Memorias de Adriano de Marguerite Yourcenar

El darrer divendres de gener vàrem fer la tertúlia dedicada a Memorias de Adriano, de Marguerite Yourcenar. Per llegir aquest llibre teníem un mes i mig, però la majoria de vosaltres no el vau poder enllestir. La dificultat de l’obra rau especialment en el fet que és una novel·la de reflexions profundes i filosòfiques, que demana temps i tranquil·litat, condicions que a vegades no es donen en la vida moderna.

En general, tots els presents vàrem estar d’acord que és un gran llibre, d’una qualitat excepcional, que realment l’autora es fica en la pell de l’Emperador i pots arribar a pensar i confondre que el que surt al llibre va ser realitat i que els seus pensaments justament van ser aquests. No obstant, potser el fet de ser unes cartes biogràfiques d’una persona en l’ocàs de la seva vida fan que la primera part sigui la més feixuga, ja que per una banda parla dels fet més allunyats de la seva vida, la infantesa i l’adolescència i, per l'altra, és una justificació del perquè dels escrits, més centrats en la reflexió i el pensament que en l’acció o els sentiments.

També es va comentar el fet que es necessita tenir al costat un resum de la història de Roma, especialment el període Imperial, ja que permet situar Adrià en el context adequat. Cal recordar que independentment del llibre, Adrià ha passat a la història com un dels millors emperadors (és a dir, va obtenir el favor i el beneplàcit dels historiadors del seu temps).

L’autobiografia epistolar està molt ben feta, molt documentada i treballada, però hi ha tot una apartat on passa de puntetes, com la crueltat, coneguda, que a vegades tenia. En són exemples el moment que parla de pegar a Antinoo, les sospites que Adrià és l’amant de Plotina, fet que l'ajuda a esdevenir emperador, o l’eliminació dels seus enemics al principi del seu mandat, que Adrià atribueix al seu mestre.

Malgrat aquest fet, realment el llibre (i la història en general) ens fa creure que va ser un gran personatge i que en comptades ocasions el poder l’exerceix algú que el pot exercir bé (no tots els emperadors van ser Cal·ligules o Nerons). D’aquesta època hi ha una herència molt consensuada entre fonts documentals i historiadors que es resumeix en tres aspectes: la fi de l’expansió militar romana per una pau de fronteres fixes; una reforma de la moral, continuada pels seus successors de cara a posar fre als excessos romans (de portes en fora, clar); i la reforma de l’administració per fer-la més eficaç i coherent tot posant ordre en totes les legislacions superposades al llarg dels segles, cosa que mai ningú no havia fet.

En definitiva, no és pas una novel·la històrica a l'ús, en el sentit modern del gènere. És una novel·la d’idees, que amb el rerefons dels últims dies d’un emperador amb fama de filòsof, li permet a l'autora fer tota una sèrie de reflexions sobre la vida, el pas del temps, les passions humanes i el temperament de les persones. Recomano als qui no l’heu acabat o començat que la llegiu, que val molt la pena. I sí que possiblement necessiti de molta paciència i reflexió, però són moltes pàgines que traspuen tanta saviesa i coneixement... especialment les pàgines de notes personals de l’autora de com al llarg de vint anys va anar gestant el llibre.

Acabo amb la frase que inicia la llavor del llibre en el cor i les mans de Marguerite Yourcenar: “Los dioses no estaban ya, y Cristo no estaba todavía, y de Cicerón a Marco Aurelio hubo un momento único en que el hombre estuvo solo”.

Jordi Garolera