Per a la primera tertúlia del 2018, vam tenir l’excel·lent
companyia de l’editor Aniol Rafel, responsable de l’editorial Edicions del Periscopi
i del traductor de la primera novel·la de Foster Wallace, Ferran Ràfols.
Davant la presència d’aquests dos convidats, el silenci i
les preguntes sobre la novel·la van quedar apilonades mentre feien la seva
presentació. Cal recordar que les opinions sobre la novel·la eren dispars a
parts iguals, o bé havia agradat o no havia agradat. L’Aniol va començar
parlant del fet de traduir en català per primer cop Foster Wallace, a través
d’un dels personatge de la novel·la “Els jugadors de Whist” de Vicenç Pagès
Jordà, que reflexionava perquè no s’havia traduït encara en català aquest
autor. A partir d’aquí ens va parlar del risc dels editors de publicar en
català determinats autors, anomenats de risc, pel poc mercat de lectors (i
compradors possibles). Però els resultats l’havien acompanyat, sense ser un
èxit, però sense pèrdues.
El torn de paraula va
passar al traductor, en Ferran, que ens va parlar de la seva experiència en
clubs de lectura sobre Foster Wallace, on molts cop li “toca” el paper de
defensor de Foster Wallace, de justificar la seva escriptura.
Després d’aquestes introduccions vàrem entrar en matèria
desglossant la primera novel·la de l’autor americà, conduits per les nombroses
i encertades apreciacions d’en Ferran. A vegades les converses van anar
derivades cap a la traducció, evidentment, en l’ús d’expressions populars com
“cagada pastoret”; “tota la pesca” o d’altres, que en Ferran justificava per
l’original ple de llenguatge col·loquial. Al meu parer encertades, totes les
decisions, ja que la traducció és molt i molt bona.
Sobre la novel·la, es va parlar de l’ús del llenguatge, com
a motor de la història, on a vegades els personatges no s’entenen perquè tenen
diferents concepcions dels significats de les paraules (per exemple la conversa
entre la Leonore i en Lavache). El llenguatge, malgrat ser l’eina majoritària
de comunicació, provoca desconfiança, perquè no és exacte. La Leonore vol ser
normal, a través del què parla, però no hi ha ningú “normal” al seu voltant. Foster
Wallace caracteritza els seus personatges a través del llenguatge, és a dir que
es mostren com són verbalment, i a vegades aquests personatges canvien de
llenguatge en funció del medi on estan, com en Lang.
La novel·la és literatura cerebral, amb molts jocs de
llenguatge i d’estil, com diàlegs on no s’especifica qui diu què i qui respon,
o bé capítols que no saps de què parla o qui parla.
La frase més destacable, al meu parer, és un escriptor que
fa la seva primera novel·la i està gaudint del que escriu i de la trobada amb
la seva veu (literatura). Farcida d’humor, que com va dir en Ferran perdrà
ràpidament cap a posats més depressius i foscos (especialment cap al final de
la seva curta vida i mostrada en alguns contes).
En conclusió, va ser una molt bona tertúlia, no obstant molt
centrada en qüestions alienes a l’obra en si, però molt rica i interessant.
L’Aniol i en Ferran ens van fer entendre aquest autor de culte. En definitiva,
dir que alguns van quedar entusiasmats amb l’obra, jo inclòs, i d’altres que no
van poder (i amb raó) degut a què és una novel·la de difícil lectura, amb un
humor molt particular i no apte per a tothom. Per acabar dir que el traductor
encara riu amb algunes de les bromes del llibre i jo també...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada