El vigilant de Peter Terrin

Aquest divendres, vigília de Sant Narcís, vàrem fer el segon club de lectura de la temporada. Quinze assistents dedicats a desgranar aquest llibre “El vigilant” de l’autor belga Peter Terrin.

Primer de tot comentar que és un llibre que surt del què és habitual en el club, és un llibre que tot i sent un drama juga amb la ciència-ficció, amb el suspens, amb el terror i especialment amb la intriga. Tal i com he dit, no obstant no deixa de ser un drama psicològic fred, distant i tens.

El llibre el vàrem diseccionar en tres parts, una primera part més avorrida, on els dos vigilants fan la seva vida vint-i-quatre hores al dia, tres-cents seixanta-cinc dies l’any i una segona i tercera part on hi ha més acció i per tant trenca amb l’angoixa i l’aïllament del pàrquing.

Contractats per una misteriosa organització, viuen en una caverna, que és el pàrquing, on els pocs detalls que saben del què passa a l’exterior i en els pisos que vigilen, es munten tota una sèrie de pel·lícules sobre el què passa, sobre el futur, que són més aviat deliris i autoenganys que realitats contrastades.

El narrador, en Michel, un dels vigilants, és obsessiu compulsiu i el seu company Harry, un paranoic amb deliris de grandesa i molta ingenuïtat. Cap dels dos protagonistes són amables i/o ens permeten una identificació.

Especialment ens vàrem centrar en aquesta tercera part, on es va considerar que era del tot innecessària o bé que hi ha molts deliris que ens fan perdre la possible resposta del què realment està passant. Vàrem estar d’acord que el lector ha de omplir molts espais i fer teories sobre el desenllaç (tot és producte de la imaginació d’en Michel, en Harry està viu, etc.)

En línies generals, vàrem comentar que el llibre està molt ben escrit, molt ben aconseguit però que en general no ens va fer el pes.

Finalment, dir que tots vàrem comprendre que és una metàfora, gegant de l’alienació, laboral i social que anys ençà i avui en dia es pot arribar a tenir, la falta de comunicació o l’individualitat portada a l’extrem La conversa va continuar cap a les situacions laborals desagradables i miserables que es troba la gent, cap a l’alienació militar, on el pensar està mal vist (una piscina en arrest per matar un soldat o dos canons castigats de cara a la paret), i també cap a viaranys una mica estranys i divertits com una reflexió sobre els gustos sexuals i les pel·lícules pornogràfiques per part d’un dels membres del club.

Nostalgia de Mircea Cartarescu

Divendres passat, vàrem començar la nova temporada del club de lectura de Celrà. Amanit amb unes pastes i beguda romanesa vàrem aprofundir en la primera obra mestra de narrativa que va publicar Mircea Cartarescu.

Mircea Cartarescu, considerat un autor de culte i tal i com vàrem comprovar també un autor dificilíssim, va publicar aquesta obra el 1989, trinxada per la censura cada cop més dura de l’era Ceaucescu. El 1992 va poder publicar-se tal i com l’autor l’havia escrit i Seix Barral la va publicar a Espanya el 1993. No obstant, va passar desaparcebuda i no ha estat fins que les petites editorials Impedimenta i Funambulista, les quals han començat a publicar la seva obra quan l’escriptura de Cartarescu ha començat a arrelar i a fer-se un nom a Catalunya i a Espanya.

“Nostalgia” és un llibre de cinc contes, que no tenen una relació directe entre ells. No obstant, Cartarescu la considera en la seva globalitat una novel·la conjunta bàsicament perquè manté unes fixacions narratives i estilístiques comunes: com el retorn a una infància (que no és feliç);  un gust pel món oníric;  una necessitat física i descriptiva de subterranis i de llocs amagats de Bucarest;  una intertextualitat literal i simbòlica a autors com Kafka, Cortázar, Garcia Márquez o Borges; una metaliteratura on el narrador esdevé personatge i apel·la al lector;  la confusió de gèneres;  la mancança de diàlegs, etc. Totes aquestes característiques no són comunes a tots els textos però la gran majoria si.

La tertúlia va començar desgranant la història de Romania i de la censura, destacant les nul·les referències que fa Cartarescu a la situació política del seu país. Aquesta característica és volguda per l’autor, que considera que la ideologia no ha de sortir en la seva obra, perquè no li interessa i perquè li agrada més el concepte d’art per art. Aquest fet fa que l’obra es llegeixi sense cap condicionament de temps o d’espai, tot i que sabem que l’obra està escrita sobre Bucarest en les dècades dels seixanta i setanta.

L’altra gran tema de la sessió va ser la dificultat d’alguns contes, especialment “Los gemelos” i “Rem” on l’extremat detallisme, la descripció Proustiana i especialment el gust per l’oníric fa que els dos contes siguin els més difícils de tota l’obra. Per Cartarescu el món dels somnis és igual de real que la realitat, i enlloc de ser un recurs narratiu com altres autors utilitzen (el mateix narrador en fa referència), el somni esdevé la part central de la narració. Vàrem estar d’acord en la dificultat d’aquests dos textos i vàrem destacar l’enorme vàlua del primer i del darrer, possiblement perquè són els més lineals. Aquests contes són “El ruletista” i “El arquitecto”. Molt menys experimentals que el tercer i el quarts. El segon “El mendébil” és queda a terra de ningú entre l’experimentació onírica i aquesta linealitat.

Un darrer aspecte a comentar és la vàlua de la seva traductora: Marian Ochoa de Eribe, que realitza una gran feina, bàsicament perquè és un text d’enorme dificultat, amb abundància de descripcions i una riquesa de llenguatge espectacular. El llibre es fa fàcil de llegir malgrat el gust experimental del sentit de l’obra.

Finalment i a títol personal, Vaig triar aquesta obra per mostrar la literatura romanesa, una literatura d’alta qualitat però molt desconeguda. Cartarescu és mereix llegir més obres seves i fer segones lectures, especialment de “Rem”, el meu conte preferit.

(Amb aquest text torno a fer els resums de les sessions, durant tres anys han estat aparcades per excés de tasques, a veure si puc continuar)

Jordi Garolera