dijous, 31 de maig del 2012

El zoo de cristal


El llibre que vàrem tractar aquest mes de maig passat fou l’obra de teatre El zoo de cristal de Tennessee Williams. En algunes edicions dels llibres deixats als membres del club també hi havia inclosa Un tranvía llamado deseo. Uns quants vàrem poder llegir les dues obres i convido tothom a poder-ho fer.

En primer lloc, destacar que a molts us va costar el fet de llegir una obra de teatre. Tot i que sembla una obvietat que l’obra de teatre s’escriu per ser representada i que els espectadors disfrutin de la posada en escena, també hem de valorar el fet de poder gaudir de l’escrit sense passar per la representació. Allò en què ens fixem en un cas i en un altre difereix molt, i mentre en una, la representació, es valora l’actuació, les veus, els actors, l’escenografia i l’escrit en si, de l’altra manera només s’emfatitza en el guió i en la creativitat exclusiva del dramaturg.

En el debat de la lectura hi va haver unanimitat a acceptar i lloar-la com una gran obra. Es va parlar especialment dels personatges, molt ben aconseguits, amb un perfil psicològic molt encertat i un text que marca aquest ambient opressiu. Tal i com es va dir és una obra “completa y compleja”; es veu especialment en la definició dels personatges que, amb quatre traços, els descriu de manera senzilla, però de seguida es veu una complexitat en la seva evolució que demostra la gran vàlua de Tennessee Williams.

L’obra té un alt ritme que mai decau i crea una intriga en el lector que desitja veure com acaben els personatges i la història. Tot narrat amb un llenguatge preciós i molt ben trenat, a l’estil d’una moderna tragèdia grega. Alguns comentaris van posar èmfasi en el cinquè dels personatges, la figura del pare absent però present en una fotografia de l’escenari i que té una gran influència en l’esdevenir de la trama.

Un altre dels comentaris realitzats va ser sobre la vigència de l’obra i el fet de poder ser considerat un clàssic modern. Aquí tots vàrem estar d’acord que l’obra mostra un conflicte que és universal i perfectament encaixaria amb altres llocs i moments. El conflicte essencial que rau en l’obra és la vella disputa entre el desig i la realitat. El motor de l’obra és el fet que els desitjos de cada personatge són irreconciliables amb els dels altres i això comporta aquest dolor i aquesta frustració que es respira a cada escena.

També es va comentar el context de la pròpia obra escrita i estrenada a la dècada dels quaranta, però que reflecteix l’agonia i l’angoixa de la gran depressió als EUA. En Tom, el protagonista, vol anar a Europa que és on hi ha l’aventura i és on es decideix el futur de la humanitat mentre que als Estats Units només hi ha l’oci i l’avorriment del dia a dia. L’autor, en una autobiografia, narra les similituds entre les experiències seves i les que vol reflectir a l’obra.

Es va lloar aquesta manera de narrar i de presentar l’obra com “una obra de records” on en Tom és alhora narrador i protagonista començant i acabant l’obra amb ell mateix.

Personalment destacaria els dos grans encerts de l’obra, a part dels ja comentats, com són la presentació i les indicacions de fora l’obra i les grans metàfores que hi apareixen.
Per una banda, me van interessar tant com l’obra totes les indicacions prèvies i les acotacions on la conjugació dels elements com l’escenografia o la música adquireixen un gran domini i una gran genialitat, elements tan innovadors com la pantalla o l’ús de la música.
L’altra part que vull destacar són les metàfores que hi apareixen: El zoo com a la gàbia que impedeix la llibertat dels personatges i els condemna a la sensació d’opressió; el cristall com a expressió de la fragilitat dels protagonistes, però alhora obligats per naturalesa a lluitar pel que creuen; el trencament de la banya de l’unicorn, la figura de cristall preferida de la Laura, com a expressió de la impossibilitat de la fantasia i de la dictadura crua i cruel de la realitat; la figura de l’escala d’incendis com la possibilitat d’una fugida necessària; etc.

En conclusió, va ser una vetllada tranquil·la i en tots els aspectes vàrem estar d’acord amb el que es deia. A posteriori penso que hauria d’haver estat més advocat del diable i cercar la discussió (amb arguments). Però què hi farem, si me va agradar molt aquesta obra...

Finalment, aprofito per dir que si voleu ampliar o corregir algunes coses d’aquest escrit, especialment els que no vareu venir, els que no us va agradar o no us va convèncer o els que volíeu parlar de la cacera de bruixes i les referències comunistes esteu convidats a comentar-ho.


                                                                                                                                            Jordi Garolera 

dijous, 10 de maig del 2012

L'edat de ferro



El llibre que vàrem tractar al club en la darrera tertúlia és un que va escriure el premi nobel J.M. Coetzee: L’edat de ferro.

En línies generals el llibre va agradar a uns quants i a d’altres els va avorrir un pèl. El llibre era una vella aspiració del club, feia anys que es parlava de llegir-lo, però sempre es descartava per la duresa del tema, la cruesa del relat i certa mandra en general per la seriositat de tot el conjunt.

Per fi, el vam llegir i el vam comentar. Érem pocs però suficients per destriar i remenar les claus i l’engranatge d’aquest llibre, premiat el 2003 amb el premi llibreter. Tots vàrem estar d’acord que hi ha dos eixos on es mou la lectura.

Per una banda tenim la metàfora del càncer, que esdevé un reflex del podriment de la societat sud-africana durant l’apartheid. Tal i com es va comentar, la protagonista té càncer al cor. També aquesta putrefacció social es veu en la relació que té la Sra. Curren amb els cossos de l’Estat, on no es tradueixen les paraules d’aquests quan hi ha violència i racisme (parlen africaneer) i sií que ella les tradueix per a la resta de converses. La màxima metàfora és el procés d’acceptació que fa la Sra. Curren d’en Verkuil, com a mirall del procés que fa Sud-Àfrica de començar a acceptar la realitat social del país i la futura caiguda de la segregació racial.

Per l’altre costat hi ha un joc de miralls entre els diferents grups enfrontats per aquest sistema racista i violent. En una banda tenim els blancs que van des dels que exerceixen el poder i perpetuen la injustícia, com la policia i l’exèrcit, fins la Sra. Curren que ha viscut d’esquena a tota aquesta problemàtica (i no ha fet com la seva filla, que s'exilia per no formar-ne part) i els negres, que van des de la dona de fer feines i aquesta joventut de ferro que no té ni infància i que malgasta la vida lluitant contra aquest poder opressor, fins al Sr. Verkuil que també dóna l’esquena a aquest problema i es refugia en  l’alcohol. Els miralls s'estableixen entre l’exèrcit i el jovent que hi lluita en contra, que retroalimenten la violència, i la Sra. Curren i el Sr. Verkuil, que de tant donar l’esquena als problemes es troben i conviuen junts.

La protagonista és qui, amb la malaltia terminal, obre els ulls a la realitat i busca una sortida al dolor de la societat. L’autor la dissecciona en un personatge que existeix, tal i com el coneixem en el llibre, a partir de l'anunci de la seva imminent mort. Amb un marit que l’ha abandonada o que ha mort, però que no es parla d’ell, fins a una filla que ha marxat a Amèrica per no ser partícip de la tirania racial i que, degut a aquest fet, impedirà que la Sra. Curren pugui conèixer els seus néts. Sola i malalta, només en la seva decadència podrà trencar amb aquest passat i esdevenir una nova persona amb noves coneixences i noves formes de relacionar-se amb aquest entorn.

Un dels temes que també es va tractar a la tertúlia era el fet que el llibre, escrit en forma epistolar per la Sra. Curren, estava escrit per un home i que potser es notava aquesta mirada masculina, malgrat la intenció d’escriure com una dona. No obstant, es va valorar molt la poesia que hi ha en moltes reflexions que fa l’autor en boca de la protagonista i el fet que la traducció està molt ben aconseguida, ja que el text original té una escriptura ben feta, senzilla però d’una qualitat immensa.

Per acabar el comentari, es va parlar de la biografia de l’autor, que coincideix amb la fugida de la filla. Mentre aquesta marxa a Amèrica l’autor s’instal·la a la Gran Bretanya per no voler veure el seu país tan podrit per dins.


En definitiva, la tertúlia va continuar amb el tema del racisme en altres països, com el nostre o als Estats Units i a Amèrica del Sud. Però vàrem estar d’acord que les coses a Sud-Àfrica continuen igual, tot i que l’apartheid no existeix. Tal i com es diu a Il Gattopardo: “Alguna cosa ha de canviar perquè tot continuï igual”.

 Jordi Garolera