dijous, 12 d’abril de 2018

Antologia de Cançons de Bob Dylan



El mes de març normalment el dediquem a la poesia, enguany, la proposta guanyadora va ser una excentricitat absoluta, ja que fugia completament del què és habitual. El club el vàrem dedicar a un músic i a una antologia de les seves nombroses cançons, en vàrem fer 21. La pregunta que raonava la proposta era: Perquè li varen donar el premi Nobel de literatura a en Bob Dylan? I la tertúlia va donar voltes a la resposta.

Amb una sèrie de contratemps com la feinada d’aconseguir les lletres en anglès i traduïdes al castellà, el retard que va comportar obtenir còpies per a tothom i els assumptes polítics del nostre medi, van fer que tot plegat fos un club atípic i amb poca afluència de gent. No obstant, vàrem construir una tertúlia molt bona, on cadascú va poder afegir el què sentia i el què creia, on potser, i aquí vaig errar, vàrem parlar més de la gran influència de Bob Dylan en els seus contemporanis, en els seus hereus i en la seva vida, que no pas en les cançons i en les lletres.

Era difícil fer una selecció curta però que fos significativa de la seva vàlua i especialment amb la discografia tan llarga i tan plena de bones cançons, la tria va anar en consonància amb els seus gran èxits i l’antologia va quedar descompensada entre les cançons protesta, tan de l’època folk com la posterior (Hurricane, The lonesome death of Hattie Carroll), com de les cançons més personals i alhora més surrealistes, de difícil comprensió perquè potser les claus per entendre-la no les tenim. 

Aquí hauria de destacar dos característiques de Bob Dylan com a músic i lletrista, primer de tot que és un autor més americà que cosmopolita, la seva realitat és l’americana i el seu compromís és amb el lloc on viu, i això és a pesar dels grans himnes que ha deixat com “Blowin’ in the wind” però la seva recerca com a cantautor ha estat buscar un llenguatge entenedor més enllà de l’anglès. Bob Dylan va afirmar en una entrevista que un dels seus llibres preferits era un llibre de poemes de Jack kerouac, “Mexico city blues”, ho va argumentar dient que precisament va ser el primer llibre que llegia que feien servir el mateix idioma que ell. El segon aspecte, que va aportar un dels membres del club més aficionat a la seva música, és que la música folk del que Dylan és hereu i portaestendard durant un temps és que aprofitaven lletres i frases d’altres cantautors per girar el significat o respondre el sentit que se li donava, això també és un element més que fa que ens perdem alhora de captar el possible sentit de les cançons.

Va ser una bona tertúlia però no va ajudar a respondre afirmativament la pregunta proposada. La majoria de membres no van quedar convençuts de la seva vàlua.

Personalment, Bob Dylan mai m’havia interessat i  en aprofundir una mica en la seva obra i en la seva vida, me vaig adonar que realment és i ha estat algú que ha influenciat enormement la cultura americana i mundial, que també és una persona molt lectora. Algunes cançons m’han agradat moltíssim, d’altres no tant, i com que m’agrada la norma i el que se surt de la norma, aplaudeixo el fet que li donin un Nobel a un músic, a un descendent dels rapsodes i dels trobadors, dels cantautors compromesos amb la societat i que no viuen en una torre de vori. 

Per cert, la traducció de les lletres a més de ser molt dolenta, vàrem poder comprovar com estava farcida d’errades i que a vegades ni la versió original es corresponia amb la cançó.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada