Germà de gel d'Alícia Kopf

Per acabar un any molt bo de lectures, teníem una lectura “Germà de gel” on la seva autora Alícia Kopf ens visitaria, en la cloenda del club, al mes de juny.

En un divendres estrany i amb molts de maldecaps, la tertúlia va començar tard per la situació estrambòtica de Girona, on una pedrada i un aiguat van fer arribar tard a l’autora (i la imatge de Girona com si estigues glaçada inigualable en relació al llibre)

“Germà de gel”, és un llibre que va guanyar l’any passat el premi Documenta i el llibreter i el vaig conèixer per la recomanació de la Sílvia. El llibre me va agradar tant que vaig voler portar-lo al club, amb l’afegit, de la possibilitat que vingués la pròpia autora, fet que es va complir.

La tertúlia va començar amb l’autora explicant els motius i les raons del llibre, de la seva idea de parlar de part èpica de la mare, que porta endavant una família ella sola, amb un fill autista (amb limitacions d’acció) i una filla. Però el tractament que l’Alícia li volia donar era lluny del dramatisme o del concepte de mare coratge tant present en moltes obres. L’aportació de l’autora era relacionar-ho amb els conqueridors polars, unes histories, que per generació, ens quedaven força llunyanes (històries dels nostres avis).

L’autora també va continuar desgranant el recorregut del llibre, com a guanyador sorprenent del premi Documenta, com a acumulador d’altres premis i tot l’enrenou amb clubs de lectura, presentacions i lectors (entusiastes, crítics i pesats). La part interessant va ser l’explicació del concepte d’autoficció, històries més o menys certes adaptades al to del llibre i la distància entre l’autora i el seu jo narratiu (com també l’ús del pseudònim). L’Alícia ens va remarcar que volia treure el gel de dins seu, i que les històries que surten no resumeixen ni volen resumir la seva vida o la vida de la seva família.

Em sembla, que a la majoria dels presents, ens va impactar el caràcter i la intel·ligència de l’autora, amb un discurs segur, madur, culte, profund, amb paraules senzilles i amb una idea molt treballada de com escriure (i crear).

També va respondre a les múltiples preguntes que li vàrem fer, sorgint temes des de l’autisme, la seva mare, el seu mètode de treball o el propi final de l’obra. Ens va parlar que la seva manera de crear comença amb una pregunta, amb una introspecció dels seus sentiments, i amb un recorregut lògic de la pregunta que la porta on sigui necessari per poder-la respondre (com si fos un treball acadèmic). Les tres parts de l’obra responen a aquest model (bibliografia, desenvolupament del tema i conclusió).

Finalment destacaria aquest humor (per dir-ho d’una manera) o aquesta estil que té d’acabar els breus capítols, amb una frase seca, tallant, com si fos un tros de gel i que fa reflexionar molt.

Un fort agraïment a tots vosaltres, membres del club de lectura de Celrà, que ha estat un any molt ric, gràcies a les vostres aportacions en aquestes deu sessions.

Ens veurem al setembre!