dijous, 13 de desembre de 2012

Jane Eyre de Charlotte Brontë



Sempre m’ha agradat trobar dins dels llibres que altres han llegit petites notes, glosses, factures i altres papers. A vegades està bé saber que per allà on passes hi ha passat abans algú. En un dels exemplars repartits de Jane Eyre hi havia aquesta nota, deixada amb tot l’afecte i amor a la lectura possible: “feia molt de temps que no llegia un llibre tan commovedor, punyent i colpidor...” i la veritat és que té tota la raó.

La tertúlia de novembre va girar al voltant d’un dels llibres més importants de la literatura occidental, un clàssic en majúscules. Va ser també l’oportunitat de dedicar el club a un clàssic de fa 160 anys i poder-ne extreure l’entrellat i la vigència de la proposta. Tal i com es va dir, tot i ser del segle XIX, és llegeix molt bé, i aquí la traducció també hi té a veure, ja que passa molt desapercebuda, fet que l’honora i permet seguir el text amb facilitat.

Vàrem començar anant pels vorals, destacant com els rols masculins del llibre, en St. John i en Rochester tenen un aire molt agressiu, típic d’una societat fortament patriarcal, i vam derivar en una conversa sobre el paper de l’home. D’aquí va venir un reorientació, on es va comentar el paper de Jane Eyre dins d’aquest món, on ella és inferior pel fet de ser pobre, però no pertany en cap cas a les classes populars. Ella és una igual als personatges que apareixen a l’obra, però no és una pagesa o una criada, sinó que prové d’una família empobrida i, a més a més, és òrfena. Per sortir d’aquesta pobresa fa d'institutriu, mestre humil d’una escola per a gent analfabeta, i pot sortir d’aquests ambients quan rep una herència que la fa igual de rica que en Rochester.

La Jane és una heroïna, un arquetipus femení de granit, que s’emporta per davant tot el que li passa i la resta de personatges, que la volen arraconar o jutjar. Ella, amb el seu coratge i la seva intel·ligència, lluita contra totes les adversitats del seu entorn, tant dels familiars com de la societat. Aquí es va comentar un fragment que mostra aquest aspecte del seu caràcter. És una conversa entre el rector que porta l’institut per a dones i la Jane de deu anys:

Brocklehurst: ¿Saps on van a parar, les nenes dolentes, quan es moren?
Jane: A l’infern.
Brocklehurst: I què és, l’infern? M’ho sabries dir?
Jane: Un pou ple de foc.
Brocklehurst: T’agradaria caure en aquest pou i cremar-t'hi per sempre més?
Jane: No, senyor.
Brocklehurst: I què has de fer, per evitar-ho?
Jane:  (M’ho vaig rumiar un moment, la resposta que se’m va acudir era un pèl discutible) Conservar la salut i no morir-me.”

També es va parlar del concepte de matrimoni d’aquella època, ésser una sola carn. Tant Rochester com St. John intenten convertir-la en la seva esposa, però ella no es deixa, si no és amb les seves condicions i intentant que la unió no signifiqui que deixi de ser ella mateixa, tal i com pretenen ambdós. Al final, en acceptar el matrimoni amb Rochester, ell, al ser cec, ha d’acceptar de compartir la unió sense anul·lar la personalitat de Jane.

La tertúlia va retornar al feminisme i al patriarcat i es va parlar del corrent religiós que dominava en aquells moments a Anglaterra, un rigor religiós que va fer molt de mal a la llibertat, l’evangelisme en el seu posat més extremista. Per exemple, ho trobem en  el fet que hi ha llibres que la Jane pot llegir i d’altres que no, o en la seva conversa amb St. John.

També vàrem comentar aquell gran fragment de la conversa entre Rochester i Jane, on ella li diu que malgrat ser dona és igual d’intel·ligent que ell i que, per tant, estan a la mateixa alçada.

Un altre aspecte per remarcar és la part autobiogràfica de la novel·la. Malgrat ser una ficció, és possible reconèixer lligams entre la vida de l’autora i la de la protagonista, especialment quan es mor la seva amiga Helen Burns, que té molt a veure amb la mort de la seva germana gran. Tots vàrem reconèixer la vàlua i l’espectacularitat d’aquest fragment.

En resum, és una gran obra, creadora i iniciadora de tota una sèrie de tòpics com el de la novel·la romàntica, la gòtica, la mansió amb secrets, la campanya anglesa, els orfenats amb nenes als ossos, etc. La novel·la està molt ben construïda i passa per uns personatges ben definits, unes batalles verbals i uns diàlegs molt ben escrits i amb molta profunditat i ritme, una psicologia de caràcters molt ben aplicada, etc.

Per acabar, una interpretació que he trobat per internet, on la Jane ha de veure morir l’àngel (Helen Burns) i el dimoni (Bertha Mason), el dualisme amb què es veu la condició femenina en l’època de la Charlotte Brontë, i com ha de vèncer els quatre estereotips femenins que són l’opressió (Gateshead), la gana física i espiritual (Lowood), la bogeria (Thornfield) i la fredor (Marsh End). Quan supera totes aquestes proves pot aconseguir la felicitat i realitzar-se.

                                                                                                                                             Jordi Garolera