dimarts, 6 de novembre de 2012

En lloc segur, de Wallace Stegner (II)


Hi ha tantes coses que desitjaria comentar sobre aquest llibre que he decidit fer un text alternatiu de reflexió. És més un text desordenat i poc metòdic (és una oda a En lloc segur) que un text per presentar com a treball per algun estudi.

Primer de tot destacaria la gran capacitat de narrar d’Stegner, aquesta coherència impressionant que fa tan previsible l’obra però alhora fa saber que no t’ensarronarà amb trucs o trampes literàries. El mateix autor, a vegades al principi de cada capítol, fa reflexions sobre l’art de narrar i juga amb les cartes sobre la taula. Especialment quan parla de la història d’amor de la Charity i d’en Sid, on explicita quines són les seves fonts i quina part afegeix ell d’idealització d’aquell moment.

Després també he de destacar la coherència de tot allò que no diu. Si per un costat el llibre és previsible, perquè no fa trampes, sí que amaga certes coses que es poden intuir mentre el vas llegint; és a dir, el llibre sorgeix d’una biografia real sobre una amistat de dues parelles i és en el moment final, amb la mort de la Charity, que l’autor decideix escriure el relat. Però es troba que mentre la ficció és l’art de fer veritats a partir de materials falsos, en aquest cas ha de fer falsedats a partir de material autèntic. Hi ha un clar component real que ha de suavitzar perquè no deixa de ser una elegia a una amistat concreta i un lligam personal molt autèntic, i no pot expressar tot allò que va passar (i crec que l’edat i la distància vers els fets els alleugen i els temperen). Així, aquests clarobscurs de la seva relació poden explicar el fet que la Charity i en Sid s’esvaeixen durant la guerra amb motiu del fracàs i de la depressió i que, malgrat aquesta gran amistat, tant la Sally com en Larry marxin a Nou Mèxic a viure. L’autor posa l’accent en el que els va unir i poc en el que els va separar perquè justament no és el més important.

Ja per acabar, voldria destacar dos aspectes molt concrets: per una banda aquesta lluita entre l’atzar i el control (el caos és la llei de la naturalesa, l’ordre és el somni de l’home),  entre el caos de la naturalesa i la necessitat d’orde de l’espècie humana i que és un dels temes del mateix llibre. La Charity té la necessitat del control (per inseguretat?) per això en Sid no pot escriure poesia, símbol de la contemplació i de l’art per l’art, amb l’únic motiu de la bellesa i sense un propòsit real per la personalitat de la Charity. Hi ha un moment que parlen la Charity i en Larry on ella li pregunta si li sembla que se'n sortiran i ell li respon que el destí els ho farà saber, ella s’indigna i li diu que és un bèstia, ja que té dona i fills. Aquesta dicotomia també es troba en el fet de l’excursió, on el llibre i la brúixola són més importants que el sentit comú a l'hora de decidir el camí.

El darrer aspecte són quatre fragments del llibre on es veu el talent i la inventiva de l’autor. El primer és el mateix que destaca en Jordi en el seu text i fa així: “La rosada ho ha deixat tot xop. Podria rentar-me les mans amb les falgueres, i quan agafo una fulla d’una branca d’auró em cau un ruixat al cap i a les espatlles. A través dels arbres dels peus del turó, a través del cinturó de cedres on el terra és fangós de tantes fonts d’aigua, a través dels avets i el bàlsam del pendent escarpat, camino alerta, adelitant-me els ulls. (...) i herbes que creixen inclinades com arcs de croquet xops, i amanites amb clapes carabassa, en aquesta època aplanades o fins i tot còncaves i plenes d’aigua, i boscos en miniatura de licopodis i herba felera.” Dos altres moments són quan explica la trobada entre en Sid i la Charity i el final del llibre, on mentre en Larry busca en Sid, se suposa que la Charity està morint en aquell instant. Tots dos fragments són d’una bellesa impecable i demostren un domini dels recursos narratius. Altres escriptors potser ho haurien narrat de forma més tradicional, però molt menys intensa i original.

El darrer fragment per destacar, és un del principi del llibre, tota una declaració d’intencions: “No sé si mai m’he sentit més viu, més capaç mentalment i més còmode amb mi mateix i amb el món, que durant uns minuts a la cresta d’aquest conegut pujol mentre contemplo com el sol s’alça poderós(...)”.

He gaudit cada pàgina d’aquest llibre i l’he anat degustant gota a gota, capítol a capítol. Crec que és un dels millors llibres que he llegit en els darrers anys, i l’admiro no tant pel tema que tracta sinó per la manera com està escrit i per la saviesa que traspuen cada una de les paraules que utilitza. En el meu cas en lloc de “sí, però...” seria “malgrat... sí”.


                                                                                                                                      Jordi Garolera

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada