Aya de Yopougon

La tertúlia de la darrera sessió de l’any 2016 la vàrem dedicar a un còmic que feia molt de temps que volíem llegir i poder-lo comentar: “Aya de Yopougon”, que és la primera experiència dels dos autors en el món del còmic, tant de la guionista Marguerite Abouet com del dibuixant Clement Oubrerie. Aquesta obra novella, realitzada el 2005, va guanyar el prestigiós premi d’Angoleume al millor còmic. La sèrie la van fer durar fins al sisè número.

En la sessió només vàrem comentar el primer número, el que va inaugurar la sèrie. En línies generals el còmic va agradar, no obstant algú va comentar que l’havia deixat una mica indiferent (és cert que és una història altres cops llegida o sentida) però vàrem destacar tota una sèrie d’aspectes que la fan original i de gran vàlua.

En primer lloc la relació que s’estableix entre la temàtica i el lloc on se situa, més enllà del què ens arriba d’Àfrica, desgraciadament sempre sobre misèria i fam i amb els mitjans de comunicació com a única font de coneixement. Àfrica és un continent molt gran on passen coses com a tots els continents, guerres i altres horrors però també llocs on la gent viu pacíficament i vol ser feliç, com els personatges d’aquest còmic, que viuen en un barri d’Abidjan, Yopougon, de la capital de Costa d’Ivori. Són gent optimista, que vol ser feliç, malgrat algunes privacions, i que lluiten de diverses maneres en aquesta dialèctica entre tradició i modernitat.

Vàrem destacar el paper dels personatges, en la seva lluita per ser feliços, en un entorn que viu entre la tradició (casaments a dit) amb la modernitat (Aya vol estudiar i ser doctora) en un ambient masclista on els homes queden tots força malament (aprofitats, inconscients, capritxosos, etc.) i les dones, cerquen l’home que les mantingui, excepte Aya, ben sola, que vol estudiar i ser doctora en una societat on els que estudien només són els homes. Remarquem que el còmic està ambientat a finals dels anys setanta del segle passat.

També es va comentar, en concret, l’inici extraordinari, amb l’anunci de la cervesa local, on un ciclista, que ha begut aquesta cervesa, és capaç d’avançar cotxes i autobusos; o la similitud amb altres regions del món com el Carib, Cuba i Brasil, en quan a les situacions de les persones que hi viuen, com a la imatge del costat, on perfectament podia ser en altres regions del món; i aquest caràcter optimista que sobte que passi a Àfrica, per allò que he comentat abans.

 

Finalment vàrem comentar el còmic en funció dels dibuixos, on vàrem apreciar la gran feina feta per Oubrerie, tot i la senzillesa de la composició i dels dibuixos, ens va agradar molt la gran capacitat d’expressió, l’ús del color (esplèndid) i els petits detalls que només es poden fer a través del mitjà del còmic, les grafies en alguns moments expressen molt. Les línies cinètiques per expressar les ràbies o el canvi de color del fons per expressar estats d’ànim.

Crec que va ser una tertúlia on vàrem poder gaudir del còmic en general i en concret de l’optimisme d’aquest,  en un ambient amanit per les pastes de la Pilar (els allocos, típic de Costa d’Ivori)  i la Ció.

La Mantícora de Robertson Davies

La Mantícora de Robertson Davies

Aquest divendres vàrem degustar i desglossar aquesta petita obra mestra anomenada “La Mantícora” de Robertson Davies. És la segona part de la trilogia de Deptford, que vàrem iniciar la temporada passada llegint “El cinquè en joc”.

La tertúlia va començar fent un petit recordatori dels principals fets del primer llibre, per poder encara la dissecció del segon amb totes les cartes sobre la taula. Vam recordar el paper principal de Dunstan Ramsay i la història inicial que enllaça els tres principals protagonistes, on per una enveja d’en Boy Staunton per un trineu, aquest llença una bola de neu (amb una pedra dins) cap a en Ramsay, aquest l’esquiva i toca a la Mary Dempster, que cau i que està embarassada i aquesta caiguda li accelera el part del seu fill. Tant la mare com el fill quedaran afectats per aquesta situació i portaran una càrrega molt gran al llarg de la seva vida.

