dissabte, 20 de maig de 2017

Dublinesos de James Joyce



Ahir al vespre vàrem fer la sessió del club dedicada al recull de contes “Dublinesos” de James Joyce, un d’aquests autors consagrats, on tothom que s’hi ha apropat ha estat per la seva obra més coneguda “Ulisses” i que pocs han pogut acabar.
Cal dir que va ser una tertúlia amb poca gent, potser per la data, potser pel llibre, ningú l’havia acabat i pocs havien llegit la majoria de contes (per la falta de quòrum dedueixo que els que faltaven també estaven en la mateixa situació).
No patiu, perquè aquesta tertúlia té segona part, recordo que al Cineclub passarem la pel·lícula “Dublineses” de John Huston, basada, malgrat el títol enganyós, en el darrer conte del llibre “Els morts”. Pels qui per falta de temps, o que no els hi agrada el llibre, recomano llegir aquest darrer conte, un dels cabdals de la literatura universal (amb totes les lletres). Quan acabem la pel·lícula, els que vulguin, podem fer una segona part de la tertúlia del llibre.
James Joyce és un dels grans autors de la literatura, especialment pel seu domini de l’escriptura, de les tècniques narratives, innovant, creant, dotant la seva obra d’una riquesa conceptual, metafòrica, simbòlica. Tot aquest domini l’aplica sobre el monòleg, la descripció psicològica, el flux de consciència, on vertebrarà els seus relats i novel·les. Aquest mestratge també és el que fa que moltes obres siguin feixugues pels seus lectors i que molts abandonin “Ulisses” i el considerin un llibre impossible.
No obstant, en “Dublinesos”, trobem al primer Joyce, que encara no ha aprofundit del tot en les seves tècniques  narratives, però comença a perfilar el seu estil propi. Una de les coses que es va comentar sobre la publicació de Dublinesos, es que és un llibre escrit entre 1904 i 1907, però no va trobar editor que el publiqués fins el 1914. En altres autors, el marge del temps, hagués fet que es dediquessin a altres obres però Joyce va anar treballant els relats fins a dotar-los d’una profunditat i una cohesió impressionants (com hagués canviat les coses si de bon antuvi li haguessin publicat).
L’estructura de l’obra és circular, el conte del principi té relació amb el del final (temàtica, no de personatges). Hi ha tota una sèrie de temes que es van repetint al llarg de l’obra i personatges que es poden intercanviar facilment. El concepte d’Epifania es repeteix en tots (un moment de la vida quotidiana on un dels personatges descobreix quelcom essencial de si mateix), aquesta epifania té relació amb la paràlisi que tots els personatges tenen, on hi ha una vida millor però no poden o no volen atansar-la i que la figura metafòrica que trobem és el de la finestra (present en gairebé tots els contes).
Joyce tracta molts temes, la religió (opi del poble irlandès, que com a símbol identitari és intocable però que no permet cap crítica a tots els abusos que es cometen), el nacionalisme, la relació entre homes i dones, l’escola, l’alcohol, la violència familiar, etc. Però bàsicament tots aquests temes ofeguen als personatges de l’obra, els impedeixen ser feliços o prosperar, els encadenen a un present que no els hi agrada i la Ciutat de Dublín, és un exponent d’aquesta paràlisi, decadent, d’un present i un futur gris (i no verd).
Vàrem destacar que hi ha una relació en l’ordre dels relats: els tres primers els protagonistes són nens; els 4 següents (del 4 al 7) és la joventut; 4 més del món adult (del 8 al 11); tres (més fluixos) dedicats a la política, el nacionalisme i la religió (12-14) i la conclusió final, resum de tots els anteriors Els morts (15)
A la tertúlia, vàrem comentar un per un tots els relats, excepte el darrer, que ho deixarem per la tertúlia després de la pel·lícula. Va sobtar en alguns la facilitat en què estant escrits (no són “Ulisses”) i el fet que tots tenen un final no conclusiu (i tampoc un principi) són retrats de certs moments. Aquest fet fa que el lector hagi de posar de la seva part per deduir el què està passant. Un altre aspecte important és com juga amb les nostres expectatives, a vegades comença els relats focalitzant en un tema o amb un personatge que a mesura que avancin els relats despareixerà i la clau serà en un altre personatge ("Els morts", "Un encontre").
En l’entrada que faré després de la pel·lícula, faré un detallat de cada conte.
Per finalitzar vàrem recomanar tota una sèrie de relats imprescindibles , tot i que l’ideal és llegir-los tots:  Les germanes; Un encontre; Aràbia; La dispesa; Un nuvolet; Contrapartides (espectacular); Un cas dolorós (un dels millors); i finalment l'obra mestra que és "Els morts".
-         

Aquest llibre donaria per moltes pàgines però tampoc és l’objectiu del blog, malauradament penso que m’he deixat aspectes importants a destacar que afegiré en la segona part.


dijous, 11 de maig de 2017

L'Avar de Moliere



L’AVAR de MOLIERE
  
El club de lectura del més d’abril va estar dedicat al teatre i més concretament a un del clàssics indiscutibles com “L’avar” de Moliere. Va ser un club de lectura molt curt, bastant diferent als que hem fet darrerament ja que l’obra no dóna per gaires debats o moltes explicacions.

L’avar és una de les comèdies més conegudes de Moliere  però va ser un fracàs en el seu moment, no obstant, s’ha convertit en un clàssic ja que actualment es representa i no fa gaire a Barcelona es va estrenar una nova representació.  Tampoc és una obra gaire original ja que el tema s’havia tractat en altres obres, fins i tot, es podria dir que és un plagi-còpia-versió-homenatge de l’obra de Plaute “La comèdia de l’olla” (d’època romana).

En parlar de Moliere i d’aquesta obra, es va dir que és una obra senzilla però complexa (el símil de la gelatina) i que es capaç de parlar de diferents temes com la usura, la gasiveria, la dot, o la relació pares – fills. Tos aquests temes tractats en una època de censura i restriccions però amb clau d’humor. La part essencial és l’amor que Moliere sentia pel  teatre i especialment per la comèdia, que dominava tots els tòpics i recursos fent senzill el que realment és complexa. Vàrem parlar que si bé la intenció de Moliere no és la crítica social si que en ridiculitzar certs aspectes de la realitat podia fer canvis en aquesta (aquí vàrem parlar del “Tartuf” on es deforma el personatge del capellà que només viu d’estafar la gent moribunda perquè en nom de l’església li doni la herència). 

L’obra té un final abrupte i totalment inversemblant (el naufragi, la família retrobada) i algun forat de guió bastant gran com el personatge de la Dama de Bretanya, que es diu que apareixerà però no ho acaba fent. En general, tot i aquestes imperfeccions, va agradar i va fer riure, que és precisament l’objectiu de l’autor i que té molt de mèrit que gairebé quatre-cents anys més tard ho continuï fent. En són exemples  la gasiveria de l’avar amb els criats, que alhora de la recepció pel futur casament, un té un forat a les calces i l’altre en el vestit a l’alçada de la panxa, l’avar recomana que un serveixi sempre amb el cul enganxat a les parets i l’altre que no es tregui la safata de davant; o quan el cuiner – cotxer es va canviant de roba alhora que va parlant amb ell el seu amo.

 Finalment remarcar que la traducció en català estava molt bé, que encerta el to “clàssic” de l’obra però la versió catalana no hi ha notes introductòries que ajuden a contextualitzar l’obra com si que passa en la versió castellana.

dilluns, 3 d’abril de 2017

Arbres d'hivern de Sylvia Plath



Aquest darrer divendres de març, vàrem tenir la sessió dedicada a la poesia i enguany, la teníem dedicada a una poeta excepcional, i tant brillant com hermètica i de difícil comprensió. Sylvia Plath.
Per començar a llegir (I escoltar) la poesia és important allunyar-se de les raons i les comprensions i apropar-nos als sentiments que en es pot transmetre el què sentim o llegim. A A “Arbres d’hivern” vàrem poder sentit la profunda desesperança de Sylvia Plath, uns poemes curiosos (algunes metàfores són sorprenents) però especialment  estremidors i colpidors i essencialment agònics. 

Va venir un debat sobre l’obra en si i l’autor de l’obra (i la seva vida) perquè és impossible en Sylvia Plath allunyar-nos del què va viure en sentir, analitzar i comprendre la seva obra. Per la crítica la poesia de Sylvia Plath s’inscriu en la corrent del Jo confessional on el jo és el centre de la seva pròpia poesia, aquest fet fa que a vegades algunes claus de la seva poesia facin referència a fets i personatges del seu medi i que ens siguin totalment inaccessibles i desconeguts.  Però també l’excés d’estudi (i la tafaneria) fa que es distorsioni completament la seva obra i es busquin culpables i es jutgin (com va passar a Ted Hugues (ex-marit i marmessor de la seva obra) o es facin càbales sobre la seva mort.  Aquest terreny és pantanós i ens pot fer perdre el valor de la seva poesia, però sense entendre alguns fets tampoc la podem desxifrar.

“Arbres d’Hivern” és un recull  de poemes (18, 14 dels quals van ser trets de la publicació originalment preparada per l’autora “Ariel” per Ted Hugues (sense especificar raons) i 4 d’inèdits) i un poema anomenat “Three women” que va ser un encàrrec de la BBC. En aquest llibre trobem l’autora en la seva poesia més personal i un poema llarg d’encàrrec on podem veure el seu estil particular lluny del jo confessional. També hem de remarcar aquest estil de mantenir les estrofes estructurades però plenes d’encavalcaments constants (acaba un estrofa però el vers continua en la següent estrofa). 

En la tertúlia vàrem poder llegir alguns poemes (en anglès i en català) i vàrem poder aclarir alguns significats de les poesies (tal i com ho vàrem interpretar). 

“The rabbit catcher” on té versos tan curiosos com “Tenien una eficiència, una gran bellesa / i eren extravagants, com la tortura” o colpidores com “I nosaltres, també, teníem una relació / filferros tibants entre nosaltres”. En aquest poema creiem (o crec) que parla del seu marit, on el concepte “Atrapa conills” en el sentit més vulgar imaginable, ens parla de la cerca d’amants que fa mentre ella està sol amb els fills.
“By candlelight” on el concepte de la poeta al centre de la seva pròpia obra queda molt clar. El poema parla d’una nit on l’autora porta en braços al seu fill però la desesperança i la solitud que sent potser la fan pensar en el suïcidi (les cinc bales, les cinc bales lluents de llautó).
“Gígolo”, poema on podem interpretar en una crítica al seu marit, que s’esmuny per anar amb altres dones : “allà s’està segur, / no hi ha cap fotografia de família” o bé “Hams lluents, els somriures de dones / es fonen pel meu embalum”; “...Noves ostres / xisclen en el mar i jo / llueixo com Fontainebleau” on torna a fer servir un sentit barroer i vulgar en el concepte ostra.
“Stopped dead”, poema que parla d’un viatge a Espanya i a Gibraltar i diu “És violent. Som d’aquí de visita / amb un maleït infant cridant qui sap on / Sempre hi ha un infant aviciat en l’aire / Jo en diria una posta de sol, però / qui ha sentit una posat de sol udolar així”. Aquí parla del xiscles del seu fill (constants en tota l’obra).

En general, les temàtiques i alguns símils recorren quasi tots els poemes. La infància com a dolor i crits, alhora innocents, encara no s’han equivocat (o traït). L’abandó i la solitud. La desconfiança amb els homes. L’avortament, on el poema “Talidomida” és l’exemple més clar i alhora fa estremir pel dolor que traspua cada paraula. 

Algunes imatges es repeteixen com l’ús del mirall, l’estany, el blau, la mort, els ulls (personalment crec que fan referència al seu marit) o als xiscles “Shriek” que es van repetint al llarg dels poemes (crec que fan referència al seu fill de mesos).

Aquests són alguns exemples del que vàrem comentar i discutir.

Pel que fa al poema “Three women”, d’una immensitat espectacular, podem veure l’estil de Sylvia Plath en plenitud. Vàrem parlar del concepte d’home pla “Mirava els homes caminar prop meu a l’oficina. Eren tan plans! / hi havia una cosa ens ells com cartó, i ara jo la sabia, / la plana, plana, planor, d’on procedeixen idees, destruccions, excavadores, guillotines, blanques cambres de crits” o “Són aquests homes que em fastiguegen: / són tan gelosos de tot allò que no és pla! Són déus engelosits / que voldrien que tot el món fos pla, perquè ells en són” però també vàrem comentar alguns fragments espectaculars “Sóc  lenta com el món”; “lluminosa com una infermera”; “Les lletres procedeixen d’aquestes tecles negres, i les tecles negres provenen / dels meus dits alfabètics, que ordenen peces, / peces, mascles, femelles, els brillants múltiples”. En aquest poema trobem l’únic moment d’esperança on la primera veu, després de patir, agafa en braços a la seva criatura, i el sentiment que se li desperta és l’amor “Les seves parpelles són com la flor del lilà / i suau com papallona, el seu alè. / No el deixaré anar”.


En conclusió, Crec que bona part dels presents vam sortir amb una idea o més sobre la seva poesia, més enllà de la nul·la comprensió que TOTS vàrem tenir el primer cop que vàrem llegir “Arbres d’hivern”. Sylvia Plath, és una gran poeta, amb una ment avançada i una intel·ligència molt gran, incompresa pels qui l’envoltaven, i plena d’una tristesa abismal. (algú del club va demanar poder llegir poemes de joventut, a veure si es podia trobar algun poema alegre o ple d’esperança). Destacar, finalment, l’excel·lent traducció de Montserrat Abelló.



dijous, 9 de març de 2017

A l'ombra de les noies en flor (Primera part) de Marcel Proust


Un petit reducte del club de lectura ha decidit continuar el llarg camí de llegar l’extraordinària i densa obra de Marcel Proust: “A la recerca del temps perdut”.

Va ser un club de lectura divertit i interessant perquè tots junts vàrem construir un relat sobre el què vàrem llegar, de forma amena i rica. No obstant, vàrem tenir dubtes sobre tot allò que se’ns escapava com les referències a autors, personatges i tòpics de la contemporaneïtat de l’autor. Sense ser francesos ni viure en el primer terç del segle XX quelcom profitós vàrem poder extreure de l’obra.

El regust d’aquesta obra és ambivalent ja que per una banda hi ha tota una sèrie de reflexions filosòfiques i psicològiques que toquen la fibra però també és cert que l’onra està plena de moments i diàlegs que es fan tediosos i avorrits (algú va comentar que en algun fragment llegia en diagonal) o bé que entre moments que passen coses hi ha pensaments repetitius i molt pesats que fan alentir l’obra i perdre la concentració.  Les converses entre les senyores Swann, Bontemps i Cottard són un exemple d’aquest fet (ara la vàlua de descriure-les com ho fa és molt gran) o tot el donar de voltes del protagonista mentre decideix deixar de veure a Gilbertine (reflecteix molt bé la innocència adolescent) es fan molt feixugues.
Però al final, tot i la dificultat, ens vàrem rendir a la seva capacitat descriptiva i narrativa (ho vàrem comparar amb Zweig, totalment a les antípodes). Els personatges, tot i la seva misèria, se’ns fan familiars i amb ganes de continuar per saber com acabarà tot plegat.

Vàrem parlar que el centre d’aquesta obra és Odette de Crecy i com amb el casament amb el senyor Swann, ha passat de “cocotte” a amfitriona de saló per on passen esposes de metges  i ministres, però que el seu passat condiciona tota la relació que té amb el seu món. La nul·la relació amb el pare i la mare del protagonista o un dels moments més potents quan surt a passejar a peu (sense carrossa, com era bon costum) rodejada d’homes i que molts homes amb qui es creua no la saluden perquè la reconeixen del seu passat. També vam destacar les descripcions dels vestits que duia a casa seva (més pròxims a una cortesana que a una senyora burgesa).

 A l’octubre hi haurà la segona part
Continuarà...

Jordi Garolera

dilluns, 27 de febrer de 2017

"Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona" d'Stefan Zweig


 La sessió del darrer club la vàrem dedicar a un dels escriptors més emblemàtics del segle XX, l’Stefan Zweig. Escriptor austríac, molt prolífic, i d’enorme popularitat al llarg de les dècades 20 i 30 del segle passat.

El llibre que vàrem llegir i comentar,” vint-i-quatre hores en la vida d’una dona”, és un dels més coneguts seus i ha tingut sis adaptacions cinematogràfiques.

Primer vàrem destacar els problemes de la traducció, especialment una versió antiga en català de l’obra, que la traducció és de 1929 i que evidentment utilitza un català poc treballat i irregular. He de destacar que Acantilado i Quaderns crema ha anat publicant l’obra de l’Stefan Zweig i que el seu mateix editor, Jaume Vallcorba, va fer una traducció en català del llibre.

Un dels temes que es va destacar és l’estil narratiu de l’Stefan Zweig, molt particular, on hi trobem una meticulositat alhora de descriure els estats psicològics dels protagonistes de l’obra. Fins i tot es va remarcar que et podies imaginar molt bé tota la història (com si fos una pel·lícula), aquest fet ve donat per la manca de descripcions d’espais (un casino és un casino, una marquesina és una marquesina, i una habitació lletja d’hotel és una habitació lletja d’hotel).

El primer traductor en català d’aquesta obra, l’Ernest Martínez Ferrando, escriu en el pròleg de la versió de 1929: “La novel·la de Zweig, en general, declara d’una manera força immediata les inquietuds de l’autor, el seu cosmopolitisme, la seva fruïció artística i literària. Són obres acabades, perfectes, en les quals tot detall és atès amb escrupolositat minuciosa. A vegades gairebé resulta excessiva la generositat de l’autor en explicacions psicològiques i de detall (sempre admirablement trobades, però).”

Hi ha moments verdaderament espectaculars, com la descripció de les mans, o la trobada d’ella amb ell a la taula de joc on ell està tan enganxat al joc que s’oblida d’ella. D’altra banda, algú va destacar que potser la trobada entre el narrador i la dona gran que li explica la història és una mica forçada (repeteix molt el concepte de sinceritat) però potser hi ha motius ocults, a part del evident de parlar d’un fet amagat vint-i-quatre anys enrere, potser hi ha un enamorament? (el final el narrador s’ho pregunta).

La història, molt trillada, en la literatura (i en aquest cas molt inspirada en Freud), ens parla de personatges infeliços, que lluiten contra les convencions socials i contra si mateixos. Tenim una Madame Bovary setanta anys després, que és jutjada de la mateixa manera, a excepció del narrador (un punt de vista molt modern – prefereix la persona que segueix el que vol que no pas la que ho desitja però ho amaga hipòcritament). Un jugador de cartes, ludòpata perdut i que té un final tant destructiu com la seva vida (Dostoievski). I finalment una vidua, que en vint-i-quatre hores de la seva vida, va voler fer un canvi, en principi per motius altruistes però després veiem que hi ha un enamorament (fantàstic el moment que s’adona que s’està enganyant i que realment el que vol i desitja és marxar amb el jugador).

Potser en el fons, Zweig ens parla que hem de superar els prejudicis i les convencions socials i per sort el narrador és l’únic que ha canviat la manera de pensar, ja que tots continuen jutjant com se li va fer a Madame Bovary i a Balzac. Tant el personatge que fuig amb un jove francès i la senyor anglesa remeten a unes heroïnes, a l’estil d’Antígona, ja que neden contra la corrent de moral burgesa. També va ser un bon punt de partida per adonar-nos que molts cops actuem en funció dels prejudicis (socials) en la nostra vida alhora de jutjar comportaments i aquí, rau, potser la visió actual d’aquest clàssic del segle XX, escrit en un estil, molt llunyà, però que no deixa de tenir un fort component modern.

Un gran llibre per una excel·lent tertúlia.
Gràcies a tots!
 
Jordi Garolera

dissabte, 18 de febrer de 2017

Un epíleg a Sang freda

Ahir al vespre vàrem passar a l’Ateneu la pel·lícula “Capote” per acabar el cicle que hem dedicat al llibre “A sang freda”

Tan interessant és el llibre de Truman Capote com la historia que hi ha al darrere de l’escriptor quan va escriure el llibre. La pel·lícula ens mostra com Truman Capote és capaç d’enganyar, mentir i en riure se’n d’un dels assassins de la família Clutter. La pel·lícula sintetitza molt bé com es desperta l’interès de Truman sobre Perry Smith.

En el cinefòrum que vàrem  fer posterior a la pel·lícula vàrem parlar com ha canviat la figura de Truman Capote després de visionar el film, per algú, com es pot plantejar tenir “Esmorzar a Tiffany’s” com a llibre de capçalera o bé com recomanar “A sang freda” callant la part que falta de la historia. Ha estat un xoc entendre què hi ha darrera aquest extraordinari llibre i com un autor es pot vendre l’ànima al diable d’aquesta manera.

 
En quan a la pel·lícula remarcar uns quants aspectes: Primer, tot i el ser un producte preparat i destinat a guanyar l’oscar al millor actor, realment la construcció del personatge per part de Philip Seymour Hoffman és meravellosa i que mereix més d’’un premi com va tenir i evidentment es va alçar amb la preuada estatueta; El segon aspecte, és que potser és una pel·lícula molt correcte i molt canalitzada a mostrar la part deshonesta de Truman Capote, especialment el subratllat excessiu de la primera escena a la festa de Nova York; El tercer, és que la pel·lícula es basa en una biografia publicada el 1988 però que va tenir el permís de Truman Capote (tot i que no va poder veure el final perquè quatre anys abans havia mort);  Un altre aspecte a destacar, és que a penes hi ha algun pla on no hi surti Truman Capote, tant narcisista és el personatge com la pel·lícula està feta (El mateix actor va ser productor executiu de l’obra); Finalment, voldria remarcar el paper de Harper Lee tant com a amiga i com a consciència reflexiva dels desastres morals de Truman Capote (“Matar un ruiseñor” la vàrem llegir el 2015 i aquí va sortint fets com la publicació, l’èxit i l’estrena de la pel·lícula).

