Jane Eyre de Charlotte Brontë

Sempre m’ha agradat trobar dins dels llibres que altres han llegit petites notes, glosses, factures i altres papers. A vegades està bé saber que per allà on passes hi ha passat abans algú. En un dels exemplars repartits de Jane Eyre hi havia aquesta nota, deixada amb tot l’afecte i amor a la lectura possible: “feia molt de temps que no llegia un llibre tan commovedor, punyent i colpidor...” i la veritat és que té tota la raó.

La tertúlia de novembre va girar al voltant d’un dels llibres més importants de la literatura occidental, un clàssic en majúscules. Va ser també l’oportunitat de dedicar el club a un clàssic de fa 160 anys i poder-ne extreure l’entrellat i la vigència de la proposta. Tal i com es va dir, tot i ser del segle XIX, és llegeix molt bé, i aquí la traducció també hi té a veure, ja que passa molt desapercebuda, fet que l’honora i permet seguir el text amb facilitat.

Vàrem començar anant pels vorals, destacant com els rols masculins del llibre, en St. John i en Rochester tenen un aire molt agressiu, típic d’una societat fortament patriarcal, i vam derivar en una conversa sobre el paper de l’home. D’aquí va venir un reorientació, on es va comentar el paper de Jane Eyre dins d’aquest món, on ella és inferior pel fet de ser pobre, però no pertany en cap cas a les classes populars. Ella és una igual als personatges que apareixen a l’obra, però no és una pagesa o una criada, sinó que prové d’una família empobrida i, a més a més, és òrfena. Per sortir d’aquesta pobresa fa d'institutriu, mestre humil d’una escola per a gent analfabeta, i pot sortir d’aquests ambients quan rep una herència que la fa igual de rica que en Rochester.

La Jane és una heroïna, un arquetipus femení de granit, que s’emporta per davant tot el que li passa i la resta de personatges, que la volen arraconar o jutjar. Ella, amb el seu coratge i la seva intel·ligència, lluita contra totes les adversitats del seu entorn, tant dels familiars com de la societat. Aquí es va comentar un fragment que mostra aquest aspecte del seu caràcter. És una conversa entre el rector que porta l’institut per a dones i la Jane de deu anys:

“Brocklehurst: ¿Saps on van a parar, les nenes dolentes, quan es moren?

Jane: A l’infern.

Brocklehurst: I què és, l’infern? M’ho sabries dir?

Jane: Un pou ple de foc.

Brocklehurst: T’agradaria caure en aquest pou i cremar-t'hi per sempre més?

Jane: No, senyor.

Brocklehurst: I què has de fer, per evitar-ho?

Jane:  (M’ho vaig rumiar un moment, la resposta que se’m va acudir era un pèl discutible) Conservar la salut i no morir-me.”

També es va parlar del concepte de matrimoni d’aquella època, ésser una sola carn. Tant Rochester com St. John intenten convertir-la en la seva esposa, però ella no es deixa, si no és amb les seves condicions i intentant que la unió no signifiqui que deixi de ser ella mateixa, tal i com pretenen ambdós. Al final, en acceptar el matrimoni amb Rochester, ell, al ser cec, ha d’acceptar de compartir la unió sense anul·lar la personalitat de Jane.

La tertúlia va retornar al feminisme i al patriarcat i es va parlar del corrent religiós que dominava en aquells moments a Anglaterra, un rigor religiós que va fer molt de mal a la llibertat, l’evangelisme en el seu posat més extremista. Per exemple, ho trobem en  el fet que hi ha llibres que la Jane pot llegir i d’altres que no, o en la seva conversa amb St. John.

També vàrem comentar aquell gran fragment de la conversa entre Rochester i Jane, on ella li diu que malgrat ser dona és igual d’intel·ligent que ell i que, per tant, estan a la mateixa alçada.

Un altre aspecte per remarcar és la part autobiogràfica de la novel·la. Malgrat ser una ficció, és possible reconèixer lligams entre la vida de l’autora i la de la protagonista, especialment quan es mor la seva amiga Helen Burns, que té molt a veure amb la mort de la seva germana gran. Tots vàrem reconèixer la vàlua i l’espectacularitat d’aquest fragment.

En resum, és una gran obra, creadora i iniciadora de tota una sèrie de tòpics com el de la novel·la romàntica, la gòtica, la mansió amb secrets, la campanya anglesa, els orfenats amb nenes als ossos, etc. La novel·la està molt ben construïda i passa per uns personatges ben definits, unes batalles verbals i uns diàlegs molt ben escrits i amb molta profunditat i ritme, una psicologia de caràcters molt ben aplicada, etc.

Per acabar, una interpretació que he trobat per internet, on la Jane ha de veure morir l’àngel (Helen Burns) i el dimoni (Bertha Mason), el dualisme amb què es veu la condició femenina en l’època de la Charlotte Brontë, i com ha de vèncer els quatre estereotips femenins que són l’opressió (Gateshead), la gana física i espiritual (Lowood), la bogeria (Thornfield) i la fredor (Marsh End). Quan supera totes aquestes proves pot aconseguir la felicitat i realitzar-se.

                                                                                                                                             Jordi Garolera

En lloc segur, de Wallace Stegner (I)

El primer llibre del curs ha estat aquesta obra de Wallace Stegner, publicada l’any 1987 i escrita quan l’autor ja passava dels vuitanta anys.

En primer lloc volia fer una captatio benevolenti del perquè de la tria. Aquest llibre va sorgir d’una llista de quatre o cinc llibres que m’agradaven i va ser finalment el triat perquè era el que millors critiques havia rebut. Quan el vaig llegir per primer cop no me va entusiasmar tant com ho ha fet ara i ha estat una redescoberta molt important.

Un resum general de la tertúlia d’aquest darrer divendres del club seria el de “Sí, però...”. Tots vàrem estar d’acord que és un llibre molt ben escrit, molt coherent, d’una riquesa lingüística i d’una traducció molt encertada, de grans reflexions i de moments molt brillants però... amb tota una sèries de contrapunts diferents que es van anar comentant durant la vetllada.

Des d’un argument molt pobre, la història de quatre amics amb un personatge femení dominant com si fos una telesèrie o un culebrot de mitja tarda, que si són uns esnobs, gent del món universitari en un temps de penúries econòmiques, que si algun fragment com el del naufragi és un postis, que si el llibre és molt previsible (el paper de la serp) i saps perfectament on anirà a parar...

Malgrat això el llibre va portar a discutir no tant la seva vàlua com els fets narrats i l’actuació dels personatges. És va parlar del paper de la Charity, si era un esbós només, si seguia el patró de les dones fortes (i controladores) de la Nova Anglaterra sorgides arran de la gran pèrdua de homes durant les diferents guerres (Independència i Successió), fet que provoca que adquireixin aquest rol dominador; de la Sally, que no parla gaire ni dels seus orígens grecs ni tampoc en la tota la història; del paper d’en Sid, sotmès al control de la seva dona fins al final; de la pròpia amistat, que en alguns moments, més que una elegia, és una justificació, i un continu plantejament sobre ella mateixa. Aquí va sorgir el tema del final, on en Sid i en Larry tenen en comú certa esclavitud, tot i que per motius diferents, i on la desgràcia de la Sally i en Larry va ser motiu de consol per en Sid. També va sorgir el tema de si es llibre és una biografia real de l’amistat que van tenir l’autor i la seva dona amb una altra parella, tal i com comenta en un fragment al final del llibre, amb la filla de la Charity i d’en Sid, de la necessitat de posar per escrit tota aquesta història i del fet que qui ho ha de fer ha de ser el mateix Larry (possible alter ego de l’autor).

En conclusió, va ser una vetllada molt entretinguda, seriosa i especialment rica per totes les intervencions, des de punts de vista molt heterogenis i diferents que van permetre una reflexió molt lúcida i madura del llibre. A més a més va ser un bon moment parlar de les petites editorials i de “Libros del asteroide” que per raons econòmiques ha estat publicant llibres d’autors desconeguts però d’una qualitat excelsa i permet preguntes perquè han tardat tant en ser publicats en català o en castellà.

Per acabar, es va llegir el comentari d’en Jordi Gonzàlez que no va poder assistir a la sessió i va agradar el que va dir i com ho va dir. El convido a deixar el mateix text en els comentaris.

                                                                                                                                           Jordi Garolera

En lloc segur, de Wallace Stegner (II)

Hi ha tantes coses que desitjaria comentar sobre aquest llibre que he decidit fer un text alternatiu de reflexió. És més un text desordenat i poc metòdic (és una oda a En lloc segur) que un text per presentar com a treball per algun estudi.

Primer de tot destacaria la gran capacitat de narrar d’Stegner, aquesta coherència impressionant que fa tan previsible l’obra però alhora fa saber que no t’ensarronarà amb trucs o trampes literàries. El mateix autor, a vegades al principi de cada capítol, fa reflexions sobre l’art de narrar i juga amb les cartes sobre la taula. Especialment quan parla de la història d’amor de la Charity i d’en Sid, on explicita quines són les seves fonts i quina part afegeix ell d’idealització d’aquell moment.

Després també he de destacar la coherència de tot allò que no diu. Si per un costat el llibre és previsible, perquè no fa trampes, sí que amaga certes coses que es poden intuir mentre el vas llegint; és a dir, el llibre sorgeix d’una biografia real sobre una amistat de dues parelles i és en el moment final, amb la mort de la Charity, que l’autor decideix escriure el relat. Però es troba que mentre la ficció és l’art de fer veritats a partir de materials falsos, en aquest cas ha de fer falsedats a partir de material autèntic. Hi ha un clar component real que ha de suavitzar perquè no deixa de ser una elegia a una amistat concreta i un lligam personal molt autèntic, i no pot expressar tot allò que va passar (i crec que l’edat i la distància vers els fets els alleugen i els temperen). Així, aquests clarobscurs de la seva relació poden explicar el fet que la Charity i en Sid s’esvaeixen durant la guerra amb motiu del fracàs i de la depressió i que, malgrat aquesta gran amistat, tant la Sally com en Larry marxin a Nou Mèxic a viure. L’autor posa l’accent en el que els va unir i poc en el que els va separar perquè justament no és el més important.

Ja per acabar, voldria destacar dos aspectes molt concrets: per una banda aquesta lluita entre l’atzar i el control (el caos és la llei de la naturalesa, l’ordre és el somni de l’home),  entre el caos de la naturalesa i la necessitat d’orde de l’espècie humana i que és un dels temes del mateix llibre. La Charity té la necessitat del control (per inseguretat?) per això en Sid no pot escriure poesia, símbol de la contemplació i de l’art per l’art, amb l’únic motiu de la bellesa i sense un propòsit real per la personalitat de la Charity. Hi ha un moment que parlen la Charity i en Larry on ella li pregunta si li sembla que se'n sortiran i ell li respon que el destí els ho farà saber, ella s’indigna i li diu que és un bèstia, ja que té dona i fills. Aquesta dicotomia també es troba en el fet de l’excursió, on el llibre i la brúixola són més importants que el sentit comú a l'hora de decidir el camí.

El darrer aspecte són quatre fragments del llibre on es veu el talent i la inventiva de l’autor. El primer és el mateix que destaca en Jordi en el seu text i fa així: “La rosada ho ha deixat tot xop. Podria rentar-me les mans amb les falgueres, i quan agafo una fulla d’una branca d’auró em cau un ruixat al cap i a les espatlles. A través dels arbres dels peus del turó, a través del cinturó de cedres on el terra és fangós de tantes fonts d’aigua, a través dels avets i el bàlsam del pendent escarpat, camino alerta, adelitant-me els ulls. (...) i herbes que creixen inclinades com arcs de croquet xops, i amanites amb clapes carabassa, en aquesta època aplanades o fins i tot còncaves i plenes d’aigua, i boscos en miniatura de licopodis i herba felera.” Dos altres moments són quan explica la trobada entre en Sid i la Charity i el final del llibre, on mentre en Larry busca en Sid, se suposa que la Charity està morint en aquell instant. Tots dos fragments són d’una bellesa impecable i demostren un domini dels recursos narratius. Altres escriptors potser ho haurien narrat de forma més tradicional, però molt menys intensa i original.

El darrer fragment per destacar, és un del principi del llibre, tota una declaració d’intencions: “No sé si mai m’he sentit més viu, més capaç mentalment i més còmode amb mi mateix i amb el món, que durant uns minuts a la cresta d’aquest conegut pujol mentre contemplo com el sol s’alça poderós(...)”.

He gaudit cada pàgina d’aquest llibre i l’he anat degustant gota a gota, capítol a capítol. Crec que és un dels millors llibres que he llegit en els darrers anys, i l’admiro no tant pel tema que tracta sinó per la manera com està escrit i per la saviesa que traspuen cada una de les paraules que utilitza. En el meu cas en lloc de “sí, però...” seria “malgrat... sí”.

                                                                                                                                      Jordi Garolera

La Ciudad de los prodigios d'Eduardo Mendoza

El curs del club s’acaba i hem de comentar com va anar la darrera tertúlia. El llibre que vàrem tractar fou un dels més aclamats del barceloní Eduardo Mendoza: La Ciudad de los prodigios.

En línies generals el llibre va agradar força i va provocar una bona tertúlia perquè hi havia molts aspectes per destacar, especialment vàrem posar èmfasi en tres: la ciutat, el protagonista i la història.

La ciutat de Barcelona esdevé el motor de l’obra i el personatge principal, amagant i posant en segon pla els de carn i os. La seva història és potser l’objectiu de l’autor ja que fa moltes referències i incisos i obre parèntesis que a vegades no tanca. Molts cops l’obra esdevé un retall de cròniques de successos, d’anècdotes i de rumors. Amb aquests elements literaris l’autor construeix una obra plena d’humor, de surrealisme, de crueltat i de misèria, en fi, una autèntica història de la ciutat ficcionada, ja que intercala tant personatges històrics com d’inventats i possiblement molts dels inventats fan referència a alguns personatges reals. Tot i això, molts dels fets que narra són purament ficticis i en aquest joc construeix l’obra, ja que el lector ha d’acceptar tot el que descriu i explica com a real.

Tal i com he dit abans, el paper de la ciutat fa que la trama de la història i els seus personatges a vegades quedin amagats amb els parèntesis que realitza. D’aquesta manera l’Onofre Bouvila, a vegades és només una excusa i una caricatura, i no pot esdevenir un personatge ben modelat. Potser aquest fet fa trontollar l’obra en un ritme molt irregular i que obri moltes qüestions que desprès no es poden tancar. El caràcter d’Onofre i la seva maldat, d’on li ve? Es així de naixement o hi ha un moment en la història que s’hi torna?

També aquesta irregularitat queda molt marcada en el tractament de la seva vida. La seva arribada a Barcelona i els primers temps ocupen els dos primers capítols. Aquests dos són d’una escriptura sensacional, amb uns personatges ben lligats i una trama ben trenada. A partir del tercer capítol, quan es converteix en un mafiós d’una banda, la trama entra en una espècie de superficialitat tòpica on el seu ascens està narrat de manera desinteressada i de forma molt ràpida, contrastant amb els dos primers capítols. Aquí el personatge de Bouvila i els altres queden força desdibuixats.

Als següents capítols alterna part dels dos primers, on examina amb el lupa el personatge, amb parts del tercer, on deixa abundoses incògnites per resoldre, com per què deixa morir un dels seus camarades. A les darreres pàgines torna a mostrar el talent vist en els dos primers capítols.

Un altre personatge a comentar fou el de la Delfina, vista com a un ésser repulsiu però acaba sent una estrella de la primigènia cinematografia. Aquest fet també va portar a parlar sobre el cinema i la capacitat de visionari de l’Onofre.

L’autor no deixa de comentar (i criticar), en veu de l’Onofre, la relació entre Barcelona i Madrid, l’especulació de terrenys o la futura guerra civil provocada per la incapacitat de les classes altes d’adonar-se de la misèria de la gent i de les seves ambicions.

Un altre punt de la conversa va ser que possiblement Eduardo Mendoza sàpiga de què parla quan parla de les classes altes, que potser ell en forma part i sap de bona font molts dels fets que surten a la novel·la.

Per acabar, vàrem estar d’acord que la prosa de Mendoza és d’un gran nivell, elegant i amb una erudició molt ben aconseguida i gens forçada, aquest fet fa que molts de nosaltres, a l'hora de llegir, ens vàrem sentir molt còmodes amb aquest castellà. En resum, el llibre és molt bo però es necessita més calma i potser una segona lectura per poder entendre tot el cabal d’informació que s'hi troba.

Al meu parer, Mendoza en aquesta obra va voler ser ambiciós i va fugir dels gèneres que havia tocat anteriorment, com l’humor, el negre o l’històric i agafant-los tots tres va voler bastir una gran obra sobre la Barcelona d'aquest període. Va escriure aquest llibre en més d’una dècada i potser això explica els alts i baixos de l’obra. He disfrutat molt més amb les obres dites menors de Mendoza, com La verdad sobre el caso Savolta o  Sin noticias de Gurb, que estan escrites sense pretensions d'aquesta Ciudad de los prodigios, massa ambiciosa i irregular.

En fi, ha estat un plaer i ens tornarem a trobar al blog a l’octubre.

Bon estiu a tots i totes

Jordi Garolera

El zoo de cristal

El llibre que vàrem tractar aquest mes de maig passat fou l’obra de teatre El zoo de cristal de Tennessee Williams. En algunes edicions dels llibres deixats als membres del club també hi havia inclosa Un tranvía llamado deseo. Uns quants vàrem poder llegir les dues obres i convido tothom a poder-ho fer.

En primer lloc, destacar que a molts us va costar el fet de llegir una obra de teatre. Tot i que sembla una obvietat que l’obra de teatre s’escriu per ser representada i que els espectadors disfrutin de la posada en escena, també hem de valorar el fet de poder gaudir de l’escrit sense passar per la representació. Allò en què ens fixem en un cas i en un altre difereix molt, i mentre en una, la representació, es valora l’actuació, les veus, els actors, l’escenografia i l’escrit en si, de l’altra manera només s’emfatitza en el guió i en la creativitat exclusiva del dramaturg.

En el debat de la lectura hi va haver unanimitat a acceptar i lloar-la com una gran obra. Es va parlar especialment dels personatges, molt ben aconseguits, amb un perfil psicològic molt encertat i un text que marca aquest ambient opressiu. Tal i com es va dir és una obra “completa y compleja”; es veu especialment en la definició dels personatges que, amb quatre traços, els descriu de manera senzilla, però de seguida es veu una complexitat en la seva evolució que demostra la gran vàlua de Tennessee Williams.

L’obra té un alt ritme que mai decau i crea una intriga en el lector que desitja veure com acaben els personatges i la història. Tot narrat amb un llenguatge preciós i molt ben trenat, a l’estil d’una moderna tragèdia grega. Alguns comentaris van posar èmfasi en el cinquè dels personatges, la figura del pare absent però present en una fotografia de l’escenari i que té una gran influència en l’esdevenir de la trama.

Un altre dels comentaris realitzats va ser sobre la vigència de l’obra i el fet de poder ser considerat un clàssic modern. Aquí tots vàrem estar d’acord que l’obra mostra un conflicte que és universal i perfectament encaixaria amb altres llocs i moments. El conflicte essencial que rau en l’obra és la vella disputa entre el desig i la realitat. El motor de l’obra és el fet que els desitjos de cada personatge són irreconciliables amb els dels altres i això comporta aquest dolor i aquesta frustració que es respira a cada escena.

També es va comentar el context de la pròpia obra escrita i estrenada a la dècada dels quaranta, però que reflecteix l’agonia i l’angoixa de la gran depressió als EUA. En Tom, el protagonista, vol anar a Europa que és on hi ha l’aventura i és on es decideix el futur de la humanitat mentre que als Estats Units només hi ha l’oci i l’avorriment del dia a dia. L’autor, en una autobiografia, narra les similituds entre les experiències seves i les que vol reflectir a l’obra.

