on fa de doble d’un “gran” actor romàntic i finalment la seva trobada amb la Liesl i la creació de l’espectacle del bust parlant.

A la tertúlia, vàrem tenir veus discordants amb la vàlua del llibre, alguns no hi van poder entrar i se’ls va fer força carregós, en canvi en d’altres, els  temes aparentment sense interès van suscitar enorme expectació. La prosa de Robertson Davies, hereva del segle XIX, però d’una enorme senzillesa hi ajudava., ara una prosa sense emoció, descarnada, cínica, i es veu molt fàcilment en les descripcions dels abusos que rep en el circ el futur mag més gran del món quan és petit.

La conclusió és que és un llibre que no deixa mitges tintes, o enganxa o no ho fa completament.
En general, tota l’obra pot ser llegida com un gran conte, ple d’imaginació, farcida de mil i unes situacions tant escabroses com irreals, on l’autor passa de puntetes perquè no es noti el desconcert de certes situacions, forçades però alhora espectaculars com la trobada de Magnus Eisengrim amb la “simiesca” Liesl.

La valoració de l’obra i de la trilogia va portar a reflexionar-nos quin és el tema, l’eix que vol fer-nos reflexionar l’autor. Vàrem estar d’acord amb el concepte de moral, la trilogia està plena de components de reflexió ètica i especialment del tracte de les diferents religions (Especialment la primera novel·la de la trilogia). 

Un dels temes recurrents és la responsabilitat dels actes, i com aquests ens retornaran al llarg de la vida en molts moment i són un pes que ens pot fer amargar, com en el cas del personatge de Boy Staunton. Fins i tot es va comentar com una trilogia de la culpa.

L’autor al llarg dels tres llibres, parla de tota una sèrie de temes, contraposant-los, una dualitat entre el què es veu (l’aparença) i el que s’amaga al darrera (La realitat), el text i el subtext,

com l’obsessió dels mites per part del cinquè en joc, en Dunstan, entre el sant i la seva vida i la realitat del què va ser, el concepte de la representació, la màgia i la il·lusió, el teatre i el romanticisme, la psicoanàlisi del segon llibre, on els fets de la vida del fill d’en Boy Staunton, es veuen a través del prisma dels arquetipus, la veritat i la mentida.

Per finalitzar, tots vàrem estar d’acord que la trilogia de Deptford és un llibre d’idees i que ens ha agradat molt poder llegir aquesta obra en entregues, haurem de buscar una altra trilogia. A títol personal hi afegiré que ha donat tres tertúlies boníssimes i que sense cap mena de dubte el recomanaré.

Trobada amb la Maria Bohigas; Tsili i Homes sota el sol/Retorn a Haifa



Amb molta recança escric aquesta ressenya de la primera tertúlia del club, perquè l’escric dos mesos més tard i amb un record ja borrós dels detalls. Per tant disculpeu el meu retard i corregiu-me els futurs errors en la prosa.

La primera trobada de la temporada tenia un parell de característiques que s’allunyaven del què fem habitualment. Primer, que eren dos els llibres a tractar: “Homes sota el sol/retorn a Haifa” de Gassan Kanafani i “Tsili, història d’una vida” de Aharon Appelfeld. Llibres de la mateixa editorial, Club editor i segon, perquè l’editora del Club editor, la magnífica Maria Bohigas ens visitava al club.
Abans d’entrar en la tertúlia en si, voldria advertir que dels dos llibres, la majoria dels membres del club en van comentar que Tsili, no els havia desagradat però que tampoc era cap meravella i l’èmfasi el posaven en els dos contes impressionants de l’autor palestí Kanafani. Explico aquest fet perquè ajudarà a entendre el camí que va seguir la tertúlia aquell divendres.

He de confessar que poca tertúlia vàrem fer però el què va passar va ser tan increïble i estimulant que va valdre la pena de sobres i que més d’un cop tornarem a contactar amb la Maria, perquè ens parli dels llibres, de la literatura tal i com ho va fer. 

La Maria va parlar de les dues obres, posant l’accent i la dedicació més a Tsili que no pas als dos contes de Kanafani, i ho va fer d’una manera intel·ligent, comunicativa, divertida, profunda, reflexiva i sobretot amb un AMOR i una PASSIÓ tan gran per la literatura, que ens va deixar bocabadats. Quina tertúlia i quin club! Va disseccionar Tsili, amb precisió quirúrgica, però no exempta de calor i de vàlua.

 Ens va parlar de com la literatura no accepta ni els blanc ni els negres i de les experiències col·lectives, del seu gust per trobar autors que situïn les seves obres en el camp de l’experiència viscuda. De la vida d’Appelfeld, capaç de fer més de trenta llibres parlant dels mateixos anys, la persecució dels jueus a l’Europa de l’est i alhora ser un dels sionista més radicals. De l’horror contra els palestins però també de la culpa dels mares i els pares, en Retorn a Haifa de Kanafani, l’autor ens parla com el pare i la mare no són víctimes completes sinó que tenen part de culpa del què ha passat, han fallat als seus fills.
En general, ens va parlar de la bona literatura, dels clarobscurs, dels sentiments  i de les tragèdies, que poden ser alliberadores.

Un plaer magnífic, una gran tertúlia i una persona que destil·la amor i passió per llegir, per pensar, per sentir. Gràcies Maria.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Germà de gel d'Alícia Kopf




Per acabar un any molt bo de lectures, teníem una lectura “Germà de gel” on la seva autora Alícia Kopf ens visitaria, en la cloenda del club, al mes de juny.
En un divendres estrany i amb molts de maldecaps, la tertúlia va començar tard per la situació estrambòtica de Girona, on una pedrada i un aiguat van fer arribar tard a l’autora (i la imatge de Girona com si estigues glaçada inigualable en relació al llibre)
“Germà de gel”, és un llibre que va guanyar l’any passat el premi Documenta i el llibreter i el vaig conèixer per la recomanació de la Sílvia. El llibre me va agradar tant que vaig voler portar-lo al club, amb l’afegit, de la possibilitat que vingués la pròpia autora, fet que es va complir.
La tertúlia va començar amb l’autora explicant els motius i les raons del llibre, de la seva idea de parlar de part èpica de la mare, que porta endavant una família ella sola, amb un fill autista (amb limitacions d’acció) i una filla. Però el tractament que l’Alícia li volia donar era lluny del dramatisme o del concepte de mare coratge tant present en moltes obres. L’aportació de l’autora era relacionar-ho amb els conqueridors polars, unes histories, que per generació, ens quedaven força llunyanes (històries dels nostres avis).
L’autora també va continuar desgranant el recorregut del llibre, com a guanyador sorprenent del premi Documenta, com a acumulador d’altres premis i tot l’enrenou amb clubs de lectura, presentacions i lectors (entusiastes, crítics i pesats). La part interessant va ser l’explicació del concepte d’autoficció, històries més o menys certes adaptades al to del llibre i la distància entre l’autora i el seu jo narratiu (com també l’ús del pseudònim). L’Alícia ens va remarcar que volia treure el gel de dins seu, i que les històries que surten no resumeixen ni volen resumir la seva vida o la vida de la seva família.
Em sembla, que a la majoria dels presents, ens va impactar el caràcter i la intel·ligència de l’autora, amb un discurs segur, madur, culte, profund, amb paraules senzilles i amb una idea molt treballada de com escriure (i crear).
També va respondre a les múltiples preguntes que li vàrem fer, sorgint temes des de l’autisme, la seva mare, el seu mètode de treball o el propi final de l’obra. Ens va parlar que la seva manera de crear comença amb una pregunta, amb una introspecció dels seus sentiments, i amb un recorregut lògic de la pregunta que la porta on sigui necessari per poder-la respondre (com si fos un treball acadèmic). Les tres parts de l’obra responen a aquest model (bibliografia, desenvolupament del tema i conclusió).
Finalment destacaria aquest humor (per dir-ho d’una manera) o aquesta estil que té d’acabar els breus capítols, amb una frase seca, tallant, com si fos un tros de gel i que fa reflexionar molt.
Un fort agraïment a tots vosaltres, membres del club de lectura de Celrà, que ha estat un any molt ric, gràcies a les vostres aportacions en aquestes deu sessions.
Ens veurem al setembre!
        

The dead de John Huston



El darrer conte

He estat uns quants dies sentint i reflexionant sobre el darrer conte de Dublinesos, especialment pel fet que vàrem veure la pel·lícula i el trasbals que em va dur la seva visió.

“The dead”, conte que tanca el llibre “Dublinesos”, és la joia amagada del llibre i tant serveix per resumir el llibre en general com per tancar-lo. Hi ha tots els elements que Joyce utilitza en tots els contes, ja siguin de personatges, intercanviables, com de temàtiques.

Cal recordar que el primer conte es titula “Dues germanes”, títol possiblement escaient a la història de The dead. La història de les germanes solteres, podria ser perfectament una continuació d’altres històries dels altres contes. El personatge ebri de Freddy Malins, podria ser un dels personatges ebris que apareixen en el llibre. I així es podria anar fent amb cadascun dels membres del sopar de les germanes Morkan.

Pel que fa a la temàtica, la importància de la religió, el nacionalisme i especialment les relacions humanes que aborda en els contes en “The dead” està present com si Joyce hagués volgut fer una síntesis de tots els temes del conte.

Estilísticament, Joyce continua perfeccionant aquestes epifanies, on en trobem dues d’espectaculars, com la de la Sra. Conroy amb la cançó “The lass of Aughrin“ o la del Sr. Conroy, avergonyit, mirant per la finestra la neu que cau (sobre els vius i els morts).

En definitiva, és un bell final, als personatges que poblen la ciutat de Dublin, als Dublinesos, amb les seves pors, les seves alegries, els seus sentiments.

Pel que fa a la pel·lícula, crec que tots vàrem gaudir d’ella, i que vàrem sortir en estat de xoc per tot el què vam veure. Tal i com ens va dir en Josep al presentar-la, aquesta pel·lícula, és la darrera de John Huston, que la va dirigir en cadira de rodes i amb oxigen (si no vaig errat) i que no la va poder veure estrenar.

La pel·lícula, és una obra mestra, basada en un conte meravellós, però que aporta molt a la interpretació que el director en va fer i que uns actors, en estat de gràcia, aconsegueixen que cada personatge tingui una profunditat i una veracitat magnífica. L’amor per l’actuació i pel conte es traspua en cada fotograma, en cada mirada, en tots els enquadraments. Un amor que uneix John Huston i James Joyce (i als seus lectors i espectadors).

Potser el conte i la pel·lícula mereixen una dissecció més profunda (i més racional) però recomano a tothom la seva lectura i el seu visionat, perquè el terreny on la neu cau és a sobre els sentiments (dels vius i dels morts).