dijous, 31 de gener de 2013

Memorias de Adriano de Marguerite Yourcenar



El darrer divendres de gener vàrem fer la tertúlia dedicada a Memorias de Adriano, de Marguerite Yourcenar. Per llegir aquest llibre teníem un mes i mig, però la majoria de vosaltres no el vau poder enllestir. La dificultat de l’obra rau especialment en el fet que és una novel·la de reflexions profundes i filosòfiques, que demana temps i tranquil·litat, condicions que a vegades no es donen en la vida moderna.

En general, tots els presents vàrem estar d’acord que és un gran llibre, d’una qualitat excepcional, que realment l’autora es fica en la pell de l’Emperador i pots arribar a pensar i confondre que el que surt al llibre va ser realitat i que els seus pensaments justament van ser aquests. No obstant, potser el fet de ser unes cartes biogràfiques d’una persona en l’ocàs de la seva vida fan que la primera part sigui la més feixuga, ja que per una banda parla dels fet més allunyats de la seva vida, la infantesa i l’adolescència i, per l'altra, és una justificació del perquè dels escrits, més centrats en la reflexió i el pensament que en l’acció o els sentiments.

També es va comentar el fet que es necessita tenir al costat un resum de la història de Roma, especialment el període Imperial, ja que permet situar Adrià en el context adequat. Cal recordar que independentment del llibre, Adrià ha passat a la història com un dels millors emperadors (és a dir, va obtenir el favor i el beneplàcit dels historiadors del seu temps).

L’autobiografia epistolar està molt ben feta, molt documentada i treballada, però hi ha tot una apartat on passa de puntetes, com la crueltat, coneguda, que a vegades tenia. En són exemples el moment que parla de pegar a Antinoo, les sospites que Adrià és l’amant de Plotina, fet que l'ajuda a esdevenir emperador, o l’eliminació dels seus enemics al principi del seu mandat, que Adrià atribueix al seu mestre.

Malgrat aquest fet, realment el llibre (i la història en general) ens fa creure que va ser un gran personatge i que en comptades ocasions el poder l’exerceix algú que el pot exercir bé (no tots els emperadors van ser Cal·ligules o Nerons). D’aquesta època hi ha una herència molt consensuada entre fonts documentals i historiadors que es resumeix en tres aspectes: la fi de l’expansió militar romana per una pau de fronteres fixes; una reforma de la moral, continuada pels seus successors de cara a posar fre als excessos romans (de portes en fora, clar); i la reforma de l’administració per fer-la més eficaç i coherent tot posant ordre en totes les legislacions superposades al llarg dels segles, cosa que mai ningú no havia fet.

En definitiva, no és pas una novel·la històrica a l'ús, en el sentit modern del gènere. És una novel·la d’idees, que amb el rerefons dels últims dies d’un emperador amb fama de filòsof, li permet a l'autora fer tota una sèrie de reflexions sobre la vida, el pas del temps, les passions humanes i el temperament de les persones. Recomano als qui no l’heu acabat o començat que la llegiu, que val molt la pena. I sí que possiblement necessiti de molta paciència i reflexió, però són moltes pàgines que traspuen tanta saviesa i coneixement... especialment les pàgines de notes personals de l’autora de com al llarg de vint anys va anar gestant el llibre.

Acabo amb la frase que inicia la llavor del llibre en el cor i les mans de Marguerite Yourcenar: “Los dioses no estaban ya, y Cristo no estaba todavía, y de Cicerón a Marco Aurelio hubo un momento único en que el hombre estuvo solo”.


Jordi Garolera

dimecres, 23 de gener de 2013

Píldoras azules de Frederik Peeters


Una mica tard arriba aquest comentari sobre el darrer llibre del club. La tertúlia va tractar sobre la novel·la gràfica Píldoras azules, de Frederik Peeters i, en general, sobre el món del còmic, on vàrem poder fer una apologia de les grans obres mestres que amaga aquest mitjà.

A l’abril de l’any passat vaig realitzar un curs sobre els còmics i m’han quedat gravades dues frases: “El còmic no és un gènere, sinó que és un mitjà que engloba tots els gèneres” i “hi ha moltes persones que no saben que són lectors i que a més, ho són de còmics.”.

Com a mitjà diferent del de la novel·la té un llenguatge propi i una manera d’entendre especial. El guió es complementa amb el dibuix i el sentit és que es pugui arribar al conscient o a l’inconscient a través del dibuix i d’allò que s’amaga sota la imatge.

Aquesta novel·la gràfica de Peeters és un clar i bon exemple d’això. L’alternança de plans, el joc de la llum, la qualitat del dibuix, la riquesa de perspectives, els petits detalls, els elements simbòlics fan que l’obra necessiti de més d’una mirada i una estona de gaudir del dibuix, i aquí adquireix aquest estatus de ser una de les millors novel·les gràfiques que s’han fet mai, en la relació entre un guió molt ben trenat i un dibuix expressiu absolut.

És cert, que un dels fets que condicionen un còmic és si t’agrada el dibuix o no, i que molts cops, si no t’agrada el dibuix, pot ser que no gaudeixis de l’obra. No obstant, en aquest cas val la pena fer l’esforç perquè al darrera s’amaga el talent de l’autor per alternar una història viva (és autobiogràfica) i una racionalització de les vinyetes, dels plans i del tempo de l’obra absolutament magistral.

Les vinyetes, estructurades en el 2x3, donen una aire de tranquil·litat i de serenor, sense canvis abruptes, i permeten focalitzar la importància dels detalls en la seva vida quotidiana. La riquesa de plans diferents, alternats, obliga el lector a mirar-se tranquil·lament els dibuixos i gaudir plenament del traç de l’autor. El guió és una suma de petites situacions aïllades, amb el tema de la sida, les seves relacions amb la seva novia i el fill de la seva novia com a fil conductor. Aquest fet permet que pugui dedicar moltes vinyetes a la sala d’espera del doctor que va a visitar per primer cop (14 pàgines), reflectint els temors inicials d’ell per si s’ha contagiat de la malaltia.

En la tertúlia es va destacar que sap fer molt bé els secundaris, especialment el doctor, (com li marca el pas del temps en cada visita que fa). Les mirades dels protagonistes, tan dolces i sinceres. La riquesa d’elements simbòlics com el rinoceront, el sofà dins l’oceà o el mamut del final.

Tot i ser un còmic autobiogràfic (molt de moda últimament) no és gens egòlatra o vanitós. Ell no és pas ni un heroi, ni un jutge ni un màrtir, sinó una persona normal i corrent. Tampoc el còmic no és una tragèdia de mort i angoixa, o de sensibleria lacrimògena, sinó un cant d’amor, d’esperança i, especialment, de sinceritat i normalitat.

En la tertúlia es va comentar que l’autor va tenir una filla amb la seva nòvia en el còmic i que no es portadora de la malaltia.En una entrevista va reconèixer que un dia un lector li va tirar en cara aquest fet, com s’havia atrevit a tenir una filla amb aquest risc. Ell li va contestar el més educadament possible i, al final, li va dir “la meva filla t’envia records”.

Tot i que la seva carrera s’ha anat consolidant en el camp de la ciència-ficció o la inclusió d’elements onírics i fantasiosos a la realitat (estil Dimensió desconeguda) encara avui en una entrevista sempre li cau una pregunta sobre aquest còmic.

En definitiva, va ser una sessió una mica estranya i espero que fos productiva. Va acabar essent una defensa del món del còmic com a mitjà i no com a gènere menor. Desitjo que pugueu venir a la biblioteca i poder-vos recomanar algunes obres mestres de la novel·la gràfica que tenim a les prestatgeries (i que us puguin agradar).


                                                                                               
Jordi Garolera