 

Després d’aquesta introducció vàrem entrar ja en matèria. El segon llibre està dividit en tres parts. La primera on el protagonista, el fill d’en Boy Staunton, va a Zuric, on farà una psicoanàlisi “jungniana” amb la doctora Von Haller. Aquesta part és d’un nivell espectacular amb uns diàlegs punyents i potents. Tots vàrem estar d’acord amb la qualitat de l’autor per pensar i escriure aquesta meravella de conversa.

La segona part, potser menys aconseguida, són les transcripcions de la teràpia de la doctora Von Haller amb en David Staunton. Les transcripcions són realitzades per en David. Des de l’òptica del fill i amb l’ajuda de la doctora, podem entendre la figura del pare, en Boy, que enlluernava tothom d’una manera més encegadora que brillant.  Vàrem destacar especialment la manera que té Robertson Davies per fer fàcil el que normalment és força complex, com en aquest cas els arquetips “jungnians” aplicats a la vida d’en David (L’ombra, l’Amic, l’Ànima, el Mag, la Persona).

Finalment la tercera part, amaga una sorpresa, que no desvetllarem, i se situa a Sorgenfrei, al costat de St. Gall, a Suïssa, on es troben en Ramsay, el mag Einsengrim, la Liesl i en David Staunton. Aquesta part serveix de nexe pel tercer llibre, que espero i desitjo que el puguem llegir al club la temporada que ve.

A destacar alguns aspectes més concrets, com aquest humor de l’autor, destacable en les purgues que pateix en David de petit per les neures del seu avi; el desastre de l’intent de fer un bust del rostre del difunt Boy Staunton, que obliga a fer un enterrament amb el taüt tancat (fina ironia de l’elegància d’en Boy, quin final més lleig per les ínfules que tenia). Un altre aspecte, és aquest estil planer, que fa que el llibre sigui de molt bon llegir (enorme i gran feina dels traductors en les versions castellana i catalana).

Ja per acabar cito la frase que respon el bust parlant del mag, davant la pregunta que fa en David Staunton abans de fer la teràpia “Qui ha matat en Boy Staunton?” :

“Va ser assassinat per la conspiració de sempre : Per ell mateix, en primer lloc; per la dona que coneixia; per la dona que no coneixia; per l’home que li va concedir el seu desig més íntim, i per l’inevitable cinquè en joc, guardià de la seva consciència i guardià de la pedra”.

Suposem que la conspiració de sempre és la culpa, la dona que coneixia era la primera esposa (La mare d’en David), la que no coneixia és la mare d’en Paul Dempster, el que li concedeix el desig més íntim és en Paul dempster i el cinquè en joc i guardià és en Dunstan Ramsay.

                                                                                                                                                               Jordi Garolera

El vigilant de Peter Terrin

Aquest divendres, vigília de Sant Narcís, vàrem fer el segon club de lectura de la temporada. Quinze assistents dedicats a desgranar aquest llibre “El vigilant” de l’autor belga Peter Terrin.

Primer de tot comentar que és un llibre que surt del què és habitual en el club, és un llibre que tot i sent un drama juga amb la ciència-ficció, amb el suspens, amb el terror i especialment amb la intriga. Tal i com he dit, no obstant no deixa de ser un drama psicològic fred, distant i tens.

El llibre el vàrem diseccionar en tres parts, una primera part més avorrida, on els dos vigilants fan la seva vida vint-i-quatre hores al dia, tres-cents seixanta-cinc dies l’any i una segona i tercera part on hi ha més acció i per tant trenca amb l’angoixa i l’aïllament del pàrquing.

Contractats per una misteriosa organització, viuen en una caverna, que és el pàrquing, on els pocs detalls que saben del què passa a l’exterior i en els pisos que vigilen, es munten tota una sèrie de pel·lícules sobre el què passa, sobre el futur, que són més aviat deliris i autoenganys que realitats contrastades.

El narrador, en Michel, un dels vigilants, és obsessiu compulsiu i el seu company Harry, un paranoic amb deliris de grandesa i molta ingenuïtat. Cap dels dos protagonistes són amables i/o ens permeten una identificació.

Especialment ens vàrem centrar en aquesta tercera part, on es va considerar que era del tot innecessària o bé que hi ha molts deliris que ens fan perdre la possible resposta del què realment està passant. Vàrem estar d’acord que el lector ha de omplir molts espais i fer teories sobre el desenllaç (tot és producte de la imaginació d’en Michel, en Harry està viu, etc.)