En conclusió, ha estat un gran club de lectura poder llegir el llibre i poder veure el film, i la barreja de tots dos ens porta cap un enteniment global d’un temps i d’un escriptor més enllà de la pròpia obra (de no ficció).
 
Per acabar unes gràcies molt grans a en Josep Mir que anit ens va fer de tècnic i que lamentablement vaig oblidar de destacar-ho abans de plegar.

Jordi Garolera

dimecres, 1 de febrer de 2017

A Sang freda de Truman Capote


Aquest darrer divendres de gener vàrem fer la primera tertúlia del 2017 del club de lectura. La sessió estava dedicada a tot un clàssic americà com “A sang freda” de Truman Capote.

El seu autor la va batejar com una “non fiction novel” ja que tot i tenir les formes i l’estructura de la novel·la l’objectiu de l’autor es fer una crònica periodística d’un fet concret. En aquest cas l’assassinat de la família Clutter de Holcomp, de l’Amèrica profunda, per part de dos delinqüents, que finalment són condemnats a pena de mort i seran executats per aquest fet.

Tots vàrem estar d’acord amb la gran tasca de Truman Capote, un escriptor excepcional, ja que tot i conèixer el final de la historia ens atrapa i no ens permet deixar la lectura per tal d’anar sabent més coses. També vàrem destacar la gran capacitat de síntesis descriptiva i psicològica, sense perdre mai la profunditat ni l’objectiu de l’obra, que utilitza i que confirma aquest llibre com una obra mestra. Alguns vàrem considerar que potser la part final fluixeja bastant.

En quan a l’obra en si, vàrem parlar profundament dels dos assassins, dels seus problemes, dels seus diagnòstics, de la pena de mort (una mica, no gaire), del sistema judicial americà (que aquí es mostra amb les seves absurditats i encerts). Especialment el comportament d’un dels dos assassins va ser posat a debat en les seves contradiccions (els remordiments, la sang freda de cometre l’acte, evitar la violació, l’intent frustat d’assassinat del conductor d’un cotxe que els ha agafat mentre feien autoestop). També vàrem qüestionar si tot el que està a l’obra és cert o hi ha adornaments i remarcar el final tant eficaç i melodramàtic com la trobada entre el policia i la noia, que va trobar els cadàvers, al cementiri posant flors a la tomba.

No obstant la sessió va quedar enterbolida per un fet, que intentarem corregir aviat, l’estrany paper de Truman Capote en la redacció de l’obra. Els qui havíem vist la pel·lícula “Capote”  del 2005, basada en una biografia autoritzada, ens narra el periple d’ell mateix per escriure aquest llibre. L’impacte és tan gran i fort perquè l’autor es va vendre l’ànima al diable i es va condemnar moralment per l’obra. Es va llegir un fragment del llibre “El impostor” de Javier Cercas on es parla d’aquest fet i com l’autor desapareix de la història quan des de la detenció dels dos assassins és part primordial en les fets (Truman Capote paga nous advocats perquè apel·lin que no van tenir un judici just) i de fet la part més important dels dos assassins en la seva espera fins a la mort són les visites i les cartes de l’escriptor.

Hi ha una frase, que no sé d’on la vaig treure, que diu així: “Les pregàries ateses acostumen a portar més llàgrimes que les pregàries no ateses”, fent referència a l’èxit que cercava Truman Capote, que el va obtenir a partir d’aquest llibre però que moralment el va condemnar a no escriure més (pregàries ateses és el títol de l’únic llibre que va escriure posteriorment, inacabat i crec que són tres capítols) i aficionat a l’alcohol, raó de la seva mort prematura als seixanta anys.

Aquest mes de febrer passarem la pel·lícula a l’Ateneu.

Per acabar, un record per les víctimes innocents de tot plegat (En Herb Clutter, La Bonnie Clutter, en Kenyon i la Nancy) vides truncades abans del que tocava.
Jordi Garolera