Ardalén

La darrera tertúlia de l’any sempre la dediquem a alguna novel·la gràfica. Enguany ho fèiem a una de les millors obres del fenomenal Miguelanxo Prado: “Ardalén”.

Aquest nom deriva de dos conceptes “aire” i “del més enllà”, concepte inventat per l’autor per donar un nom a u n tipus de vent atlàntic que ve a morir a Galicia i aquest vent porta imatges i records del mar, origen de la història dibuixada i narrada.

En general a tothom va agradar, i alguns molt. Es va qualificar com a obra mestra, ja que tot té un perquè i a part utilitza amb saviesa totes les possibilitats narratives i visuals del mitjà que és el còmic. És una petita obra d’art, on les pinzellades es veuen, amb una estètica impressionat, on parla de la memòria, de les paradoxes, sempre amb una tendresa molt especial, sense caure en l’ensucrament.

El quid de la qüestió de l’obra és qui és el personatge de Fidel- Antoñito, una espècie de nàufrag sense haver anat mai al mar, l’Ardalén li porta records d’una altra persona, l’Antoñito, un mariner gallec assassinat al mar i supervivent de tres naufragis. La vida de Fidel i de l’Antoñito es barregen en cap de Fidel que té visions, de diferents personatges que va conèixer el mariner, el seu amic Ramon, el seu amor Rosario i també d’un mariner, que va morir lluny de casa i de la família, avi del personatge que remourà totes aquestes històries, Sabela, que en una cruïlla de la seva vida, buscar saber què li va passar al seu avi, resposta que li donarà, contra tota lògica, Fidel.

Cada capítol, està amanit per notes, documents, fotografies, totes inventades que relacionen les dues històries, la de Fidel i Sabela en el present i la d’Antoñito i demés personatges en el passat.

L’obra també és una reflexió sobre els records i els records induïts, en destacaria un fragment d’una entrevista a una especialista de la memòria, que diu aquesta frase: “Bueno...Podríamos incluso discutir si lo que medimos es realmente el tiempo.. o una huella suya, una consecuencia...”

Miguelanxo Prado ha creat una meravella on cada peça té la seva lògica i no sobra ni falta res, una obra treballada durant anys i que es nota en el resultat final.

Altres aspectes a destacar van ser l’expressivitat de les cares, dels ulls, de la grafia de les paraules, de l’ús del color en les escenes, en els capítols, entre les vinyetes (irregulars), l’ús de documents, mapes (que no són un afegit sinó part important de la història), les el·lipsis que hi ha, les històries de les memòries i el domini del tempo emocional.

En aquest darrer punt és on hi trobo el records que perdurarà en mi aquesta obra, aquests moments sensibles, com l’abraçada de retrobament del Ramon imaginari i el Fidel, que havien discutit, l’escena final de tots els personatges imaginaris amb Sabela mirant les meravelloses balenes voladores sorgint de dins del bosc provinents del mar.

A grans pinzellades va ser una bona despedida del 2017 per part del club de lectura.