Aquest divendres passat, vàrem fer el club de lectura
especial dedicat a la segona part del segon llibre de la “A la recerca del
temps perdut” de Marcel Proust, “A l’ombra de les noies en flor II”. Un
projecte de lectura de llarg abast per tractar una de les millors novel·les del
segle XX i que forçosament està a tots els canons de la literatura
indispensable.
El llibre tracta del viatge que fa el seu protagonista, amb
la seva àvia, a Balbec, a un balneari de Normandia per prendre salut ja que
sense dir específicament perquè necessita de repòs. Aquesta estada a Balbec
s’allargarà més que l’estació de l’estiu i servirà al protagonista per
conèixer, parlar, observar, oblidar i enamorar-se (un dels debats que vàrem
tenir és quina edat té en el llibre, ja que es comporta com un adolescent amb
les hormones hiperactivades).
L’estil proustià de descripcions amb mil i una subordinades
continua, fent carregosa la lectura però vàrem parlar de com hem après d’aquest
estil i el fet de saber ben bé què ens trobarem fa que no sigui tan feixuga la
lectura.
Vàrem comentar què el llibre de Proust (els 7 volums), és
literatura total, i per obvi que sembli per las seva extensió, en aquest llibre
en concret es pot veure. Una obra carregada d’humor, de reflexions i sentències
profundes, de moments estètics sublims (Proust és un esteta), de reflexions
sobre l’art, d’anàlisi de la societat alta, tant aristocràtica com burgesa, i
sobretot un gran observador de la realitat humana. En aquest llibre però
destria el passat adolescent del protagonista, mostrant una gran concepció
d’aquesta edat (tot i escriure-la en la vida adulta, de camí cap a la mitjana
edat).
Aquesta adolescència és farcida d’una recurrent frustració,
que exaspera i ridiculitza el protagonista, i que a través d’un pintor, que
anteriorment quan era jove, havia freqüentat el grup dels Verdurin, i havia
estat víctima de les seves burles, canalitza aquesta frustració amb aquesta
gran frase: “ No hi cap home, per savi
que sigui – em va dir - , que en una determinada època de la seva joventut no
hagi pronunciat paraules, o fins i tot no hagi dut una vida, el record de les
quals no li sigui desagradable i que voldria abolir. Però no ha de lamentar-ho
en absolut, perquè no pot estar segur que hauria esdevingut un savi, en la mesura
que això és possible, si no hagués passat per totes les encarnacions ridícules
o odioses que han de precedir aquesta darrera encarnació.”
En la novel·la hi ha grans moments d’humor, com l’espera
d’una carta de la lletera, que s’ha creuat i que el protagonista ha fat tota
una pel·lícula de fantasia; els hostes burgesos de l’hotel que marxen el
diumenge per no semblar que no els han convidat a unes festes a casa d’uns
aristòcrates de la regió i que evidentment no estan pas convidats; el
personatge d’en Bloch, caricaturitzat ell, el seu pare i les seves germanes;
L’hotel sense calefacció i que tothom quan arriba el fred ha d’abandonar. La
còmica escena on espera que el pintor li presenti una de les noies del balneari
i es fa l’interessant però quan es desvetlla de la seva postura s’adona que el
pintor l’està esperant i la noia ja ha marxat.
Hi ha moments de gran bellesa, com el pas dels dies i del
sol per la seva habitació, la imatge del passadís del balneari amb la finestra
oberta i el mar brillant al fons. Les descripcions del paisatge des del carro
de cavalls. Moltes parts recorden imatges d’aquarel·la de quadres del mar i de la
platja.
Aquesta novel·la vàrem parlar que és el cant del cigne de la
novel·la del segle XIX, des de la novel·la descriptiva a la novel·la
psicològica. En aquesta obra trobem el súmmum d’aquestes corrents.
En conclusió, aquesta segona part fa que l’autor entri ja en
el món adult, ja s’ha desenganxat de la mare, ja ha oblidat a Gilbertine i ja
ha conegut a Albertine, fins i tot anuncia temes que tractaran més a fons
posteriorment com l’homosexualitat present en el personatge del baró de
Charlus, que renya al protagonista perquè deixa entreveure coses que no sap
(esplèndida la seqüència a la habitació).
Continuarem al març amb el llibre “El cantó de Guermantes I “
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada