dijous, 12 d’abril de 2018

Antologia de Cançons de Bob Dylan



El mes de març normalment el dediquem a la poesia, enguany, la proposta guanyadora va ser una excentricitat absoluta, ja que fugia completament del què és habitual. El club el vàrem dedicar a un músic i a una antologia de les seves nombroses cançons, en vàrem fer 21. La pregunta que raonava la proposta era: Perquè li varen donar el premi Nobel de literatura a en Bob Dylan? I la tertúlia va donar voltes a la resposta.

Amb una sèrie de contratemps com la feinada d’aconseguir les lletres en anglès i traduïdes al castellà, el retard que va comportar obtenir còpies per a tothom i els assumptes polítics del nostre medi, van fer que tot plegat fos un club atípic i amb poca afluència de gent. No obstant, vàrem construir una tertúlia molt bona, on cadascú va poder afegir el què sentia i el què creia, on potser, i aquí vaig errar, vàrem parlar més de la gran influència de Bob Dylan en els seus contemporanis, en els seus hereus i en la seva vida, que no pas en les cançons i en les lletres.

Era difícil fer una selecció curta però que fos significativa de la seva vàlua i especialment amb la discografia tan llarga i tan plena de bones cançons, la tria va anar en consonància amb els seus gran èxits i l’antologia va quedar descompensada entre les cançons protesta, tan de l’època folk com la posterior (Hurricane, The lonesome death of Hattie Carroll), com de les cançons més personals i alhora més surrealistes, de difícil comprensió perquè potser les claus per entendre-la no les tenim. 

Aquí hauria de destacar dos característiques de Bob Dylan com a músic i lletrista, primer de tot que és un autor més americà que cosmopolita, la seva realitat és l’americana i el seu compromís és amb el lloc on viu, i això és a pesar dels grans himnes que ha deixat com “Blowin’ in the wind” però la seva recerca com a cantautor ha estat buscar un llenguatge entenedor més enllà de l’anglès. Bob Dylan va afirmar en una entrevista que un dels seus llibres preferits era un llibre de poemes de Jack kerouac, “Mexico city blues”, ho va argumentar dient que precisament va ser el primer llibre que llegia que feien servir el mateix idioma que ell. El segon aspecte, que va aportar un dels membres del club més aficionat a la seva música, és que la música folk del que Dylan és hereu i portaestendard durant un temps és que aprofitaven lletres i frases d’altres cantautors per girar el significat o respondre el sentit que se li donava, això també és un element més que fa que ens perdem alhora de captar el possible sentit de les cançons.

Va ser una bona tertúlia però no va ajudar a respondre afirmativament la pregunta proposada. La majoria de membres no van quedar convençuts de la seva vàlua.

Personalment, Bob Dylan mai m’havia interessat i  en aprofundir una mica en la seva obra i en la seva vida, me vaig adonar que realment és i ha estat algú que ha influenciat enormement la cultura americana i mundial, que també és una persona molt lectora. Algunes cançons m’han agradat moltíssim, d’altres no tant, i com que m’agrada la norma i el que se surt de la norma, aplaudeixo el fet que li donin un Nobel a un músic, a un descendent dels rapsodes i dels trobadors, dels cantautors compromesos amb la societat i que no viuen en una torre de vori. 

Per cert, la traducció de les lletres a més de ser molt dolenta, vàrem poder comprovar com estava farcida d’errades i que a vegades ni la versió original es corresponia amb la cançó.

Sortir a robar cavalls de Per Petterson



El mes de febrer vàrem repetir la visita de l’editora de Club editor, la Maria Bohigas, per parlar d’un gran llibre com és “Sortir a robar cavalls” de l’autor noruec Per Petterson.

Si es pot resumir la tertúlia i la novel·la de Petterson en una frase, seria sense cap dubte una de les nombroses i punyents que va dir la Maria al llarg del vespre, i que diu així: “Petterson té la facultat extraordinària que a través de les paraules faci vida”, que és el mateix que dir que l'autor sap traduir experiències en paraules i en aquesta tessitura va giravoltar la tertúlia i la resumeix.  El llibre de Petterson va agradar i molt als membres del club.

La Maria ens va parlar de diferents temes que va anar mica en mica desgranant amb l’ajuda dels comentaris dels membres del grup. El dolor, i de la frase que repeteix el pare del protagonista, que en resum diu que cadascú té la capacitat de decidir el què li fa mal, i com aquest dolor és autobiogràfic en l’autor (ha patit varies morts sobtades en el si de la seva família); Ens va parlar de com la novel·la és sensorial, en frases molt curtes i molt banals, ens transmet sensacions. El paper de la velocitat nòrdica, un ritme molt més pausat; La importància del bosc, que és un protagonista més, La lleialtat, a la família, a la política (anys convulsos de la invasió nazi), la distància amb les filles del protagonista.


Vàrem anar parlant dels diferents personatges de l’obra, com el veí, un eunuc emocional que és incapaç en tot un viatge amb la mare d’enunciar la mort d’un dels seus fills. La diferència entre les dues mares, una que serà l’amant del pare, que és molt més viva i encesa, l’altra, la mare del protagonista que en l’excepció del dia que van a recollir els diners, sempre serà una dona trista i amargada. El mateix protagonista i el sentit del final, on és expulsat del paradís i per això en un moment de crisis personal decideix tornar al bosc com a darrera morada de la seva vida. 


En conclusió, va ser una gran tertúlia, força participativa, comptant que la Maria té un poder de captació i un discurs tan interessant, que es converteix en una delícia i una obligació escoltar-la. Per llibres com aquest podem agrair la feina discreta però importantíssima que fan els editors. Per Petterson és un gran escriptor i “Sortir a robar cavalls” un gran llibre. Feia temps que no teníem una tertúlia tan completa amb un llibre tan bo. Aquest llibre ja forma part de les meves recomanacions i presents.  

L'escombra del Sistema de David Foster Wallace


Per a la primera tertúlia del 2018, vam tenir l’excel·lent companyia de l’editor Aniol Rafel, responsable de l’editorial Edicions del Periscopi i del traductor de la primera novel·la de Foster Wallace, Ferran Ràfols.
Davant la presència d’aquests dos convidats, el silenci i les preguntes sobre la novel·la van quedar apilonades mentre feien la seva presentació. Cal recordar que les opinions sobre la novel·la eren dispars a parts iguals, o bé havia agradat o no havia agradat. L’Aniol va començar parlant del fet de traduir en català per primer cop Foster Wallace, a través d’un dels personatge de la novel·la “Els jugadors de Whist” de Vicenç Pagès Jordà, que reflexionava perquè no s’havia traduït encara en català aquest autor. A partir d’aquí ens va parlar del risc dels editors de publicar en català determinats autors, anomenats de risc, pel poc mercat de lectors (i compradors possibles). Però els resultats l’havien acompanyat, sense ser un èxit, però sense pèrdues.
 El torn de paraula va passar al traductor, en Ferran, que ens va parlar de la seva experiència en clubs de lectura sobre Foster Wallace, on molts cop li “toca” el paper de defensor de Foster Wallace, de justificar la seva escriptura.
Després d’aquestes introduccions vàrem entrar en matèria desglossant la primera novel·la de l’autor americà, conduits per les nombroses i encertades apreciacions d’en Ferran. A vegades les converses van anar derivades cap a la traducció, evidentment, en l’ús d’expressions populars com “cagada pastoret”; “tota la pesca” o d’altres, que en Ferran justificava per l’original ple de llenguatge col·loquial. Al meu parer encertades, totes les decisions, ja que la traducció és molt i molt bona.
Sobre la novel·la, es va parlar de l’ús del llenguatge, com a motor de la història, on a vegades els personatges no s’entenen perquè tenen diferents concepcions dels significats de les paraules (per exemple la conversa entre la Leonore i en Lavache). El llenguatge, malgrat ser l’eina majoritària de comunicació, provoca desconfiança, perquè no és exacte. La Leonore vol ser normal, a través del què parla, però no hi ha ningú “normal” al seu voltant. Foster Wallace caracteritza els seus personatges a través del llenguatge, és a dir que es mostren com són verbalment, i a vegades aquests personatges canvien de llenguatge en funció del medi on estan, com en Lang. 
La novel·la és literatura cerebral,  amb molts jocs de llenguatge i d’estil, com diàlegs on no s’especifica qui diu què i qui respon, o bé capítols que no saps de què parla o qui parla. 
La frase més destacable, al meu parer, és un escriptor que fa la seva primera novel·la i està gaudint del que escriu i de la trobada amb la seva veu (literatura). Farcida d’humor, que com va dir en Ferran perdrà ràpidament cap a posats més depressius i foscos (especialment cap al final de la seva curta vida i mostrada en alguns contes).
En conclusió, va ser una molt bona tertúlia, no obstant molt centrada en qüestions alienes a l’obra en si, però molt rica i interessant. L’Aniol i en Ferran ens van fer entendre aquest autor de culte. En definitiva, dir que alguns van quedar entusiasmats amb l’obra, jo inclòs, i d’altres que no van poder (i amb raó) degut a què és una novel·la de difícil lectura, amb un humor molt particular i no apte per a tothom. Per acabar dir que el traductor encara riu amb algunes de les bromes del llibre i jo també...