Ardalén

La darrera tertúlia de l’any sempre la dediquem a alguna novel·la gràfica. Enguany ho fèiem a una de les millors obres del fenomenal Miguelanxo Prado: “Ardalén”.

Aquest nom deriva de dos conceptes “aire” i “del més enllà”, concepte inventat per l’autor per donar un nom a u n tipus de vent atlàntic que ve a morir a Galicia i aquest vent porta imatges i records del mar, origen de la història dibuixada i narrada.

En general a tothom va agradar, i alguns molt. Es va qualificar com a obra mestra, ja que tot té un perquè i a part utilitza amb saviesa totes les possibilitats narratives i visuals del mitjà que és el còmic. És una petita obra d’art, on les pinzellades es veuen, amb una estètica impressionat, on parla de la memòria, de les paradoxes, sempre amb una tendresa molt especial, sense caure en l’ensucrament.

El quid de la qüestió de l’obra és qui és el personatge de Fidel- Antoñito, una espècie de nàufrag sense haver anat mai al mar, l’Ardalén li porta records d’una altra persona, l’Antoñito, un mariner gallec assassinat al mar i supervivent de tres naufragis. La vida de Fidel i de l’Antoñito es barregen en cap de Fidel que té visions, de diferents personatges que va conèixer el mariner, el seu amic Ramon, el seu amor Rosario i també d’un mariner, que va morir lluny de casa i de la família, avi del personatge que remourà totes aquestes històries, Sabela, que en una cruïlla de la seva vida, buscar saber què li va passar al seu avi, resposta que li donarà, contra tota lògica, Fidel.

Cada capítol, està amanit per notes, documents, fotografies, totes inventades que relacionen les dues històries, la de Fidel i Sabela en el present i la d’Antoñito i demés personatges en el passat.

L’obra també és una reflexió sobre els records i els records induïts, en destacaria un fragment d’una entrevista a una especialista de la memòria, que diu aquesta frase: “Bueno...Podríamos incluso discutir si lo que medimos es realmente el tiempo.. o una huella suya, una consecuencia...”

Miguelanxo Prado ha creat una meravella on cada peça té la seva lògica i no sobra ni falta res, una obra treballada durant anys i que es nota en el resultat final.

Altres aspectes a destacar van ser l’expressivitat de les cares, dels ulls, de la grafia de les paraules, de l’ús del color en les escenes, en els capítols, entre les vinyetes (irregulars), l’ús de documents, mapes (que no són un afegit sinó part important de la història), les el·lipsis que hi ha, les històries de les memòries i el domini del tempo emocional.

En aquest darrer punt és on hi trobo el records que perdurarà en mi aquesta obra, aquests moments sensibles, com l’abraçada de retrobament del Ramon imaginari i el Fidel, que havien discutit, l’escena final de tots els personatges imaginaris amb Sabela mirant les meravelloses balenes voladores sorgint de dins del bosc provinents del mar.

A grans pinzellades va ser una bona despedida del 2017 per part del club de lectura.

Jo! Memòries d'un metge filòsof

El club del mes de novembre el vàrem dedicar a Prudenci Bertrana, en la commemoració dels 150 anys del seu naixement. Com a convidada, gentilesa del servei de Biblioteques i de l’any Bertrana, vàrem tenir la meravellosa Neus Real, especialista en dones escriptores a la segona República i concretament en l’Aurora Bertrana, filla de Prudenci, que també es commemorava els 125 anys del seu naixement.

L’elecció del llibre no va ser la més encertada, mea culpa, ja que és un llibre que està a cavall dels dos períodes més importants de la seva carrera literària. Se situa entre els anys de “Josafat” i de les “Proses barbares” i el període més personal amb la trilogia de la seva vida “L’hereu”, “El vagabund” i “L’impenitent”. L’obra no deixa de ser una burla, un divertimento, que es va convertir en un escàndol en els anys vint i també un gran èxit de ventes.

Va haver-hi poca assistència aquell dia, no obstant vàrem poder treure l’entrellat de la novel·la i especialment la part divertida. La novel·la, és fruït d’una venjança de l’autor contra un personatge, Diego Ruiz, que abandona a Prudenci a la vida real per un judici militar, que el portarà sis mesos a la presó. 15 anys més tard del fet, Prudenci, escriu el llibre amb rencor, pensant que ningú dels lectors podrà entreveure els fets reals, però no és prou bo i tothom capta la història que està darrera la novel·la. En aquesta edició, al final del llibre, hi ha un escrit de Prudenci, que defensa la vàlua de la novel·la i de la pròpia ficció.

A part de l’anècdota es pot gaudir perfectament d’un personatge tan atabalador, baliga-balaga, com Dídac Pérez, escriptor, filòsof i metge, que al llarg de la novel·la veiem com arriba a Girona, es converteix en un personatge admirat de les tertúlies intel·lectuals i es conspirat perquè es converteixi en el director del sanatori de Salt. Càrrec que guanya, sense presentar el títol de metge, que no tenia.

Tot el que li passa mentre es el director, és la trama de la novel·la, on assistim a les seves dèries, errors, calamitats i horrors. Capaç d’amputar parts del cos dels morts del sanatori i deixar-los amagats per la casa per fer enfurismar la seva dona, malversar tots els diners de la Institució, deixar a la seva sort els clients del sanatori, morts per una epidèmia de tifus, que ell mira de lluny sense intervenir, etc.

De fet, la falta d’encert en al tria, aquí es nota, ja que més enllà del explicat poca cosa més es pot afegir (evidentment a grans trets). En conclusió, la novel·a és més un pamflet que una novel·la.

Vàrem parlar de la impostura de la llengua escrita per Prudenci, fill del modernisme i del concepte de bàrbar, on adopta la llengua dels caçadors i d’altres termes naturals i del bosc. Aquesta barreja de termes i conceptes fa que el text, usi un català impostat i rar.

Després de les diferents aportacions dels membres del grup, la Neus Real va intervenir per relacionar tot el què havíem dit amb l’obra i la vida de Prudenci. Potser els conceptes, les idees i tot en general (situació política, situació del català, de la literatura catalana) va fer de  la tertúlia quelcom més interessant que la pròpia novel·la. I la Neus ens va fer venir ganes de llegir les obres més cabdals de Prudenci (i de l’Aurora).

Una tertúlia molt bona per una desafortunada elecció (tot i que ell llibre va agradar a més d’un, jo inclòs)

A l'ombra de les noies en flor II

Aquest divendres passat, vàrem fer el club de lectura especial dedicat a la segona part del segon llibre de la “A la recerca del temps perdut” de Marcel Proust, “A l’ombra de les noies en flor II”. Un projecte de lectura de llarg abast per tractar una de les millors novel·les del segle XX i que forçosament està a tots els canons de la literatura indispensable.

El llibre tracta del viatge que fa el seu protagonista, amb la seva àvia, a Balbec, a un balneari de Normandia per prendre salut ja que sense dir específicament perquè necessita de repòs. Aquesta estada a Balbec s’allargarà més que l’estació de l’estiu i servirà al protagonista per conèixer, parlar, observar, oblidar i enamorar-se (un dels debats que vàrem tenir és quina edat té en el llibre, ja que es comporta com un adolescent amb les hormones hiperactivades).

L’estil proustià de descripcions amb mil i una subordinades continua, fent carregosa la lectura però vàrem parlar de com hem après d’aquest estil i el fet de saber ben bé què ens trobarem fa que no sigui tan feixuga la lectura.

Vàrem comentar què el llibre de Proust (els 7 volums), és literatura total, i per obvi que sembli per las seva extensió, en aquest llibre en concret es pot veure. Una obra carregada d’humor, de reflexions i sentències profundes, de moments estètics sublims (Proust és un esteta), de reflexions sobre l’art, d’anàlisi de la societat alta, tant aristocràtica com burgesa, i sobretot un gran observador de la realitat humana. En aquest llibre però destria el passat adolescent del protagonista, mostrant una gran concepció d’aquesta edat (tot i escriure-la en la vida adulta, de camí cap a la mitjana edat).

Aquesta adolescència és farcida d’una recurrent frustració, que exaspera i ridiculitza el protagonista, i que a través d’un pintor, que anteriorment quan era jove, havia freqüentat el grup dels Verdurin, i havia estat víctima de les seves burles, canalitza aquesta frustració amb aquesta gran frase: “ No hi cap home, per savi que sigui – em va dir - , que en una determinada època de la seva joventut no hagi pronunciat paraules, o fins i tot no hagi dut una vida, el record de les quals no li sigui desagradable i que voldria abolir. Però no ha de lamentar-ho en absolut, perquè no pot estar segur que hauria esdevingut un savi, en la mesura que això és possible, si no hagués passat per totes les encarnacions ridícules o odioses que han de precedir aquesta darrera encarnació.”

En la novel·la hi ha grans moments d’humor, com l’espera d’una carta de la lletera, que s’ha creuat i que el protagonista ha fat tota una pel·lícula de fantasia; els hostes burgesos de l’hotel que marxen el diumenge per no semblar que no els han convidat a unes festes a casa d’uns aristòcrates de la regió i que evidentment no estan pas convidats; el personatge d’en Bloch, caricaturitzat ell, el seu pare i les seves germanes; L’hotel sense calefacció i que tothom quan arriba el fred ha d’abandonar. La còmica escena on espera que el pintor li presenti una de les noies del balneari i es fa l’interessant però quan es desvetlla de la seva postura s’adona que el pintor l’està esperant i la noia ja ha marxat.

Hi ha moments de gran bellesa, com el pas dels dies i del sol per la seva habitació, la imatge del passadís del balneari amb la finestra oberta i el mar brillant al fons. Les descripcions del paisatge des del carro de cavalls. Moltes parts recorden imatges d’aquarel·la de quadres del mar i de la platja.

Aquesta novel·la vàrem parlar que és el cant del cigne de la novel·la del segle XIX, des de la novel·la descriptiva a la novel·la psicològica. En aquesta obra trobem el súmmum d’aquestes corrents.

En conclusió, aquesta segona part fa que l’autor entri ja en el món adult, ja s’ha desenganxat de la mare, ja ha oblidat a Gilbertine i ja ha conegut a Albertine, fins i tot anuncia temes que tractaran més a fons posteriorment com l’homosexualitat present en el personatge del baró de Charlus, que renya al protagonista perquè deixa entreveure coses que no sap (esplèndida la seqüència a la habitació).

Continuarem al març amb el llibre “El cantó de Guermantes I “