dimarts, 6 de novembre de 2012

En lloc segur, de Wallace Stegner (I)



El primer llibre del curs ha estat aquesta obra de Wallace Stegner, publicada l’any 1987 i escrita quan l’autor ja passava dels vuitanta anys.

En primer lloc volia fer una captatio benevolenti del perquè de la tria. Aquest llibre va sorgir d’una llista de quatre o cinc llibres que m’agradaven i va ser finalment el triat perquè era el que millors critiques havia rebut. Quan el vaig llegir per primer cop no me va entusiasmar tant com ho ha fet ara i ha estat una redescoberta molt important.

Un resum general de la tertúlia d’aquest darrer divendres del club seria el de “Sí, però...”. Tots vàrem estar d’acord que és un llibre molt ben escrit, molt coherent, d’una riquesa lingüística i d’una traducció molt encertada, de grans reflexions i de moments molt brillants però... amb tota una sèries de contrapunts diferents que es van anar comentant durant la vetllada.

Des d’un argument molt pobre, la història de quatre amics amb un personatge femení dominant com si fos una telesèrie o un culebrot de mitja tarda, que si són uns esnobs, gent del món universitari en un temps de penúries econòmiques, que si algun fragment com el del naufragi és un postis, que si el llibre és molt previsible (el paper de la serp) i saps perfectament on anirà a parar...

Malgrat això el llibre va portar a discutir no tant la seva vàlua com els fets narrats i l’actuació dels personatges. És va parlar del paper de la Charity, si era un esbós només, si seguia el patró de les dones fortes (i controladores) de la Nova Anglaterra sorgides arran de la gran pèrdua de homes durant les diferents guerres (Independència i Successió), fet que provoca que adquireixin aquest rol dominador; de la Sally, que no parla gaire ni dels seus orígens grecs ni tampoc en la tota la història; del paper d’en Sid, sotmès al control de la seva dona fins al final; de la pròpia amistat, que en alguns moments, més que una elegia, és una justificació, i un continu plantejament sobre ella mateixa. Aquí va sorgir el tema del final, on en Sid i en Larry tenen en comú certa esclavitud, tot i que per motius diferents, i on la desgràcia de la Sally i en Larry va ser motiu de consol per en Sid. També va sorgir el tema de si es llibre és una biografia real de l’amistat que van tenir l’autor i la seva dona amb una altra parella, tal i com comenta en un fragment al final del llibre, amb la filla de la Charity i d’en Sid, de la necessitat de posar per escrit tota aquesta història i del fet que qui ho ha de fer ha de ser el mateix Larry (possible alter ego de l’autor).

En conclusió, va ser una vetllada molt entretinguda, seriosa i especialment rica per totes les intervencions, des de punts de vista molt heterogenis i diferents que van permetre una reflexió molt lúcida i madura del llibre. A més a més va ser un bon moment parlar de les petites editorials i de “Libros del asteroide” que per raons econòmiques ha estat publicant llibres d’autors desconeguts però d’una qualitat excelsa i permet preguntes perquè han tardat tant en ser publicats en català o en castellà.

Per acabar, es va llegir el comentari d’en Jordi Gonzàlez que no va poder assistir a la sessió i va agradar el que va dir i com ho va dir. El convido a deixar el mateix text en els comentaris.


                                                                                                                                           Jordi Garolera

En lloc segur, de Wallace Stegner (II)


Hi ha tantes coses que desitjaria comentar sobre aquest llibre que he decidit fer un text alternatiu de reflexió. És més un text desordenat i poc metòdic (és una oda a En lloc segur) que un text per presentar com a treball per algun estudi.

Primer de tot destacaria la gran capacitat de narrar d’Stegner, aquesta coherència impressionant que fa tan previsible l’obra però alhora fa saber que no t’ensarronarà amb trucs o trampes literàries. El mateix autor, a vegades al principi de cada capítol, fa reflexions sobre l’art de narrar i juga amb les cartes sobre la taula. Especialment quan parla de la història d’amor de la Charity i d’en Sid, on explicita quines són les seves fonts i quina part afegeix ell d’idealització d’aquell moment.

Després també he de destacar la coherència de tot allò que no diu. Si per un costat el llibre és previsible, perquè no fa trampes, sí que amaga certes coses que es poden intuir mentre el vas llegint; és a dir, el llibre sorgeix d’una biografia real sobre una amistat de dues parelles i és en el moment final, amb la mort de la Charity, que l’autor decideix escriure el relat. Però es troba que mentre la ficció és l’art de fer veritats a partir de materials falsos, en aquest cas ha de fer falsedats a partir de material autèntic. Hi ha un clar component real que ha de suavitzar perquè no deixa de ser una elegia a una amistat concreta i un lligam personal molt autèntic, i no pot expressar tot allò que va passar (i crec que l’edat i la distància vers els fets els alleugen i els temperen). Així, aquests clarobscurs de la seva relació poden explicar el fet que la Charity i en Sid s’esvaeixen durant la guerra amb motiu del fracàs i de la depressió i que, malgrat aquesta gran amistat, tant la Sally com en Larry marxin a Nou Mèxic a viure. L’autor posa l’accent en el que els va unir i poc en el que els va separar perquè justament no és el més important.

Ja per acabar, voldria destacar dos aspectes molt concrets: per una banda aquesta lluita entre l’atzar i el control (el caos és la llei de la naturalesa, l’ordre és el somni de l’home),  entre el caos de la naturalesa i la necessitat d’orde de l’espècie humana i que és un dels temes del mateix llibre. La Charity té la necessitat del control (per inseguretat?) per això en Sid no pot escriure poesia, símbol de la contemplació i de l’art per l’art, amb l’únic motiu de la bellesa i sense un propòsit real per la personalitat de la Charity. Hi ha un moment que parlen la Charity i en Larry on ella li pregunta si li sembla que se'n sortiran i ell li respon que el destí els ho farà saber, ella s’indigna i li diu que és un bèstia, ja que té dona i fills. Aquesta dicotomia també es troba en el fet de l’excursió, on el llibre i la brúixola són més importants que el sentit comú a l'hora de decidir el camí.

El darrer aspecte són quatre fragments del llibre on es veu el talent i la inventiva de l’autor. El primer és el mateix que destaca en Jordi en el seu text i fa així: “La rosada ho ha deixat tot xop. Podria rentar-me les mans amb les falgueres, i quan agafo una fulla d’una branca d’auró em cau un ruixat al cap i a les espatlles. A través dels arbres dels peus del turó, a través del cinturó de cedres on el terra és fangós de tantes fonts d’aigua, a través dels avets i el bàlsam del pendent escarpat, camino alerta, adelitant-me els ulls. (...) i herbes que creixen inclinades com arcs de croquet xops, i amanites amb clapes carabassa, en aquesta època aplanades o fins i tot còncaves i plenes d’aigua, i boscos en miniatura de licopodis i herba felera.” Dos altres moments són quan explica la trobada entre en Sid i la Charity i el final del llibre, on mentre en Larry busca en Sid, se suposa que la Charity està morint en aquell instant. Tots dos fragments són d’una bellesa impecable i demostren un domini dels recursos narratius. Altres escriptors potser ho haurien narrat de forma més tradicional, però molt menys intensa i original.

El darrer fragment per destacar, és un del principi del llibre, tota una declaració d’intencions: “No sé si mai m’he sentit més viu, més capaç mentalment i més còmode amb mi mateix i amb el món, que durant uns minuts a la cresta d’aquest conegut pujol mentre contemplo com el sol s’alça poderós(...)”.

He gaudit cada pàgina d’aquest llibre i l’he anat degustant gota a gota, capítol a capítol. Crec que és un dels millors llibres que he llegit en els darrers anys, i l’admiro no tant pel tema que tracta sinó per la manera com està escrit i per la saviesa que traspuen cada una de les paraules que utilitza. En el meu cas en lloc de “sí, però...” seria “malgrat... sí”.


                                                                                                                                      Jordi Garolera