dilluns, 27 de febrer de 2017

"Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona" d'Stefan Zweig


 La sessió del darrer club la vàrem dedicar a un dels escriptors més emblemàtics del segle XX, l’Stefan Zweig. Escriptor austríac, molt prolífic, i d’enorme popularitat al llarg de les dècades 20 i 30 del segle passat.

El llibre que vàrem llegir i comentar,” vint-i-quatre hores en la vida d’una dona”, és un dels més coneguts seus i ha tingut sis adaptacions cinematogràfiques.

Primer vàrem destacar els problemes de la traducció, especialment una versió antiga en català de l’obra, que la traducció és de 1929 i que evidentment utilitza un català poc treballat i irregular. He de destacar que Acantilado i Quaderns crema ha anat publicant l’obra de l’Stefan Zweig i que el seu mateix editor, Jaume Vallcorba, va fer una traducció en català del llibre.

Un dels temes que es va destacar és l’estil narratiu de l’Stefan Zweig, molt particular, on hi trobem una meticulositat alhora de descriure els estats psicològics dels protagonistes de l’obra. Fins i tot es va remarcar que et podies imaginar molt bé tota la història (com si fos una pel·lícula), aquest fet ve donat per la manca de descripcions d’espais (un casino és un casino, una marquesina és una marquesina, i una habitació lletja d’hotel és una habitació lletja d’hotel).

El primer traductor en català d’aquesta obra, l’Ernest Martínez Ferrando, escriu en el pròleg de la versió de 1929: “La novel·la de Zweig, en general, declara d’una manera força immediata les inquietuds de l’autor, el seu cosmopolitisme, la seva fruïció artística i literària. Són obres acabades, perfectes, en les quals tot detall és atès amb escrupolositat minuciosa. A vegades gairebé resulta excessiva la generositat de l’autor en explicacions psicològiques i de detall (sempre admirablement trobades, però).”

Hi ha moments verdaderament espectaculars, com la descripció de les mans, o la trobada d’ella amb ell a la taula de joc on ell està tan enganxat al joc que s’oblida d’ella. D’altra banda, algú va destacar que potser la trobada entre el narrador i la dona gran que li explica la història és una mica forçada (repeteix molt el concepte de sinceritat) però potser hi ha motius ocults, a part del evident de parlar d’un fet amagat vint-i-quatre anys enrere, potser hi ha un enamorament? (el final el narrador s’ho pregunta).

La història, molt trillada, en la literatura (i en aquest cas molt inspirada en Freud), ens parla de personatges infeliços, que lluiten contra les convencions socials i contra si mateixos. Tenim una Madame Bovary setanta anys després, que és jutjada de la mateixa manera, a excepció del narrador (un punt de vista molt modern – prefereix la persona que segueix el que vol que no pas la que ho desitja però ho amaga hipòcritament). Un jugador de cartes, ludòpata perdut i que té un final tant destructiu com la seva vida (Dostoievski). I finalment una vidua, que en vint-i-quatre hores de la seva vida, va voler fer un canvi, en principi per motius altruistes però després veiem que hi ha un enamorament (fantàstic el moment que s’adona que s’està enganyant i que realment el que vol i desitja és marxar amb el jugador).

Potser en el fons, Zweig ens parla que hem de superar els prejudicis i les convencions socials i per sort el narrador és l’únic que ha canviat la manera de pensar, ja que tots continuen jutjant com se li va fer a Madame Bovary i a Balzac. Tant el personatge que fuig amb un jove francès i la senyor anglesa remeten a unes heroïnes, a l’estil d’Antígona, ja que neden contra la corrent de moral burgesa. També va ser un bon punt de partida per adonar-nos que molts cops actuem en funció dels prejudicis (socials) en la nostra vida alhora de jutjar comportaments i aquí, rau, potser la visió actual d’aquest clàssic del segle XX, escrit en un estil, molt llunyà, però que no deixa de tenir un fort component modern.

Un gran llibre per una excel·lent tertúlia.
Gràcies a tots!
 
Jordi Garolera

dissabte, 18 de febrer de 2017

Un epíleg a Sang freda

Ahir al vespre vàrem passar a l’Ateneu la pel·lícula “Capote” per acabar el cicle que hem dedicat al llibre “A sang freda”

Tan interessant és el llibre de Truman Capote com la historia que hi ha al darrere de l’escriptor quan va escriure el llibre. La pel·lícula ens mostra com Truman Capote és capaç d’enganyar, mentir i en riure se’n d’un dels assassins de la família Clutter. La pel·lícula sintetitza molt bé com es desperta l’interès de Truman sobre Perry Smith.

En el cinefòrum que vàrem  fer posterior a la pel·lícula vàrem parlar com ha canviat la figura de Truman Capote després de visionar el film, per algú, com es pot plantejar tenir “Esmorzar a Tiffany’s” com a llibre de capçalera o bé com recomanar “A sang freda” callant la part que falta de la historia. Ha estat un xoc entendre què hi ha darrera aquest extraordinari llibre i com un autor es pot vendre l’ànima al diable d’aquesta manera.