Es va lloar aquesta manera de narrar i de presentar l’obra com “una obra de records” on en Tom és alhora narrador i protagonista començant i acabant l’obra amb ell mateix.

Personalment destacaria els dos grans encerts de l’obra, a part dels ja comentats, com són la presentació i les indicacions de fora l’obra i les grans metàfores que hi apareixen.

Per una banda, me van interessar tant com l’obra totes les indicacions prèvies i les acotacions on la conjugació dels elements com l’escenografia o la música adquireixen un gran domini i una gran genialitat, elements tan innovadors com la pantalla o l’ús de la música.

L’altra part que vull destacar són les metàfores que hi apareixen: El zoo com a la gàbia que impedeix la llibertat dels personatges i els condemna a la sensació d’opressió; el cristall com a expressió de la fragilitat dels protagonistes, però alhora obligats per naturalesa a lluitar pel que creuen; el trencament de la banya de l’unicorn, la figura de cristall preferida de la Laura, com a expressió de la impossibilitat de la fantasia i de la dictadura crua i cruel de la realitat; la figura de l’escala d’incendis com la possibilitat d’una fugida necessària; etc.

En conclusió, va ser una vetllada tranquil·la i en tots els aspectes vàrem estar d’acord amb el que es deia. A posteriori penso que hauria d’haver estat més advocat del diable i cercar la discussió (amb arguments). Però què hi farem, si me va agradar molt aquesta obra...

Finalment, aprofito per dir que si voleu ampliar o corregir algunes coses d’aquest escrit, especialment els que no vareu venir, els que no us va agradar o no us va convèncer o els que volíeu parlar de la cacera de bruixes i les referències comunistes esteu convidats a comentar-ho.

                                                                                                                                            Jordi Garolera 

L'edat de ferro

El llibre que vàrem tractar al club en la darrera tertúlia és un que va escriure el premi nobel J.M. Coetzee: L’edat de ferro.

En línies generals el llibre va agradar a uns quants i a d’altres els va avorrir un pèl. El llibre era una vella aspiració del club, feia anys que es parlava de llegir-lo, però sempre es descartava per la duresa del tema, la cruesa del relat i certa mandra en general per la seriositat de tot el conjunt.

Per fi, el vam llegir i el vam comentar. Érem pocs però suficients per destriar i remenar les claus i l’engranatge d’aquest llibre, premiat el 2003 amb el premi llibreter. Tots vàrem estar d’acord que hi ha dos eixos on es mou la lectura.

Per una banda tenim la metàfora del càncer, que esdevé un reflex del podriment de la societat sud-africana durant l’apartheid. Tal i com es va comentar, la protagonista té càncer al cor. També aquesta putrefacció social es veu en la relació que té la Sra. Curren amb els cossos de l’Estat, on no es tradueixen les paraules d’aquests quan hi ha violència i racisme (parlen africaneer) i sií que ella les tradueix per a la resta de converses. La màxima metàfora és el procés d’acceptació que fa la Sra. Curren d’en Verkuil, com a mirall del procés que fa Sud-Àfrica de començar a acceptar la realitat social del país i la futura caiguda de la segregació racial.

Per l’altre costat hi ha un joc de miralls entre els diferents grups enfrontats per aquest sistema racista i violent. En una banda tenim els blancs que van des dels que exerceixen el poder i perpetuen la injustícia, com la policia i l’exèrcit, fins la Sra. Curren que ha viscut d’esquena a tota aquesta problemàtica (i no ha fet com la seva filla, que s'exilia per no formar-ne part) i els negres, que van des de la dona de fer feines i aquesta joventut de ferro que no té ni infància i que malgasta la vida lluitant contra aquest poder opressor, fins al Sr. Verkuil que també dóna l’esquena a aquest problema i es refugia en  l’alcohol. Els miralls s'estableixen entre l’exèrcit i el jovent que hi lluita en contra, que retroalimenten la violència, i la Sra. Curren i el Sr. Verkuil, que de tant donar l’esquena als problemes es troben i conviuen junts.

La protagonista és qui, amb la malaltia terminal, obre els ulls a la realitat i busca una sortida al dolor de la societat. L’autor la dissecciona en un personatge que existeix, tal i com el coneixem en el llibre, a partir de l'anunci de la seva imminent mort. Amb un marit que l’ha abandonada o que ha mort, però que no es parla d’ell, fins a una filla que ha marxat a Amèrica per no ser partícip de la tirania racial i que, degut a aquest fet, impedirà que la Sra. Curren pugui conèixer els seus néts. Sola i malalta, només en la seva decadència podrà trencar amb aquest passat i esdevenir una nova persona amb noves coneixences i noves formes de relacionar-se amb aquest entorn.

Un dels temes que també es va tractar a la tertúlia era el fet que el llibre, escrit en forma epistolar per la Sra. Curren, estava escrit per un home i que potser es notava aquesta mirada masculina, malgrat la intenció d’escriure com una dona. No obstant, es va valorar molt la poesia que hi ha en moltes reflexions que fa l’autor en boca de la protagonista i el fet que la traducció està molt ben aconseguida, ja que el text original té una escriptura ben feta, senzilla però d’una qualitat immensa.

Per acabar el comentari, es va parlar de la biografia de l’autor, que coincideix amb la fugida de la filla. Mentre aquesta marxa a Amèrica l’autor s’instal·la a la Gran Bretanya per no voler veure el seu país tan podrit per dins.

En definitiva, la tertúlia va continuar amb el tema del racisme en altres països, com el nostre o als Estats Units i a Amèrica del Sud. Però vàrem estar d’acord que les coses a Sud-Àfrica continuen igual, tot i que l’apartheid no existeix. Tal i com es diu a Il Gattopardo: “Alguna cosa ha de canviar perquè tot continuï igual”.

 Jordi Garolera

                                                                                                                                             

Contraban de llum de Maria Mercè Marçal

Va ser una vetllada del club bastant estranya i especialment agredolça. En principi era la tertúlia dedicada a la poesia, on teníem dos llibres a comentar, l’antologia de Maria Mercè Marçal i el llibre autoeditat per la Biblioteca, amb l’antologia realitzada a través de les vostres eleccions en poesia d’amor, i tot això amb l’afegit que aquella setmana havia estat el dia mundial de la poesia.

La part més negativa fou el fet que vàrem ser molt pocs, sis comptant amb mi. Esperava molta més afluència, sobretot pel llibre que vàrem crear i que el podíem comentar tots junts. Però aquesta part no ha de condicionar el fet que va ser una de les millors tertúlies del club que he presenciat, tant per la riquesa de continguts del que vàrem parlar com pel fet que va ser un petit homenatge a la poesia de Maria Mercè Marçal.

Sobre la nit van sortir molts temes i temes que van sorgir de la poètica d’aquesta gran autora. Va haver-hi moments divertits i d’altres molt emotius, i especialment una conversa rica, fluida i un debat serè i profund. Vàrem comentar el fet del pas dels anys entre generacions i com l’educació i la paternitat/maternitat havien canviat des del anys de Maria Mercè Marçal fins avui i com les responsabilitats s’acceptaven de manera diferent. El motiu del debat fou si estàvem tornant enrere avui en dia. Altres temes foren la crisi, la llibertat sexual, el paper de la masculinitat i l’obra de l’autora que tractàvem.

Contraban de llum és una gran antologia i un mos delicat i suggerent ple d’una ironia, d’una riquesa lingüística, d’unes imatges poètiques que me van fer reenamorar de la poesia en general i enamorar-me de l’obra de Maria Mercè Marçal. El format de l’antologia va permetre veure l’evolució temàtica i emocional d’aquesta malaguanyada autora. Els primers temes rebels i senzills dels setanta, passant per un descobriment d’una poètica complexa dels vuitanta, on troba elements nous i crea imatges originals amb l’embaràs i els primers anys de la seva filla, de la seva orientació sexual fins als anys noranta on deixa un bleix de tristesa i dolor amb la seva futura mort a través d’una malaltia que duia a dins. Tota aquesta temàtica fou innovadora en el seu moment tant a la literatura catalana com gairebé a la universal.

Vàrem estar d’acord que en molts moments falta la clau que permeti desentranyar el sentit de la seva obra, però la recitació d’algunes poesies en concret van desvetllar el gust per aquesta autora i la seva obra. Aquí entraríem en la vella disputa entre el fons i la forma. Al meu parer importa molt més com està escrit que no el sentit i aquesta és la clau per poder entrar en el món de la poesia, després ja hi haurà temps per poder entendre-la.

 La genialitat de la divisa que obra l’antologia: la coneguda frase dels tres dons i de ser tres voltes rebel; La citació de tots aquells estris que la dona feia servir tradicionalment en la neteja de la casa emmirallada com un guerrer al camp de batalla; la poesia de les fades i les bruixes, una de les meves preferides; la de la solta ni volta ni sense solta ni cap, ni volta ni remei; o una de les més emotives poesies que he llegit mai que diu aquests versos tan bonics i durs: Morir: només/ perdre forma i contorns/ desfer-se, ser/ xuclada endins/ de l’úter viu,/ matriu de déu/ mare: desnéixer; i moltes d’altres. Acabaria les paraules i els elogis sense poder copsar la dimensió de la seva obra. Finalment vull destacar aquest univers tan ric de paraules i figures, fidels en el pas dels anys i dels poemes, que recorren tota la seva obra, com la mar, la lluna, les bruixes, la sal, la sang, l’exili, la runa, la serp, el mirall, la carn, etc.

Per acabar aquest apartat, destacaré dues anècdotes: la primera és del fet que va canviar molts cops de casa, tal i com va destacar una de les tertulianes en llegir la seva cronologia biogràfica; i la part emotiva amb el moment que vàrem escoltar la versió cantada per Marina Rossell de la poesia “Per a tu retorno d’un exili vell...”.

Del llibre de poesies d’amor en vàrem parlar poc i només una mica més a fons de la poesia de Vicent Andrés Estellés. Va ser una llàstima no poder aprofitar més la tria de poemes, el llibre i el seu comentari.

En conclusió, va ser una de les millor vetllades del club i he de remarcar el fet que gràcies a la vetllada dues tertulianes es van tornar a emportar el llibre perquè varen veure i disfrutar d’aspectes que en una lectura personal no havien copsat. Aquesta és una de les gràcies del club.

Us recomano aquest llibre, que el pugueu degustar amb tranquil·litat i amb força temps (i no en un mes, mitjançant la vella recepta d’una poesia cada vuit hores). Per a mi ha estat una gran troballa i, de llarg, el millor llibre del que portem llegit enguany al club.

Jordi Garolera

                                                                                                                                             

CONTES RUSSOS

Aquest darrer divendres de febrer tornàvem a Rússia de nou. Aquest cop de la mà d’un llibre de contes, pressumptament una suposada antologia de cinc autors russos desconeguts.

Aquest mateix dia vàrem desvelar la petita trampa que amaga aquesta antologia, que no hi ha tals escriptors ni tampoc traductora. Tot ha sorgit de la ment i la imaginació de Francesc Serés. Alguns sí que ho van veure amb la portada o amb la curiosa tria de noms, d’altres no ho sabien i han llegit l’obra en funció d’aquestes cinc petites biografies falses. He de remarcar que la mentida estava mal feta, suposo que criteris econòmics han primat abans que la coherència de la broma.

Anant per feina, aquesta obra és molt irregular i, com passa amb quasi tots els reculls de contes, n'hi ha de bons, de molt bons, de pèssims i dels que et deixen indiferent. Quan em preparava el context de l’autor i de la seva obra vaig trobar que el mateix Francesc Serés explicava els antecedents dels contes i confessava que havia sortit d’un exercici d’estil que feia per desconnectar de les altres obres que anava publicant. Agafava contes d’altres autors i a partir d’aquí sorgia la seva pròpia versió. Obres de Txékhov, Kafka, Salinger, Austen, etc. En resum, és una obra que d’exercici privat ha passat a ser publicada i a guanyar un premi.

En la tertúlia varem estar d’acord en la falta de profunditat de la majoria dels contes, tant per la seva superficialitat en descriure la realitat humana com per la falta de desenvolupament d’algunes històries que podien tenir molt més suc, com per exemple una que no vàrem entendre, “Davant del mar d’Aral” o “Qui els va parir!”.

També en línies generals vàrem coincidir que és un llibre molt poc rus. La seva escriptura és molt poc d’allà, conté finals, moralines incloses, i una critica molt fàcil on l’únic que ha fet és contextualitzar la seva obra en l’ambient rus. És cert que hi ha una intenció de no utilitzar els tòpics més folklòrics, però sí que la majoria de contes remarquen una Rússia farcida dels tòpics literaris, com Txernòbil, les purgues, els gulags, el comunisme, etc. Fins i tot va sortir la broma que era la versió literària de la cançó dels Pet Shop Boys Go West.

Aquí sí que vàrem divergir sobre la vàlua específica d’alguns contes i és cert que n'hi ha de molt bons, com el de l’astronauta que insulta tothom, o el d’Elvis cantant a la Plaça Roja (tot i que alguns van considerar que mai un rus hauria escrit això i així). També, menció especial, perquè el conte de “la penyora” va agradar molt als membres del club.

També he de fer menció que, a pesar de ser una falsa antologia, sí que ens va fer reflexionar sobre la misèria del poble rus, que va passar de ser un serf –esclau de les ànimes mortes de Gógol a un senzill peó pels soviètics que el manaven ara a la guerra com a carn de canó, a les purgues i els exilis interns o a ser una víctima més del “putinejar” dels seus governants actuals.

En conclusió, ha estat un dels llibres més fluixos del club de lectura i penso que possiblement no fa justícia al treball de Francesc Serés. Potser va ser una mala manera de conèixer aquest autor i recomano potser provar altres obres seves, que segurament seran molt millors, més regulars i més coherents. Personalment penso que és una obra “Low Cost” i potser el més extraordinari de tot és que rebés un premi.

Jordi Garolera

Les ànimes mortes

La tertúlia del mes de gener va estar dedicada a la lectura de Les ànimes mortes, de Gógol. Un llibre difícil per la seva llargada; complicat, per l’edició amb la lletra tan minúscula; i feixuc, perquè necessita de temps i de calma per poder gaudir plenament d’aquesta petita joia russa.

El que pensàvem que seria una vetllada d’hivern bastant solitària, perquè el sentir general fou d’abandonar el llibre o simplement no agradar, es va convertir en una excel·lent dissecció d’aquesta obra i de la literatura russa en general.

Començant per una assistència important, érem 15 ànimes, i acabant amb l’entrada al club de dos nous membres amb aportacions interessants sobre el llibre. Tot i ser pocs els que l’havíem acabat, aquest fet no va impedir que la vetllada fos profitosa i enriquidora.

Els temes tractats a la tertúlia els divideixo en dos parts: el llibre en si i la literatura russa en general.

Del primer van sortir alguns aspectes a comentar, com per exemple, l’art i la destresa de Gógol en descriure els caràcters dels personatges que trobem a l’obra. Tot i ser una caricatura grotesca de la realitat, certament, poques vegades l’exageració s’hi havia aproximat tant. L’objectiu de Gógol era fer una crítica de la pròpia societat russa, cercant la hilaritat a través de l’exageració dels comportaments socials. Però a mesura que anava escrivint s’adonà que mitjançant aquesta caricatura anava descrivint fidelment la societat russa, estancada en unes formes i uns hàbits cada cop més absurds. La tècnica per descriure i la manera de narrar són absolutament moderns, i tal com es va comentar,  té una possible posada en escena gairebé feta, ja que perfectament es podria adaptar a altres arts, com el teatre o el cinema.

Gógol, després d’acabar el llibre, en va idear una segona part, que esdevé incompleta ja que el mateix autor va considerar en moltes ocasions que no estava en sintonia amb la primera part escrita.

La intenció fou, a posteriori, escriure un primer llibre mostrant el més negatiu de la realitat russa, escriure una segona part on mostraria els aspectes positius d’aquesta realitat i, finalment, escriure una síntesi per mostrar el futur esperançador de la Rússia moderna.

Després d’acabar la primera part va cremar almenys en tres ocasions la segon. L'edició del llibre que hem llegit mostra fragments inacabats de la segona part però, al parer d’alguns tertulians, no tenia gaire estil ni interès i realment estava molt lluny de la brillantor de la primera.

Vàrem comentar sobre personatges tan divertits com Manilov, educat, amable, encisador i pesat, o el de Nozdriov, el jugador, que fa trampes constantment.

La situació de la Rússia d’aquell temps en el context de l’obra també es va comentar. La crítica del llibre no deixa de ser sobre caràcters, però no sobre les institucions. Gógol posa l'èmfasi en les classes mitjanes i altes, obviant la situació d’esclavitud de les pròpies ànimes. Hem de recordar que precisament hi havia una política molt restrictiva a Rússia en aquell moment, resumida en ortodòxia, autocràcia i patriotisme, que es traduia en una forta censura, on no es podia fer esment ni de Déu, ni del Tsar ni de les institucions.

El mateix llibre de Gógol va tardar uns quants anys a ser publicat, perquè la censura hi posava moltes objeccions. La censura i el seu procediment amb el llibre són un clar exemple de la situació absurda i surrealista que va descriure Gógol a Les ànimes mortes. El títol del llibre va ser motiu de polèmica, ja que per un costat es va dir que les ànimes eren immortals i, per tant, no podien estar mortes i, per l’altra, que una ànima no pot valer diners, o almenys no la quantitat irrisòria per la qual Txitxikov les compra.

També es va parlar de si l’obra és molt localista o és universal, és a dir, si l’obra té una lectura molt capficada en l’esdevenir de la Rússia del temps o podem trobar-hi elements que poden coincidir amb altres realitats nacionals. Al meu parer el localisme rus de Les ànimes mortes la fa plenament universal.

Per acabar, es va anar parlant sobre la literatura russa en general, des de les seves dificultats, com per exemple els noms dels personatges, que inclouen, depenen de la situació concreta, nom, patronímic, cognom i àlies. Aquest fet fa que la seva literatura costi molt de seguir, ja que crea embolics al confondre personatges.

Un altre aspecte que va sortir fou el de la seva història. La literatura russa clàssica és la del segle XIX, des de Gógol i Pushkin, a Tolstoi, Dostoievski i Txékhov. No tenen autors venerats d’altres èpoques, com és el cas de Cervantes a la literatura castellana, de Shakespeare a la literatura anglesa, o de Montaigne a la literatura francesa.

També es va comentar la llargada de les seves obres, on es va donar com a explicació que a pesar que els grans autors eren terratinents no eren gaire rics i tenien molts problemes per sobreviure, llavors les seves obres les pagaven per frase i això feia que les seves obres fossin més llargues que les d’altres literatures del moment.

Finalment es va parlar sobre la seva vigència avui dia, i que potser els contes d’aquests autors mereixen una lectura molt més atenta, i no focalitzar el nostre interès en les grans obres clàssiques.

Com que sempre queden coses al tinter, volia fer referència a un aspecte que voldria remarcar: la semblança llunyana i distant amb Dickens o amb el Quixot. Vaig trobar que Les ànimes mortes era el revers sarcàstic i irònic de les obres de Dickens, en coincidir en època i en la crítica a la societat, però des de punts molt antagònics. També tenia punts convergents amb el Quixot, amb la seva recerca de les situacions absurdes; que l’autor s’adrecés als lectors; i el recorregut per tot un territori per explicar (i criticar) la situació d’un país. Evidentment, són petites semblances i bastant llunyanes.

He d’afegir que Les ànimes mortes, per alguns és un clàssic i una obra mestra. Per mi i per altres membres del grup és una lectura molt irregular, que pot anar de moments mestres de talent i de tècnica a d’altres de feixucs, pesats i de tortura. Alguns membres van comentar que altres obres menys conegudes de Gógol tenien molta més consistència i interès.

 

Per acabar, només felicitar els membres del club, perquè va ser una gran tertúlia. Tant per l’assistència com pel que es va dir, va ser en línies generals una bona dissecció. Malgrat que pocs l’havíeu acabat, sí que hi va haver interès per assistir a la tertúlia.

Jordi Garolera