En línies generals, vàrem comentar que el llibre està molt ben escrit, molt ben aconseguit però que en general no ens va fer el pes.

Finalment, dir que tots vàrem comprendre que és una metàfora, gegant de l’alienació, laboral i social que anys ençà i avui en dia es pot arribar a tenir, la falta de comunicació o l’individualitat portada a l’extrem La conversa va continuar cap a les situacions laborals desagradables i miserables que es troba la gent, cap a l’alienació militar, on el pensar està mal vist (una piscina en arrest per matar un soldat o dos canons castigats de cara a la paret), i també cap a viaranys una mica estranys i divertits com una reflexió sobre els gustos sexuals i les pel·lícules pornogràfiques per part d’un dels membres del club.

Nostalgia de Mircea Cartarescu

Divendres passat, vàrem començar la nova temporada del club de lectura de Celrà. Amanit amb unes pastes i beguda romanesa vàrem aprofundir en la primera obra mestra de narrativa que va publicar Mircea Cartarescu.

Mircea Cartarescu, considerat un autor de culte i tal i com vàrem comprovar també un autor dificilíssim, va publicar aquesta obra el 1989, trinxada per la censura cada cop més dura de l’era Ceaucescu. El 1992 va poder publicar-se tal i com l’autor l’havia escrit i Seix Barral la va publicar a Espanya el 1993. No obstant, va passar desaparcebuda i no ha estat fins que les petites editorials Impedimenta i Funambulista, les quals han començat a publicar la seva obra quan l’escriptura de Cartarescu ha començat a arrelar i a fer-se un nom a Catalunya i a Espanya.

“Nostalgia” és un llibre de cinc contes, que no tenen una relació directe entre ells. No obstant, Cartarescu la considera en la seva globalitat una novel·la conjunta bàsicament perquè manté unes fixacions narratives i estilístiques comunes: com el retorn a una infància (que no és feliç);  un gust pel món oníric;  una necessitat física i descriptiva de subterranis i de llocs amagats de Bucarest;  una intertextualitat literal i simbòlica a autors com Kafka, Cortázar, Garcia Márquez o Borges; una metaliteratura on el narrador esdevé personatge i apel·la al lector;  la confusió de gèneres;  la mancança de diàlegs, etc. Totes aquestes característiques no són comunes a tots els textos però la gran majoria si.

La tertúlia va començar desgranant la història de Romania i de la censura, destacant les nul·les referències que fa Cartarescu a la situació política del seu país. Aquesta característica és volguda per l’autor, que considera que la ideologia no ha de sortir en la seva obra, perquè no li interessa i perquè li agrada més el concepte d’art per art. Aquest fet fa que l’obra es llegeixi sense cap condicionament de temps o d’espai, tot i que sabem que l’obra està escrita sobre Bucarest en les dècades dels seixanta i setanta.

L’altra gran tema de la sessió va ser la dificultat d’alguns contes, especialment “Los gemelos” i “Rem” on l’extremat detallisme, la descripció Proustiana i especialment el gust per l’oníric fa que els dos contes siguin els més difícils de tota l’obra. Per Cartarescu el món dels somnis és igual de real que la realitat, i enlloc de ser un recurs narratiu com altres autors utilitzen (el mateix narrador en fa referència), el somni esdevé la part central de la narració. Vàrem estar d’acord en la dificultat d’aquests dos textos i vàrem destacar l’enorme vàlua del primer i del darrer, possiblement perquè són els més lineals. Aquests contes són “El ruletista” i “El arquitecto”. Molt menys experimentals que el tercer i el quarts. El segon “El mendébil” és queda a terra de ningú entre l’experimentació onírica i aquesta linealitat.

Un darrer aspecte a comentar és la vàlua de la seva traductora: Marian Ochoa de Eribe, que realitza una gran feina, bàsicament perquè és un text d’enorme dificultat, amb abundància de descripcions i una riquesa de llenguatge espectacular. El llibre es fa fàcil de llegir malgrat el gust experimental del sentit de l’obra.

Finalment i a títol personal, Vaig triar aquesta obra per mostrar la literatura romanesa, una literatura d’alta qualitat però molt desconeguda. Cartarescu és mereix llegir més obres seves i fer segones lectures, especialment de “Rem”, el meu conte preferit.

(Amb aquest text torno a fer els resums de les sessions, durant tres anys han estat aparcades per excés de tasques, a veure si puc continuar)

Jordi Garolera