El Hijo del Acordeonista de Bernardo Atxaga

El club de lectura del novembre va ser força satisfactori, però la lectura no va acompanyar la nit. Evidentment, la manera d’escriure, el talent i la tècnica són antagòniques entre l’autor de Dissabte, Ian McEwan i el d’aquesta sessió, Bernardo Atxaga.

La tertúlia del hijo del acordeonista va mostrar que el llibre va deixar a penes satisfets els membres del club. És un llibre senzill, que entra molt bé, i la seva lectura passa molt ràpid perquè aquí la importància no rau en com està escrit sinó en el missatge que vol transmetre.

Vàrem estar d’acord en la irregularitat en el ritme del llibre, especialment en els trams central i final, i concretament en la justificació de la traïció a ETA.  La primera part prometia un bon llibre, sobretot la coneixença entre David i Mary Ann,  però el desinterès augmenta a mesura que vas avançant en el llibre i al final no es pot copsar el perquè d’aquest canvi – una raó podria ser la reescriptura de Joseba sobre el text de David – o simplement la incapacitat d’Atxaga d’acabar amb sentit el seu propi llibre.

Cal recordar que el llibre comença amb aquesta relació infantil entre David i Joseba i la mort de David mentre Joseba està amb ell a California. Però s’ha de fer menció en el fet que Joseba no apareix com a amic i part de la història del protagonista fins a la pàgina 283 i a partir d’aquí sí que pot intervenir en la reescriptura del llibre que ha escrit amb antelació David. Aquest joc metaliterari no s’entén gaire bé i és un motiu de insatisfacció en la valoració del llibre.

Malgrat això, haig de destacar el fet de la metàfora de la papallona com un dels elements més aconseguits del llibre. La papallona és un símbol de l’amor al país, a la llengua –a les diferents maneres d’anomenar papallona insisteix bastants cops en el llibre. Però també la papallona és l’excusa “real” però excusa que l’entomòleg Papi – futur dirigent d’ETA– utilitza per preparar els seus atemptats com la crema de l’hotel Alaska. En aquest cas la papallona – Mirasicoletea; Mitxirrika, pinpilinpauxa – té aquest doble vessant: l’amor a la llengua - terra i l’us pervers que se’n pot fer d’aquest amor, excusa per cometre barbaritats i bestieses.

Tal i com es va dir sobre el llibre i sobre una reflexió del mateix llibre, la veritat a vegades és més trista que la ficció i per això l’hem d’adornar i l’adornem. La història de Don Pedro és una mostra d’això, on la primera vegada que se’ns narra la seva fugida adquireix moments d’èpica i jamesbondians, però més endavant se’ns mostra un altre cop la història més prosaica i no tant poètica. Potser el llibre és una justificació d’aquells que en els anys de la dictadura van donar suport a la lluita armada i la manera de narrar aquells fets pertanyen al món de la ficció, molt adornats,  i no tant a la trista realitat que fou en realitat. Potser.

Per acabar, una crítica de la crítica. Vàrem comentar el fet del cas Echevarria, on Ignacio Echevarria va fer una crítica sobre el llibre en l’especial de Babèlia – el suplement del País – que va dedicar a aquest llibre i a l’autor. La crítica negativa va provocar la sortida del crític del diari i tota una sèrie de justificacions i acusacions entre una banda i l’ altra. El diari va quedar en una posició molt dolenta ja que les ingerències dels negocis –el diari i l’editorial que publicava el llibre són del mateix grup– van sotmetre la llibertat d’expressió.

Al meu parer, és una crítica bastant fluixa i molt destructiva, amb aportacions i raons poc construïdes. Amb algunes parts hi puc estar d’acord, com les d’aquest fragment: “(...) el carácter tan tópico -acusadoramente tópico, esta vez- de sus planteamientos narrativos, la enclenque consistencia de sus personajes, la poquedad de sus desarrollos” .

Però són injustificables certs arguments com aquest: “La beatitud y el maniqueísmo de sus planteamientos hace inservible ‘El hijo del acordeonista’ como testimonio de la realidad vasca”.  Al meu parer, la ficció és solament ficció i ningú no es pot creure o resumir el conflicte basc a través d’una novel·la. Seria tan lamentable com que algú es llegís Dissabte d’Ian McEwan i es considerés expert en cirurgia, o que després de llegir el Codi Da Vinci es considerés expert en simbologia cristiana.

Ara, tot i que la crítica podria ser molt millor i deixant de banda aquesta càrrega d’animadversió que sembla que tingui Echevarría contra Atxaga, no justifica la decisió presa per El País.

Jordi Garolera