Una mica tard arriba aquest comentari sobre el darrer llibre
del club. La tertúlia va tractar sobre la novel·la gràfica Píldoras azules, de Frederik Peeters i, en general, sobre el món
del còmic, on vàrem poder fer una apologia de les grans obres mestres que amaga
aquest mitjà.
A l’abril de l’any passat vaig realitzar un curs sobre els
còmics i m’han quedat gravades dues frases: “El còmic no és un gènere, sinó que
és un mitjà que engloba tots els gèneres” i “hi ha moltes persones que no saben
que són lectors i que a més, ho són de còmics.”.
Com a mitjà diferent del de la novel·la té un llenguatge
propi i una manera d’entendre especial. El guió es complementa amb el dibuix i
el sentit és que es pugui arribar al conscient o a l’inconscient a través del
dibuix i d’allò que s’amaga sota la imatge.
Aquesta novel·la gràfica de Peeters és un clar i bon exemple
d’això. L’alternança de plans, el joc de la llum, la qualitat del dibuix, la
riquesa de perspectives, els petits detalls, els elements simbòlics fan que l’obra
necessiti de més d’una mirada i una estona de gaudir del dibuix, i aquí
adquireix aquest estatus de ser una de les millors novel·les gràfiques que
s’han fet mai, en la relació entre un guió molt ben trenat i un dibuix
expressiu absolut.
És cert, que un dels fets que condicionen un còmic és si
t’agrada el dibuix o no, i que molts cops, si no t’agrada el dibuix, pot ser
que no gaudeixis de l’obra. No obstant, en aquest cas val la pena fer l’esforç
perquè al darrera s’amaga el talent de l’autor per alternar una història viva
(és autobiogràfica) i una racionalització de les vinyetes, dels plans i del
tempo de l’obra absolutament magistral.
Les vinyetes, estructurades en el 2x3, donen una aire de
tranquil·litat i de serenor, sense canvis abruptes, i permeten focalitzar la
importància dels detalls en la seva vida quotidiana. La riquesa de plans
diferents, alternats, obliga el lector a mirar-se tranquil·lament els dibuixos
i gaudir plenament del traç de l’autor. El guió és una suma de petites
situacions aïllades, amb el tema de la sida, les seves relacions amb la seva
novia i el fill de la seva novia com a fil conductor. Aquest fet permet que
pugui dedicar moltes vinyetes a la sala d’espera del doctor que va a visitar
per primer cop (14 pàgines), reflectint els temors inicials d’ell per si s’ha
contagiat de la malaltia.
En la tertúlia es va destacar que sap fer molt bé els
secundaris, especialment el doctor, (com li marca el pas del temps en cada
visita que fa). Les mirades dels protagonistes, tan dolces i sinceres. La
riquesa d’elements simbòlics com el rinoceront, el sofà dins l’oceà o el mamut
del final.
Tot i ser un còmic autobiogràfic (molt de moda últimament)
no és gens egòlatra o vanitós. Ell no és pas ni un heroi, ni un jutge ni un
màrtir, sinó una persona normal i corrent. Tampoc el còmic no és una tragèdia
de mort i angoixa, o de sensibleria lacrimògena, sinó un cant d’amor,
d’esperança i, especialment, de sinceritat i normalitat.
En la tertúlia es va comentar que l’autor va tenir una filla
amb la seva nòvia en el còmic i que no es portadora de la malaltia.En una
entrevista va reconèixer que un dia un lector li va tirar en cara aquest fet,
com s’havia atrevit a tenir una filla amb aquest risc. Ell li va contestar el
més educadament possible i, al final, li va dir “la meva filla t’envia
records”.
Tot i que la seva carrera s’ha anat consolidant en el camp
de la ciència-ficció o la inclusió d’elements onírics i fantasiosos a la
realitat (estil Dimensió desconeguda) encara avui en una entrevista
sempre li cau una pregunta sobre aquest còmic.
En definitiva, va ser una sessió una mica estranya i espero
que fos productiva. Va acabar essent una defensa del món del còmic com a mitjà
i no com a gènere menor. Desitjo que pugueu venir a la biblioteca i poder-vos
recomanar algunes obres mestres de la novel·la gràfica que tenim a les
prestatgeries (i que us puguin agradar).
Jordi Garolera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada