dimecres, 23 de gener del 2013

Píldoras azules de Frederik Peeters


Una mica tard arriba aquest comentari sobre el darrer llibre del club. La tertúlia va tractar sobre la novel·la gràfica Píldoras azules, de Frederik Peeters i, en general, sobre el món del còmic, on vàrem poder fer una apologia de les grans obres mestres que amaga aquest mitjà.

A l’abril de l’any passat vaig realitzar un curs sobre els còmics i m’han quedat gravades dues frases: “El còmic no és un gènere, sinó que és un mitjà que engloba tots els gèneres” i “hi ha moltes persones que no saben que són lectors i que a més, ho són de còmics.”.

Com a mitjà diferent del de la novel·la té un llenguatge propi i una manera d’entendre especial. El guió es complementa amb el dibuix i el sentit és que es pugui arribar al conscient o a l’inconscient a través del dibuix i d’allò que s’amaga sota la imatge.

Aquesta novel·la gràfica de Peeters és un clar i bon exemple d’això. L’alternança de plans, el joc de la llum, la qualitat del dibuix, la riquesa de perspectives, els petits detalls, els elements simbòlics fan que l’obra necessiti de més d’una mirada i una estona de gaudir del dibuix, i aquí adquireix aquest estatus de ser una de les millors novel·les gràfiques que s’han fet mai, en la relació entre un guió molt ben trenat i un dibuix expressiu absolut.

És cert, que un dels fets que condicionen un còmic és si t’agrada el dibuix o no, i que molts cops, si no t’agrada el dibuix, pot ser que no gaudeixis de l’obra. No obstant, en aquest cas val la pena fer l’esforç perquè al darrera s’amaga el talent de l’autor per alternar una història viva (és autobiogràfica) i una racionalització de les vinyetes, dels plans i del tempo de l’obra absolutament magistral.

Les vinyetes, estructurades en el 2x3, donen una aire de tranquil·litat i de serenor, sense canvis abruptes, i permeten focalitzar la importància dels detalls en la seva vida quotidiana. La riquesa de plans diferents, alternats, obliga el lector a mirar-se tranquil·lament els dibuixos i gaudir plenament del traç de l’autor. El guió és una suma de petites situacions aïllades, amb el tema de la sida, les seves relacions amb la seva novia i el fill de la seva novia com a fil conductor. Aquest fet permet que pugui dedicar moltes vinyetes a la sala d’espera del doctor que va a visitar per primer cop (14 pàgines), reflectint els temors inicials d’ell per si s’ha contagiat de la malaltia.

En la tertúlia es va destacar que sap fer molt bé els secundaris, especialment el doctor, (com li marca el pas del temps en cada visita que fa). Les mirades dels protagonistes, tan dolces i sinceres. La riquesa d’elements simbòlics com el rinoceront, el sofà dins l’oceà o el mamut del final.

Tot i ser un còmic autobiogràfic (molt de moda últimament) no és gens egòlatra o vanitós. Ell no és pas ni un heroi, ni un jutge ni un màrtir, sinó una persona normal i corrent. Tampoc el còmic no és una tragèdia de mort i angoixa, o de sensibleria lacrimògena, sinó un cant d’amor, d’esperança i, especialment, de sinceritat i normalitat.

En la tertúlia es va comentar que l’autor va tenir una filla amb la seva nòvia en el còmic i que no es portadora de la malaltia.En una entrevista va reconèixer que un dia un lector li va tirar en cara aquest fet, com s’havia atrevit a tenir una filla amb aquest risc. Ell li va contestar el més educadament possible i, al final, li va dir “la meva filla t’envia records”.

Tot i que la seva carrera s’ha anat consolidant en el camp de la ciència-ficció o la inclusió d’elements onírics i fantasiosos a la realitat (estil Dimensió desconeguda) encara avui en una entrevista sempre li cau una pregunta sobre aquest còmic.

En definitiva, va ser una sessió una mica estranya i espero que fos productiva. Va acabar essent una defensa del món del còmic com a mitjà i no com a gènere menor. Desitjo que pugueu venir a la biblioteca i poder-vos recomanar algunes obres mestres de la novel·la gràfica que tenim a les prestatgeries (i que us puguin agradar).


                                                                                               
Jordi Garolera


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada