El Club de lectura del mes
d’octubre el vàrem dedicar a tancar la trilogia de Deptford del meravellós i
alhora desconegut Robertson Davies.
En les darreres tres temporades
del club hem anat desgranant els diferents llibres que formen part d’aquesta trilogia
i aquest darrer club hem pogut fer tant una valoració global de l’obra com de
la darrera part: “El món dels prodigis”.
En aquest món dels prodigis
coneixem la vida del gran mag Magnus Eisengrim, des del moment que de petit
marxa amb un circ, una vida miserable i degradant, amb els moments més sòrdids
i tristos, amb abusos sexuals, fins que volta món, acaba en una companyia de
teatre anglès, on fa de doble d’un “gran” actor romàntic i finalment la seva
trobada amb la Liesl i la creació de l’espectacle del bust parlant.
A la tertúlia, vàrem tenir veus
discordants amb la vàlua del llibre, alguns no hi van poder entrar i se’ls va
fer força carregós, en canvi en d’altres, els
temes aparentment sense interès van suscitar enorme expectació. La prosa
de Robertson Davies, hereva del segle XIX, però d’una enorme senzillesa hi
ajudava., ara una prosa sense emoció, descarnada, cínica, i es veu molt
fàcilment en les descripcions dels abusos que rep en el circ el futur mag més
gran del món quan és petit.
La conclusió és que és un llibre
que no deixa mitges tintes, o enganxa o no ho fa completament.
En general, tota l’obra pot ser
llegida com un gran conte, ple d’imaginació, farcida de mil i unes situacions
tant escabroses com irreals, on l’autor passa de puntetes perquè no es noti el
desconcert de certes situacions, forçades però alhora espectaculars com la
trobada de Magnus Eisengrim amb la “simiesca” Liesl.
La valoració de l’obra i de la
trilogia va portar a reflexionar-nos quin és el tema, l’eix que vol fer-nos reflexionar
l’autor. Vàrem estar d’acord amb el concepte de moral, la trilogia està plena
de components de reflexió ètica i especialment del tracte de les diferents
religions (Especialment la primera novel·la de la trilogia).
Un dels temes recurrents és la
responsabilitat dels actes, i com aquests ens retornaran al llarg de la vida en
molts moment i són un pes que ens pot fer amargar, com en el cas del personatge
de Boy Staunton. Fins i tot es va comentar com una trilogia de la culpa.
L’autor al llarg dels tres
llibres, parla de tota una sèrie de temes, contraposant-los, una dualitat entre
el què es veu (l’aparença) i el que s’amaga al darrera (La realitat), el text i el subtext,
com l’obsessió dels mites per part del cinquè en joc, en Dunstan, entre el sant i la seva vida i la realitat del què va ser, el concepte de la representació, la màgia i la il·lusió, el teatre i el romanticisme, la psicoanàlisi del segon llibre, on els fets de la vida del fill d’en Boy Staunton, es veuen a través del prisma dels arquetipus, la veritat i la mentida.
Per finalitzar, tots vàrem estar
d’acord que la trilogia de Deptford és un llibre d’idees i que ens ha agradat
molt poder llegir aquesta obra en entregues, haurem de buscar una altra
trilogia. A títol personal hi afegiré que ha donat tres tertúlies boníssimes i
que sense cap mena de dubte el recomanaré.
