dijous, 31 de maig del 2012

El zoo de cristal


El llibre que vàrem tractar aquest mes de maig passat fou l’obra de teatre El zoo de cristal de Tennessee Williams. En algunes edicions dels llibres deixats als membres del club també hi havia inclosa Un tranvía llamado deseo. Uns quants vàrem poder llegir les dues obres i convido tothom a poder-ho fer.

En primer lloc, destacar que a molts us va costar el fet de llegir una obra de teatre. Tot i que sembla una obvietat que l’obra de teatre s’escriu per ser representada i que els espectadors disfrutin de la posada en escena, també hem de valorar el fet de poder gaudir de l’escrit sense passar per la representació. Allò en què ens fixem en un cas i en un altre difereix molt, i mentre en una, la representació, es valora l’actuació, les veus, els actors, l’escenografia i l’escrit en si, de l’altra manera només s’emfatitza en el guió i en la creativitat exclusiva del dramaturg.

En el debat de la lectura hi va haver unanimitat a acceptar i lloar-la com una gran obra. Es va parlar especialment dels personatges, molt ben aconseguits, amb un perfil psicològic molt encertat i un text que marca aquest ambient opressiu. Tal i com es va dir és una obra “completa y compleja”; es veu especialment en la definició dels personatges que, amb quatre traços, els descriu de manera senzilla, però de seguida es veu una complexitat en la seva evolució que demostra la gran vàlua de Tennessee Williams.

L’obra té un alt ritme que mai decau i crea una intriga en el lector que desitja veure com acaben els personatges i la història. Tot narrat amb un llenguatge preciós i molt ben trenat, a l’estil d’una moderna tragèdia grega. Alguns comentaris van posar èmfasi en el cinquè dels personatges, la figura del pare absent però present en una fotografia de l’escenari i que té una gran influència en l’esdevenir de la trama.

Un altre dels comentaris realitzats va ser sobre la vigència de l’obra i el fet de poder ser considerat un clàssic modern. Aquí tots vàrem estar d’acord que l’obra mostra un conflicte que és universal i perfectament encaixaria amb altres llocs i moments. El conflicte essencial que rau en l’obra és la vella disputa entre el desig i la realitat. El motor de l’obra és el fet que els desitjos de cada personatge són irreconciliables amb els dels altres i això comporta aquest dolor i aquesta frustració que es respira a cada escena.

També es va comentar el context de la pròpia obra escrita i estrenada a la dècada dels quaranta, però que reflecteix l’agonia i l’angoixa de la gran depressió als EUA. En Tom, el protagonista, vol anar a Europa que és on hi ha l’aventura i és on es decideix el futur de la humanitat mentre que als Estats Units només hi ha l’oci i l’avorriment del dia a dia. L’autor, en una autobiografia, narra les similituds entre les experiències seves i les que vol reflectir a l’obra.

Es va lloar aquesta manera de narrar i de presentar l’obra com “una obra de records” on en Tom és alhora narrador i protagonista començant i acabant l’obra amb ell mateix.

Personalment destacaria els dos grans encerts de l’obra, a part dels ja comentats, com són la presentació i les indicacions de fora l’obra i les grans metàfores que hi apareixen.
Per una banda, me van interessar tant com l’obra totes les indicacions prèvies i les acotacions on la conjugació dels elements com l’escenografia o la música adquireixen un gran domini i una gran genialitat, elements tan innovadors com la pantalla o l’ús de la música.
L’altra part que vull destacar són les metàfores que hi apareixen: El zoo com a la gàbia que impedeix la llibertat dels personatges i els condemna a la sensació d’opressió; el cristall com a expressió de la fragilitat dels protagonistes, però alhora obligats per naturalesa a lluitar pel que creuen; el trencament de la banya de l’unicorn, la figura de cristall preferida de la Laura, com a expressió de la impossibilitat de la fantasia i de la dictadura crua i cruel de la realitat; la figura de l’escala d’incendis com la possibilitat d’una fugida necessària; etc.

En conclusió, va ser una vetllada tranquil·la i en tots els aspectes vàrem estar d’acord amb el que es deia. A posteriori penso que hauria d’haver estat més advocat del diable i cercar la discussió (amb arguments). Però què hi farem, si me va agradar molt aquesta obra...

Finalment, aprofito per dir que si voleu ampliar o corregir algunes coses d’aquest escrit, especialment els que no vareu venir, els que no us va agradar o no us va convèncer o els que volíeu parlar de la cacera de bruixes i les referències comunistes esteu convidats a comentar-ho.


                                                                                                                                            Jordi Garolera 

4 comentaris:

  1. Eppp!!! Poca conya amb això de la cacera de bruixes... El comite McCarthy va crear la seva famosa llista negra amb Elia kazan i Charlie Chaplin com a representants destacats i en canvi un destacat pro-comunista i que, segons uns apunts que he vist d'un llibre de H. Bloom per google, va criticar el McCarthysme no va semblar gaire afectat. Crec que cercaré algun llibre biogràfic de l'home per cercar + respostes al tema.

    ResponElimina
  2. Ostres! Dec haver llegit una altra obra, perquè ha tingut una notable decepció en llegir aquest llibre. I això malgrat que recordava una pel·lícula dels anys 90 protagonitzada per John Malkovich que em va agradar. Tot el que dius, Jordi, deu ser veritat, el context, les metàfores, l'opressió, la fragilitat, el que vulguis, però la trama de l'obra em sembla extremadament simplista i totalment passada. No ho sé, potser hauria de rellegir-la a veure si li trobo el què. I tornar a veure la pel·lícula. En fi, em sap greu, no m'ha arribat, no me l'he cregut, no m'ha dit gaire res.

    ResponElimina
  3. Potser aquí ens trobem en un d'aquells punts de partida que difereixen a l'estil de l'ampolla mig buida o mig plena. Per mi, també la trama és senzilla, però aquest fet l'allibera per adonar i crear una profunditat amb tots aquells elements fora de la trama o del guió. Desprès, el fet en si de la trama, la recerca de marit, està passat de moda, però no pas el sentit o l'essència, que la mare busqui una sortida atenent a la seva experiència i s'obsessioni amb aixó. Si pots llegir "El tranvia..." veuràs que la trama és molt més complexa que "El zoo..." però no té tanta profunditat i riquesa de detalls

    ResponElimina
  4. Ara que llegit Un tramvia anomenat desig, he de dir que m'ha agradat molt més que no pas El zoo de cristal. Més personatges, més perfilats, amb una trama més complexa, amb més temes (violència de gènere, masclisme, alcoholisme, solitud, derrota etc)i escrita amb més gràcia. Això ja s'assembla més a un clàssic.

    ResponElimina