dimecres, 5 d’octubre de 2016

Nostalgia de Mircea Cartarescu



Divendres passat, vàrem començar la nova temporada del club de lectura de Celrà. Amanit amb unes pastes i beguda romanesa vàrem aprofundir en la primera obra mestra de narrativa que va publicar Mircea Cartarescu.

Mircea Cartarescu, considerat un autor de culte i tal i com vàrem comprovar també un autor dificilíssim, va publicar aquesta obra el 1989, trinxada per la censura cada cop més dura de l’era Ceaucescu. El 1992 va poder publicar-se tal i com l’autor l’havia escrit i Seix Barral la va publicar a Espanya el 1993. No obstant, va passar desaparcebuda i no ha estat fins que les petites editorials Impedimenta i Funambulista, les quals han començat a publicar la seva obra quan l’escriptura de Cartarescu ha començat a arrelar i a fer-se un nom a Catalunya i a Espanya.

“Nostalgia” és un llibre de cinc contes, que no tenen una relació directe entre ells. No obstant, Cartarescu la considera en la seva globalitat una novel·la conjunta bàsicament perquè manté unes fixacions narratives i estilístiques comunes: com el retorn a una infància (que no és feliç);  un gust pel món oníric;  una necessitat física i descriptiva de subterranis i de llocs amagats de Bucarest;  una intertextualitat literal i simbòlica a autors com Kafka, Cortázar, Garcia Márquez o Borges; una metaliteratura on el narrador esdevé personatge i apel·la al lector;  la confusió de gèneres;  la mancança de diàlegs, etc. Totes aquestes característiques no són comunes a tots els textos però la gran majoria si.

La tertúlia va començar desgranant la història de Romania i de la censura, destacant les nul·les referències que fa Cartarescu a la situació política del seu país. Aquesta característica és volguda per l’autor, que considera que la ideologia no ha de sortir en la seva obra, perquè no li interessa i perquè li agrada més el concepte d’art per art. Aquest fet fa que l’obra es llegeixi sense cap condicionament de temps o d’espai, tot i que sabem que l’obra està escrita sobre Bucarest en les dècades dels seixanta i setanta.

L’altra gran tema de la sessió va ser la dificultat d’alguns contes, especialment “Los gemelos” i “Rem” on l’extremat detallisme, la descripció Proustiana i especialment el gust per l’oníric fa que els dos contes siguin els més difícils de tota l’obra. Per Cartarescu el món dels somnis és igual de real que la realitat, i enlloc de ser un recurs narratiu com altres autors utilitzen (el mateix narrador en fa referència), el somni esdevé la part central de la narració. Vàrem estar d’acord en la dificultat d’aquests dos textos i vàrem destacar l’enorme vàlua del primer i del darrer, possiblement perquè són els més lineals. Aquests contes són “El ruletista” i “El arquitecto”. Molt menys experimentals que el tercer i el quarts. El segon “El mendébil” és queda a terra de ningú entre l’experimentació onírica i aquesta linealitat.

Un darrer aspecte a comentar és la vàlua de la seva traductora: Marian Ochoa de Eribe, que realitza una gran feina, bàsicament perquè és un text d’enorme dificultat, amb abundància de descripcions i una riquesa de llenguatge espectacular. El llibre es fa fàcil de llegir malgrat el gust experimental del sentit de l’obra.

Finalment i a títol personal, Vaig triar aquesta obra per mostrar la literatura romanesa, una literatura d’alta qualitat però molt desconeguda. Cartarescu és mereix llegir més obres seves i fer segones lectures, especialment de “Rem”, el meu conte preferit.

(Amb aquest text torno a fer els resums de les sessions, durant tres anys han estat aparcades per excés de tasques, a veure si puc continuar)

Jordi Garolera

1 comentari:

  1. Que bonic es tenir aquest racó de nou per recordar temps enllà aquelles nits inolvidables.

    ResponElimina