Les ànimes mortes

La tertúlia del mes de gener va estar dedicada a la lectura de Les ànimes mortes, de Gógol. Un llibre difícil per la seva llargada; complicat, per l’edició amb la lletra tan minúscula; i feixuc, perquè necessita de temps i de calma per poder gaudir plenament d’aquesta petita joia russa.

El que pensàvem que seria una vetllada d’hivern bastant solitària, perquè el sentir general fou d’abandonar el llibre o simplement no agradar, es va convertir en una excel·lent dissecció d’aquesta obra i de la literatura russa en general.

Començant per una assistència important, érem 15 ànimes, i acabant amb l’entrada al club de dos nous membres amb aportacions interessants sobre el llibre. Tot i ser pocs els que l’havíem acabat, aquest fet no va impedir que la vetllada fos profitosa i enriquidora.

Els temes tractats a la tertúlia els divideixo en dos parts: el llibre en si i la literatura russa en general.

Del primer van sortir alguns aspectes a comentar, com per exemple, l’art i la destresa de Gógol en descriure els caràcters dels personatges que trobem a l’obra. Tot i ser una caricatura grotesca de la realitat, certament, poques vegades l’exageració s’hi havia aproximat tant. L’objectiu de Gógol era fer una crítica de la pròpia societat russa, cercant la hilaritat a través de l’exageració dels comportaments socials. Però a mesura que anava escrivint s’adonà que mitjançant aquesta caricatura anava descrivint fidelment la societat russa, estancada en unes formes i uns hàbits cada cop més absurds. La tècnica per descriure i la manera de narrar són absolutament moderns, i tal com es va comentar,  té una possible posada en escena gairebé feta, ja que perfectament es podria adaptar a altres arts, com el teatre o el cinema.

Gógol, després d’acabar el llibre, en va idear una segona part, que esdevé incompleta ja que el mateix autor va considerar en moltes ocasions que no estava en sintonia amb la primera part escrita.

La intenció fou, a posteriori, escriure un primer llibre mostrant el més negatiu de la realitat russa, escriure una segona part on mostraria els aspectes positius d’aquesta realitat i, finalment, escriure una síntesi per mostrar el futur esperançador de la Rússia moderna.

Després d’acabar la primera part va cremar almenys en tres ocasions la segon. L'edició del llibre que hem llegit mostra fragments inacabats de la segona part però, al parer d’alguns tertulians, no tenia gaire estil ni interès i realment estava molt lluny de la brillantor de la primera.

Vàrem comentar sobre personatges tan divertits com Manilov, educat, amable, encisador i pesat, o el de Nozdriov, el jugador, que fa trampes constantment.

La situació de la Rússia d’aquell temps en el context de l’obra també es va comentar. La crítica del llibre no deixa de ser sobre caràcters, però no sobre les institucions. Gógol posa l'èmfasi en les classes mitjanes i altes, obviant la situació d’esclavitud de les pròpies ànimes. Hem de recordar que precisament hi havia una política molt restrictiva a Rússia en aquell moment, resumida en ortodòxia, autocràcia i patriotisme, que es traduia en una forta censura, on no es podia fer esment ni de Déu, ni del Tsar ni de les institucions.

El mateix llibre de Gógol va tardar uns quants anys a ser publicat, perquè la censura hi posava moltes objeccions. La censura i el seu procediment amb el llibre són un clar exemple de la situació absurda i surrealista que va descriure Gógol a Les ànimes mortes. El títol del llibre va ser motiu de polèmica, ja que per un costat es va dir que les ànimes eren immortals i, per tant, no podien estar mortes i, per l’altra, que una ànima no pot valer diners, o almenys no la quantitat irrisòria per la qual Txitxikov les compra.

També es va parlar de si l’obra és molt localista o és universal, és a dir, si l’obra té una lectura molt capficada en l’esdevenir de la Rússia del temps o podem trobar-hi elements que poden coincidir amb altres realitats nacionals. Al meu parer el localisme rus de Les ànimes mortes la fa plenament universal.

Per acabar, es va anar parlant sobre la literatura russa en general, des de les seves dificultats, com per exemple els noms dels personatges, que inclouen, depenen de la situació concreta, nom, patronímic, cognom i àlies. Aquest fet fa que la seva literatura costi molt de seguir, ja que crea embolics al confondre personatges.

Un altre aspecte que va sortir fou el de la seva història. La literatura russa clàssica és la del segle XIX, des de Gógol i Pushkin, a Tolstoi, Dostoievski i Txékhov. No tenen autors venerats d’altres èpoques, com és el cas de Cervantes a la literatura castellana, de Shakespeare a la literatura anglesa, o de Montaigne a la literatura francesa.

També es va comentar la llargada de les seves obres, on es va donar com a explicació que a pesar que els grans autors eren terratinents no eren gaire rics i tenien molts problemes per sobreviure, llavors les seves obres les pagaven per frase i això feia que les seves obres fossin més llargues que les d’altres literatures del moment.

Finalment es va parlar sobre la seva vigència avui dia, i que potser els contes d’aquests autors mereixen una lectura molt més atenta, i no focalitzar el nostre interès en les grans obres clàssiques.

Com que sempre queden coses al tinter, volia fer referència a un aspecte que voldria remarcar: la semblança llunyana i distant amb Dickens o amb el Quixot. Vaig trobar que Les ànimes mortes era el revers sarcàstic i irònic de les obres de Dickens, en coincidir en època i en la crítica a la societat, però des de punts molt antagònics. També tenia punts convergents amb el Quixot, amb la seva recerca de les situacions absurdes; que l’autor s’adrecés als lectors; i el recorregut per tot un territori per explicar (i criticar) la situació d’un país. Evidentment, són petites semblances i bastant llunyanes.

He d’afegir que Les ànimes mortes, per alguns és un clàssic i una obra mestra. Per mi i per altres membres del grup és una lectura molt irregular, que pot anar de moments mestres de talent i de tècnica a d’altres de feixucs, pesats i de tortura. Alguns membres van comentar que altres obres menys conegudes de Gógol tenien molta més consistència i interès.

 

Per acabar, només felicitar els membres del club, perquè va ser una gran tertúlia. Tant per l’assistència com pel que es va dir, va ser en línies generals una bona dissecció. Malgrat que pocs l’havíeu acabat, sí que hi va haver interès per assistir a la tertúlia.

Jordi Garolera