El primer llibre del curs ha estat aquesta obra de Wallace
Stegner, publicada l’any 1987 i escrita quan l’autor ja passava dels vuitanta
anys.
En primer lloc volia fer una captatio benevolenti del perquè de la tria. Aquest llibre va sorgir
d’una llista de quatre o cinc llibres que m’agradaven i va ser finalment el
triat perquè era el que millors critiques havia rebut. Quan el vaig llegir per
primer cop no me va entusiasmar tant com ho ha fet ara i ha estat una redescoberta
molt important.
Un resum general de la tertúlia d’aquest darrer divendres
del club seria el de “Sí, però...”. Tots vàrem estar d’acord que és un llibre
molt ben escrit, molt coherent, d’una riquesa lingüística i d’una traducció
molt encertada, de grans reflexions i de moments molt brillants però... amb
tota una sèries de contrapunts diferents que es van anar comentant durant la
vetllada.
Des d’un argument molt pobre, la història de quatre amics
amb un personatge femení dominant com si fos una telesèrie o un culebrot de
mitja tarda, que si són uns esnobs, gent del món universitari en un temps de
penúries econòmiques, que si algun fragment com el del naufragi és un postis,
que si el llibre és molt previsible (el paper de la serp) i saps perfectament
on anirà a parar...
Malgrat això el llibre va portar a discutir no tant la seva
vàlua com els fets narrats i l’actuació dels personatges. És va parlar del
paper de la Charity,
si era un esbós només, si seguia el patró de les dones fortes (i controladores)
de la Nova Anglaterra
sorgides arran de la gran pèrdua de homes durant les diferents guerres
(Independència i Successió), fet que provoca que adquireixin aquest rol
dominador; de la Sally,
que no parla gaire ni dels seus orígens grecs ni tampoc en la tota la història;
del paper d’en Sid, sotmès al control de la seva dona fins al final; de la
pròpia amistat, que en alguns moments, més que una elegia, és una justificació,
i un continu plantejament sobre ella mateixa. Aquí va sorgir el tema del final,
on en Sid i en Larry tenen en comú certa esclavitud, tot i que per motius
diferents, i on la desgràcia de la
Sally i en Larry va ser motiu de consol per en Sid. També va
sorgir el tema de si es llibre és una biografia real de l’amistat que van tenir
l’autor i la seva dona amb una altra parella, tal i com comenta en un fragment
al final del llibre, amb la filla de la Charity i d’en Sid, de la necessitat de posar per
escrit tota aquesta història i del fet que qui ho ha de fer ha de ser el mateix
Larry (possible alter ego de l’autor).
En conclusió, va ser una vetllada molt entretinguda, seriosa
i especialment rica per totes les intervencions, des de punts de vista molt
heterogenis i diferents que van permetre una reflexió molt lúcida i madura del
llibre. A més a més va ser un bon moment parlar de les petites editorials i de
“Libros del asteroide” que per raons econòmiques ha estat publicant llibres
d’autors desconeguts però d’una qualitat excelsa i permet preguntes perquè han
tardat tant en ser publicats en català o en castellà.
Per acabar, es va llegir el comentari d’en Jordi Gonzàlez
que no va poder assistir a la sessió i va agradar el que va dir i com ho va
dir. El convido a deixar el mateix text en els comentaris.
Jordi Garolera
Per molt que diguin, un llibre porta molt de la vida de l'autor. Vet aquí Stegner, que tal com comença la nostra lectura (2on paragraf) d'avui devia estar operat de catarates ja que descriu molt bé l'efecte calidoscopi que aprecies després de la operació.
ResponEliminaAixò ho vaig deduir al iniciar la lectura. Suposo que si indagués sobre la vida i miracles de l'autor potser trobaria qui és M.P.S. Al que dedica el llibre.
I, un cop finalitzat, estic més convençut que aquesta peça mestra de la literatura ha de ser fruit dels seus records i de la seva amistat amb algú. No podem oblidar que ell també era professor de literatura i novelista ocasional. I vist així la relectura del primer paràgraf del llibre sembla convidar-nos a una conversa amb explicacions d'anecdotes diverses.
Malgrat que en un principi renegava de la traductora ja que no m'aclaria conceptes com "hazari", seguidament demostra la seva maestria identificant fragments literaris continguts del llibre molt desconeguts per lectors no saxons.
Moltes parts del llibre em fam venir a la memòria els escrits de Stella Gibbons plens de referències a la literatura angloxasona. Però enlloc de satiritzar sobre aquesta, Stegner la aplica, magistralment al meu entendre, per compondre un collage literari que enriqueix la lectura i que fan venir de fer una relectura pausada a la recerca, no del temps retrobat, sinó de noves picades d'ullet literaries.
Però el llibre no només es un homenatge a la literatura anglosaxona, també és un reflexe molt realista de la societat nordamericana. Tant en la manera de fer com en la manera de pensar. Un bon exemple és quan en un petit fragment el protagonista comenta que llegia una versió pirata de L'amant de Lady Chatterley, i es que aquest, juntament als llibres de Joyce per exemple, estaven prohibits per la censura del moment i només es podien llegir en edicions pirates.
I així podria continuar sense deixar dir res cantant lloances del llibre:
la potència de les descripcions fetes amb quatre paraules que ens endinsen al paisatge - últim paragraf pag 11 i primer de la 12 " La rosada...".
L'encís de la descripcions de situacions com la presentació d'en Sid davant la famíllia de Charity al bosc.
Les grans reflexions: pag 63 últim paragraf: "Els escriptors..."
Els petits acudits interns: "el que va dir el degà sobre Jesucrist, és clar que és un bon mestre, però que ha publicat?"
I m'oblidava... un cant a l'amistat....pag 28 últim paragraf "és aquesta la base de l'amistat?..."