 
En quan a la pel·lícula remarcar uns quants aspectes: Primer, tot i el ser un producte preparat i destinat a guanyar l’oscar al millor actor, realment la construcció del personatge per part de Philip Seymour Hoffman és meravellosa i que mereix més d’’un premi com va tenir i evidentment es va alçar amb la preuada estatueta; El segon aspecte, és que potser és una pel·lícula molt correcte i molt canalitzada a mostrar la part deshonesta de Truman Capote, especialment el subratllat excessiu de la primera escena a la festa de Nova York; El tercer, és que la pel·lícula es basa en una biografia publicada el 1988 però que va tenir el permís de Truman Capote (tot i que no va poder veure el final perquè quatre anys abans havia mort);  Un altre aspecte a destacar, és que a penes hi ha algun pla on no hi surti Truman Capote, tant narcisista és el personatge com la pel·lícula està feta (El mateix actor va ser productor executiu de l’obra); Finalment, voldria remarcar el paper de Harper Lee tant com a amiga i com a consciència reflexiva dels desastres morals de Truman Capote (“Matar un ruiseñor” la vàrem llegir el 2015 i aquí va sortint fets com la publicació, l’èxit i l’estrena de la pel·lícula).

En conclusió, ha estat un gran club de lectura poder llegir el llibre i poder veure el film, i la barreja de tots dos ens porta cap un enteniment global d’un temps i d’un escriptor més enllà de la pròpia obra (de no ficció).
 
Per acabar unes gràcies molt grans a en Josep Mir que anit ens va fer de tècnic i que lamentablement vaig oblidar de destacar-ho abans de plegar.

Jordi Garolera

dimecres, 1 de febrer de 2017

A Sang freda de Truman Capote


Aquest darrer divendres de gener vàrem fer la primera tertúlia del 2017 del club de lectura. La sessió estava dedicada a tot un clàssic americà com “A sang freda” de Truman Capote.

El seu autor la va batejar com una “non fiction novel” ja que tot i tenir les formes i l’estructura de la novel·la l’objectiu de l’autor es fer una crònica periodística d’un fet concret. En aquest cas l’assassinat de la família Clutter de Holcomp, de l’Amèrica profunda, per part de dos delinqüents, que finalment són condemnats a pena de mort i seran executats per aquest fet.

Tots vàrem estar d’acord amb la gran tasca de Truman Capote, un escriptor excepcional, ja que tot i conèixer el final de la historia ens atrapa i no ens permet deixar la lectura per tal d’anar sabent més coses. També vàrem destacar la gran capacitat de síntesis descriptiva i psicològica, sense perdre mai la profunditat ni l’objectiu de l’obra, que utilitza i que confirma aquest llibre com una obra mestra. Alguns vàrem considerar que potser la part final fluixeja bastant.

En quan a l’obra en si, vàrem parlar profundament dels dos assassins, dels seus problemes, dels seus diagnòstics, de la pena de mort (una mica, no gaire), del sistema judicial americà (que aquí es mostra amb les seves absurditats i encerts). Especialment el comportament d’un dels dos assassins va ser posat a debat en les seves contradiccions (els remordiments, la sang freda de cometre l’acte, evitar la violació, l’intent frustat d’assassinat del conductor d’un cotxe que els ha agafat mentre feien autoestop). També vàrem qüestionar si tot el que està a l’obra és cert o hi ha adornaments i remarcar el final tant eficaç i melodramàtic com la trobada entre el policia i la noia, que va trobar els cadàvers, al cementiri posant flors a la tomba.

No obstant la sessió va quedar enterbolida per un fet, que intentarem corregir aviat, l’estrany paper de Truman Capote en la redacció de l’obra. Els qui havíem vist la pel·lícula “Capote”  del 2005, basada en una biografia autoritzada, ens narra el periple d’ell mateix per escriure aquest llibre. L’impacte és tan gran i fort perquè l’autor es va vendre l’ànima al diable i es va condemnar moralment per l’obra. Es va llegir un fragment del llibre “El impostor” de Javier Cercas on es parla d’aquest fet i com l’autor desapareix de la història quan des de la detenció dels dos assassins és part primordial en les fets (Truman Capote paga nous advocats perquè apel·lin que no van tenir un judici just) i de fet la part més important dels dos assassins en la seva espera fins a la mort són les visites i les cartes de l’escriptor.

Hi ha una frase, que no sé d’on la vaig treure, que diu així: “Les pregàries ateses acostumen a portar més llàgrimes que les pregàries no ateses”, fent referència a l’èxit que cercava Truman Capote, que el va obtenir a partir d’aquest llibre però que moralment el va condemnar a no escriure més (pregàries ateses és el títol de l’únic llibre que va escriure posteriorment, inacabat i crec que són tres capítols) i aficionat a l’alcohol, raó de la seva mort prematura als seixanta anys.

Aquest mes de febrer passarem la pel·lícula a l’Ateneu.

Per acabar, un record per les víctimes innocents de tot plegat (En Herb Clutter, La Bonnie Clutter, en Kenyon i la Nancy) vides truncades abans del que tocava.
Jordi Garolera