dijous, 10 de maig de 2012

L'edat de ferro



El llibre que vàrem tractar al club en la darrera tertúlia és un que va escriure el premi nobel J.M. Coetzee: L’edat de ferro.

En línies generals el llibre va agradar a uns quants i a d’altres els va avorrir un pèl. El llibre era una vella aspiració del club, feia anys que es parlava de llegir-lo, però sempre es descartava per la duresa del tema, la cruesa del relat i certa mandra en general per la seriositat de tot el conjunt.

Per fi, el vam llegir i el vam comentar. Érem pocs però suficients per destriar i remenar les claus i l’engranatge d’aquest llibre, premiat el 2003 amb el premi llibreter. Tots vàrem estar d’acord que hi ha dos eixos on es mou la lectura.

Per una banda tenim la metàfora del càncer, que esdevé un reflex del podriment de la societat sud-africana durant l’apartheid. Tal i com es va comentar, la protagonista té càncer al cor. També aquesta putrefacció social es veu en la relació que té la Sra. Curren amb els cossos de l’Estat, on no es tradueixen les paraules d’aquests quan hi ha violència i racisme (parlen africaneer) i sií que ella les tradueix per a la resta de converses. La màxima metàfora és el procés d’acceptació que fa la Sra. Curren d’en Verkuil, com a mirall del procés que fa Sud-Àfrica de començar a acceptar la realitat social del país i la futura caiguda de la segregació racial.

Per l’altre costat hi ha un joc de miralls entre els diferents grups enfrontats per aquest sistema racista i violent. En una banda tenim els blancs que van des dels que exerceixen el poder i perpetuen la injustícia, com la policia i l’exèrcit, fins la Sra. Curren que ha viscut d’esquena a tota aquesta problemàtica (i no ha fet com la seva filla, que s'exilia per no formar-ne part) i els negres, que van des de la dona de fer feines i aquesta joventut de ferro que no té ni infància i que malgasta la vida lluitant contra aquest poder opressor, fins al Sr. Verkuil que també dóna l’esquena a aquest problema i es refugia en  l’alcohol. Els miralls s'estableixen entre l’exèrcit i el jovent que hi lluita en contra, que retroalimenten la violència, i la Sra. Curren i el Sr. Verkuil, que de tant donar l’esquena als problemes es troben i conviuen junts.

La protagonista és qui, amb la malaltia terminal, obre els ulls a la realitat i busca una sortida al dolor de la societat. L’autor la dissecciona en un personatge que existeix, tal i com el coneixem en el llibre, a partir de l'anunci de la seva imminent mort. Amb un marit que l’ha abandonada o que ha mort, però que no es parla d’ell, fins a una filla que ha marxat a Amèrica per no ser partícip de la tirania racial i que, degut a aquest fet, impedirà que la Sra. Curren pugui conèixer els seus néts. Sola i malalta, només en la seva decadència podrà trencar amb aquest passat i esdevenir una nova persona amb noves coneixences i noves formes de relacionar-se amb aquest entorn.

Un dels temes que també es va tractar a la tertúlia era el fet que el llibre, escrit en forma epistolar per la Sra. Curren, estava escrit per un home i que potser es notava aquesta mirada masculina, malgrat la intenció d’escriure com una dona. No obstant, es va valorar molt la poesia que hi ha en moltes reflexions que fa l’autor en boca de la protagonista i el fet que la traducció està molt ben aconseguida, ja que el text original té una escriptura ben feta, senzilla però d’una qualitat immensa.

Per acabar el comentari, es va parlar de la biografia de l’autor, que coincideix amb la fugida de la filla. Mentre aquesta marxa a Amèrica l’autor s’instal·la a la Gran Bretanya per no voler veure el seu país tan podrit per dins.


En definitiva, la tertúlia va continuar amb el tema del racisme en altres països, com el nostre o als Estats Units i a Amèrica del Sud. Però vàrem estar d’acord que les coses a Sud-Àfrica continuen igual, tot i que l’apartheid no existeix. Tal i com es diu a Il Gattopardo: “Alguna cosa ha de canviar perquè tot continuï igual”.

 Jordi Garolera
                                                                                                                                             

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada