dijous, 12 d’abril del 2018

L'escombra del Sistema de David Foster Wallace


Per a la primera tertúlia del 2018, vam tenir l’excel·lent companyia de l’editor Aniol Rafel, responsable de l’editorial Edicions del Periscopi i del traductor de la primera novel·la de Foster Wallace, Ferran Ràfols.
Davant la presència d’aquests dos convidats, el silenci i les preguntes sobre la novel·la van quedar apilonades mentre feien la seva presentació. Cal recordar que les opinions sobre la novel·la eren dispars a parts iguals, o bé havia agradat o no havia agradat. L’Aniol va començar parlant del fet de traduir en català per primer cop Foster Wallace, a través d’un dels personatge de la novel·la “Els jugadors de Whist” de Vicenç Pagès Jordà, que reflexionava perquè no s’havia traduït encara en català aquest autor. A partir d’aquí ens va parlar del risc dels editors de publicar en català determinats autors, anomenats de risc, pel poc mercat de lectors (i compradors possibles). Però els resultats l’havien acompanyat, sense ser un èxit, però sense pèrdues.
 El torn de paraula va passar al traductor, en Ferran, que ens va parlar de la seva experiència en clubs de lectura sobre Foster Wallace, on molts cop li “toca” el paper de defensor de Foster Wallace, de justificar la seva escriptura.
Després d’aquestes introduccions vàrem entrar en matèria desglossant la primera novel·la de l’autor americà, conduits per les nombroses i encertades apreciacions d’en Ferran. A vegades les converses van anar derivades cap a la traducció, evidentment, en l’ús d’expressions populars com “cagada pastoret”; “tota la pesca” o d’altres, que en Ferran justificava per l’original ple de llenguatge col·loquial. Al meu parer encertades, totes les decisions, ja que la traducció és molt i molt bona.
Sobre la novel·la, es va parlar de l’ús del llenguatge, com a motor de la història, on a vegades els personatges no s’entenen perquè tenen diferents concepcions dels significats de les paraules (per exemple la conversa entre la Leonore i en Lavache). El llenguatge, malgrat ser l’eina majoritària de comunicació, provoca desconfiança, perquè no és exacte. La Leonore vol ser normal, a través del què parla, però no hi ha ningú “normal” al seu voltant. Foster Wallace caracteritza els seus personatges a través del llenguatge, és a dir que es mostren com són verbalment, i a vegades aquests personatges canvien de llenguatge en funció del medi on estan, com en Lang. 
La novel·la és literatura cerebral,  amb molts jocs de llenguatge i d’estil, com diàlegs on no s’especifica qui diu què i qui respon, o bé capítols que no saps de què parla o qui parla. 
La frase més destacable, al meu parer, és un escriptor que fa la seva primera novel·la i està gaudint del que escriu i de la trobada amb la seva veu (literatura). Farcida d’humor, que com va dir en Ferran perdrà ràpidament cap a posats més depressius i foscos (especialment cap al final de la seva curta vida i mostrada en alguns contes).
En conclusió, va ser una molt bona tertúlia, no obstant molt centrada en qüestions alienes a l’obra en si, però molt rica i interessant. L’Aniol i en Ferran ens van fer entendre aquest autor de culte. En definitiva, dir que alguns van quedar entusiasmats amb l’obra, jo inclòs, i d’altres que no van poder (i amb raó) degut a què és una novel·la de difícil lectura, amb un humor molt particular i no apte per a tothom. Per acabar dir que el traductor encara riu amb algunes de les bromes del llibre i jo també...



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada