dimarts, 20 de desembre de 2011

Ghost World


El divendres 16 de desembre la tertúlia del nostre club va tractar sobre el còmic Ghost World. Aquesta història va ser escrita entre 1993 i 1997 per Daniel Clowes, que la publicà conjuntament el 1998 i va obtenir un gran èxit, tant als Estats Units com en altres països. El 2001 va ser duta a la gran pantalla amb guió del mateix autor del còmic.

Feta aquesta petita introducció, hem de fer un petit resum de com va anar la sessió. A poquíssims de vosaltres us va agradar o vareu trobar sentit a la història. Potser a causa dels molts insults que es troben en la història i/o per les nombroses referències a la cultura americana que des d’aquí no entenem i/o al fet que és una història abans ja feta – com El vigilant en el camp de sègol. Molts la vàreu comparar amb la pel·lícula, fent constar la superioritat i enteniment de la pel·lícula vers el còmic. Vàreu comentar – els qui heu vist la versió fílmica – que els personatges secundaris tenen més entitat i potser és molt més madura. Potser això es deu al fet que del còmic al film hi ha un pas de quatre anys i podia permetre al autor aprofundir o canviar aquelles parts de les quals no estava gens content.

Hi ha tota una sèrie d’aspectes que varen reunir diferents i oposats punts de vista, com el fet de la seva vigència avui en dia (ho deia “algú” per l’absència de tecnologies i la falta de relació social que comporten els nous hàbits, fruit de les xarxes socials, que no pas pel tema de l’adolescència); la falta d’empatia que podíem sentir pels seus personatges, tot i que alguns vàrem coincidir en la falta d’expectatives i la confusió de la nostra adolescència; el fet que "no passa res", que tot és banal, però això és potser una part de la gràcia, ja que l’avorriment, en alguns adolescents és més real del que ens pensem, com també l’espera que passi quelcom extraordinari i mai passa, i dia rere dia s’espera allò que mai passa ni passarà.

Vàrem estar d’acord que el tema de l’obra és aquesta adolescència en trànsit a l’adultesa i com aquest trànsit fa canviar la relació entre les dues protagonistes. En aquest cas concret, vàrem destacar la necessitat de l’Enid de mantenir els seus records infantils, com aquella figura que retroba a terra desprès d’intentar vendre-les o la recerca de les cançons de la infantesa. També vàrem parlar sobre la dependència entre elles, especialment de la Rebecca vers l’Enid i d’alguns apunts d’una possible relació amorosa entre elles, mai resolta. Altres aspectes a destacar són aquesta solitud que traspua tota l’obra i aquest final –més o menys resolt– que mostra un desenllaç on les amigues de l’adolescència ja no ho poden ser a l’adultesa.

En conclusió, va ser un club de lectura diferent, tant pel fet que l’obra a comentar fos un còmic com per la classe de còmic que és l’obra de Daniel Clowes.

Per la meva banda, vaig deixar incompleta la visió del còmic com a art, diferent al de la literatura, on tant importa el dibuix com el guió. Per anar fent via, faig unes petites pinzellades: en primer lloc volia comentar aspectes com el color, que adquireix la seva importància en l’obra com una mostra d’aquest món avorrit i banal que, segons l’autor, volia mostrar aquelles hores del vespre on el blau dels televisors inunda les cases i els carrers de la ciutat on viuen les protagonistes; també comento el fet que la majoria de plans són sempre terrenals, és a dir, que no utilitza mai picats ni contrapicats per mostrar-les, fet que indica respecte i comprensió; i per últim us deixo una imatge d’unes vinyetes de l’obra on es mostra un dels avantatges del món del còmic vers la literatura i el cinema: aquesta capacitat de fer reflexionar a partir de les imatges on juga amb què es diu i qui ho diu.

A la imatge veiem les dues protagonistes assegudes a la parada del bus, en el lloc d’un tal Norman, aquell freak que sempre estava assegut en una parada que no funcionava perquè el bus no hi parava. Les dues es mig desperten agafades de la mà i l’Enid comenta que el bus torna a funcionar i, per tant, en Norman ja no hi vindrà.  De cop, una de les dues, no indica qui, li diu a l’altre que li deixi anar la mà. La majoria de gent suposo que respondrà que és la Rebecca qui li diu això a l’Enid però és una reflexió nostra i no una pista donada per l’autor. La interpretació d’aquestes vinyetes, per mi, mostren l’amor sensual de l’Enid per la Rebecca, però hi ha múltiples lectures, com podia ser que fos la necessitat infantil de seguretat per part de l’Enid amb la Rebecca o perfectament que el comentari fos de l’Enid per desenganxar-se de la Rebeca, totalment dependent d’ella. Finalment, acaba amb la visió del bus que se’n va i el silenci entre les dues mostra que alguna cosa ha passat entre elles.



Jordi Garolera

divendres, 2 de desembre de 2011

El Hijo del Acordeonista de Bernardo Atxaga

El club de lectura del novembre va ser força satisfactori, però la lectura no va acompanyar la nit. Evidentment, la manera d’escriure, el talent i la tècnica són antagòniques entre l’autor de Dissabte, Ian McEwan i el d’aquesta sessió, Bernardo Atxaga.

La tertúlia del hijo del acordeonista va mostrar que el llibre va deixar a penes satisfets els membres del club. És un llibre senzill, que entra molt bé, i la seva lectura passa molt ràpid perquè aquí la importància no rau en com està escrit sinó en el missatge que vol transmetre.

Vàrem estar d’acord en la irregularitat en el ritme del llibre, especialment en els trams central i final, i concretament en la justificació de la traïció a ETA.  La primera part prometia un bon llibre, sobretot la coneixença entre David i Mary Ann,  però el desinterès augmenta a mesura que vas avançant en el llibre i al final no es pot copsar el perquè d’aquest canvi – una raó podria ser la reescriptura de Joseba sobre el text de David – o simplement la incapacitat d’Atxaga d’acabar amb sentit el seu propi llibre.

Cal recordar que el llibre comença amb aquesta relació infantil entre David i Joseba i la mort de David mentre Joseba està amb ell a California. Però s’ha de fer menció en el fet que Joseba no apareix com a amic i part de la història del protagonista fins a la pàgina 283 i a partir d’aquí sí que pot intervenir en la reescriptura del llibre que ha escrit amb antelació David. Aquest joc metaliterari no s’entén gaire bé i és un motiu de insatisfacció en la valoració del llibre.

Malgrat això, haig de destacar el fet de la metàfora de la papallona com un dels elements més aconseguits del llibre. La papallona és un símbol de l’amor al país, a la llengua –a les diferents maneres d’anomenar papallona insisteix bastants cops en el llibre. Però també la papallona és l’excusa “real” però excusa que l’entomòleg Papi – futur dirigent d’ETA– utilitza per preparar els seus atemptats com la crema de l’hotel Alaska. En aquest cas la papallona – Mirasicoletea; Mitxirrika, pinpilinpauxa – té aquest doble vessant: l’amor a la llengua - terra i l’us pervers que se’n pot fer d’aquest amor, excusa per cometre barbaritats i bestieses.

Tal i com es va dir sobre el llibre i sobre una reflexió del mateix llibre, la veritat a vegades és més trista que la ficció i per això l’hem d’adornar i l’adornem. La història de Don Pedro és una mostra d’això, on la primera vegada que se’ns narra la seva fugida adquireix moments d’èpica i jamesbondians, però més endavant se’ns mostra un altre cop la història més prosaica i no tant poètica. Potser el llibre és una justificació d’aquells que en els anys de la dictadura van donar suport a la lluita armada i la manera de narrar aquells fets pertanyen al món de la ficció, molt adornats,  i no tant a la trista realitat que fou en realitat. Potser.


Per acabar, una crítica de la crítica. Vàrem comentar el fet del cas Echevarria, on Ignacio Echevarria va fer una crítica sobre el llibre en l’especial de Babèlia – el suplement del País – que va dedicar a aquest llibre i a l’autor. La crítica negativa va provocar la sortida del crític del diari i tota una sèrie de justificacions i acusacions entre una banda i l’ altra. El diari va quedar en una posició molt dolenta ja que les ingerències dels negocis –el diari i l’editorial que publicava el llibre són del mateix grup– van sotmetre la llibertat d’expressió.

Al meu parer, és una crítica bastant fluixa i molt destructiva, amb aportacions i raons poc construïdes. Amb algunes parts hi puc estar d’acord, com les d’aquest fragment: “(...) el carácter tan tópico -acusadoramente tópico, esta vez- de sus planteamientos narrativos, la enclenque consistencia de sus personajes, la poquedad de sus desarrollos” .

Però són injustificables certs arguments com aquest: “La beatitud y el maniqueísmo de sus planteamientos hace inservible ‘El hijo del acordeonista’ como testimonio de la realidad vasca”.  Al meu parer, la ficció és solament ficció i ningú no es pot creure o resumir el conflicte basc a través d’una novel·la. Seria tan lamentable com que algú es llegís Dissabte d’Ian McEwan i es considerés expert en cirurgia, o que després de llegir el Codi Da Vinci es considerés expert en simbologia cristiana.

Ara, tot i que la crítica podria ser molt millor i deixant de banda aquesta càrrega d’animadversió que sembla que tingui Echevarría contra Atxaga, no justifica la decisió presa per El País.

Jordi Garolera