dilluns, 3 d’abril de 2017

Arbres d'hivern de Sylvia Plath



Aquest darrer divendres de març, vàrem tenir la sessió dedicada a la poesia i enguany, la teníem dedicada a una poeta excepcional, i tant brillant com hermètica i de difícil comprensió. Sylvia Plath.
Per començar a llegir (I escoltar) la poesia és important allunyar-se de les raons i les comprensions i apropar-nos als sentiments que en es pot transmetre el què sentim o llegim. A A “Arbres d’hivern” vàrem poder sentit la profunda desesperança de Sylvia Plath, uns poemes curiosos (algunes metàfores són sorprenents) però especialment  estremidors i colpidors i essencialment agònics. 

Va venir un debat sobre l’obra en si i l’autor de l’obra (i la seva vida) perquè és impossible en Sylvia Plath allunyar-nos del què va viure en sentir, analitzar i comprendre la seva obra. Per la crítica la poesia de Sylvia Plath s’inscriu en la corrent del Jo confessional on el jo és el centre de la seva pròpia poesia, aquest fet fa que a vegades algunes claus de la seva poesia facin referència a fets i personatges del seu medi i que ens siguin totalment inaccessibles i desconeguts.  Però també l’excés d’estudi (i la tafaneria) fa que es distorsioni completament la seva obra i es busquin culpables i es jutgin (com va passar a Ted Hugues (ex-marit i marmessor de la seva obra) o es facin càbales sobre la seva mort.  Aquest terreny és pantanós i ens pot fer perdre el valor de la seva poesia, però sense entendre alguns fets tampoc la podem desxifrar.

“Arbres d’Hivern” és un recull  de poemes (18, 14 dels quals van ser trets de la publicació originalment preparada per l’autora “Ariel” per Ted Hugues (sense especificar raons) i 4 d’inèdits) i un poema anomenat “Three women” que va ser un encàrrec de la BBC. En aquest llibre trobem l’autora en la seva poesia més personal i un poema llarg d’encàrrec on podem veure el seu estil particular lluny del jo confessional. També hem de remarcar aquest estil de mantenir les estrofes estructurades però plenes d’encavalcaments constants (acaba un estrofa però el vers continua en la següent estrofa). 

En la tertúlia vàrem poder llegir alguns poemes (en anglès i en català) i vàrem poder aclarir alguns significats de les poesies (tal i com ho vàrem interpretar). 

“The rabbit catcher” on té versos tan curiosos com “Tenien una eficiència, una gran bellesa / i eren extravagants, com la tortura” o colpidores com “I nosaltres, també, teníem una relació / filferros tibants entre nosaltres”. En aquest poema creiem (o crec) que parla del seu marit, on el concepte “Atrapa conills” en el sentit més vulgar imaginable, ens parla de la cerca d’amants que fa mentre ella està sol amb els fills.
“By candlelight” on el concepte de la poeta al centre de la seva pròpia obra queda molt clar. El poema parla d’una nit on l’autora porta en braços al seu fill però la desesperança i la solitud que sent potser la fan pensar en el suïcidi (les cinc bales, les cinc bales lluents de llautó).
“Gígolo”, poema on podem interpretar en una crítica al seu marit, que s’esmuny per anar amb altres dones : “allà s’està segur, / no hi ha cap fotografia de família” o bé “Hams lluents, els somriures de dones / es fonen pel meu embalum”; “...Noves ostres / xisclen en el mar i jo / llueixo com Fontainebleau” on torna a fer servir un sentit barroer i vulgar en el concepte ostra.
“Stopped dead”, poema que parla d’un viatge a Espanya i a Gibraltar i diu “És violent. Som d’aquí de visita / amb un maleït infant cridant qui sap on / Sempre hi ha un infant aviciat en l’aire / Jo en diria una posta de sol, però / qui ha sentit una posat de sol udolar així”. Aquí parla del xiscles del seu fill (constants en tota l’obra).

En general, les temàtiques i alguns símils recorren quasi tots els poemes. La infància com a dolor i crits, alhora innocents, encara no s’han equivocat (o traït). L’abandó i la solitud. La desconfiança amb els homes. L’avortament, on el poema “Talidomida” és l’exemple més clar i alhora fa estremir pel dolor que traspua cada paraula. 

Algunes imatges es repeteixen com l’ús del mirall, l’estany, el blau, la mort, els ulls (personalment crec que fan referència al seu marit) o als xiscles “Shriek” que es van repetint al llarg dels poemes (crec que fan referència al seu fill de mesos).

Aquests són alguns exemples del que vàrem comentar i discutir.

Pel que fa al poema “Three women”, d’una immensitat espectacular, podem veure l’estil de Sylvia Plath en plenitud. Vàrem parlar del concepte d’home pla “Mirava els homes caminar prop meu a l’oficina. Eren tan plans! / hi havia una cosa ens ells com cartó, i ara jo la sabia, / la plana, plana, planor, d’on procedeixen idees, destruccions, excavadores, guillotines, blanques cambres de crits” o “Són aquests homes que em fastiguegen: / són tan gelosos de tot allò que no és pla! Són déus engelosits / que voldrien que tot el món fos pla, perquè ells en són” però també vàrem comentar alguns fragments espectaculars “Sóc  lenta com el món”; “lluminosa com una infermera”; “Les lletres procedeixen d’aquestes tecles negres, i les tecles negres provenen / dels meus dits alfabètics, que ordenen peces, / peces, mascles, femelles, els brillants múltiples”. En aquest poema trobem l’únic moment d’esperança on la primera veu, després de patir, agafa en braços a la seva criatura, i el sentiment que se li desperta és l’amor “Les seves parpelles són com la flor del lilà / i suau com papallona, el seu alè. / No el deixaré anar”.


En conclusió, Crec que bona part dels presents vam sortir amb una idea o més sobre la seva poesia, més enllà de la nul·la comprensió que TOTS vàrem tenir el primer cop que vàrem llegir “Arbres d’hivern”. Sylvia Plath, és una gran poeta, amb una ment avançada i una intel·ligència molt gran, incompresa pels qui l’envoltaven, i plena d’una tristesa abismal. (algú del club va demanar poder llegir poemes de joventut, a veure si es podia trobar algun poema alegre o ple d’esperança). Destacar, finalment, l’excel·lent traducció de Montserrat Abelló.