Dublinesos de James Joyce

Ahir al vespre vàrem fer la sessió del club dedicada al recull de contes “Dublinesos” de James Joyce, un d’aquests autors consagrats, on tothom que s’hi ha apropat ha estat per la seva obra més coneguda “Ulisses” i que pocs han pogut acabar.

Cal dir que va ser una tertúlia amb poca gent, potser per la data, potser pel llibre, ningú l’havia acabat i pocs havien llegit la majoria de contes (per la falta de quòrum dedueixo que els que faltaven també estaven en la mateixa situació).

No patiu, perquè aquesta tertúlia té segona part, recordo que al Cineclub passarem la pel·lícula “Dublineses” de John Huston, basada, malgrat el títol enganyós, en el darrer conte del llibre “Els morts”. Pels qui per falta de temps, o que no els hi agrada el llibre, recomano llegir aquest darrer conte, un dels cabdals de la literatura universal (amb totes les lletres). Quan acabem la pel·lícula, els que vulguin, podem fer una segona part de la tertúlia del llibre.

James Joyce és un dels grans autors de la literatura, especialment pel seu domini de l’escriptura, de les tècniques narratives, innovant, creant, dotant la seva obra d’una riquesa conceptual, metafòrica, simbòlica. Tot aquest domini l’aplica sobre el monòleg, la descripció psicològica, el flux de consciència, on vertebrarà els seus relats i novel·les. Aquest mestratge també és el que fa que moltes obres siguin feixugues pels seus lectors i que molts abandonin “Ulisses” i el considerin un llibre impossible.

No obstant, en “Dublinesos”, trobem al primer Joyce, que encara no ha aprofundit del tot en les seves tècniques  narratives, però comença a perfilar el seu estil propi. Una de les coses que es va comentar sobre la publicació de Dublinesos, es que és un llibre escrit entre 1904 i 1907, però no va trobar editor que el publiqués fins el 1914. En altres autors, el marge del temps, hagués fet que es dediquessin a altres obres però Joyce va anar treballant els relats fins a dotar-los d’una profunditat i una cohesió impressionants (com hagués canviat les coses si de bon antuvi li haguessin publicat).

L’estructura de l’obra és circular, el conte del principi té relació amb el del final (temàtica, no de personatges). Hi ha tota una sèrie de temes que es van repetint al llarg de l’obra i personatges que es poden intercanviar facilment. El concepte d’Epifania es repeteix en tots (un moment de la vida quotidiana on un dels personatges descobreix quelcom essencial de si mateix), aquesta epifania té relació amb la paràlisi que tots els personatges tenen, on hi ha una vida millor però no poden o no volen atansar-la i que la figura metafòrica que trobem és el de la finestra (present en gairebé tots els contes).

Joyce tracta molts temes, la religió (opi del poble irlandès, que com a símbol identitari és intocable però que no permet cap crítica a tots els abusos que es cometen), el nacionalisme, la relació entre homes i dones, l’escola, l’alcohol, la violència familiar, etc. Però bàsicament tots aquests temes ofeguen als personatges de l’obra, els impedeixen ser feliços o prosperar, els encadenen a un present que no els hi agrada i la Ciutat de Dublín, és un exponent d’aquesta paràlisi, decadent, d’un present i un futur gris (i no verd).

Vàrem destacar que hi ha una relació en l’ordre dels relats: els tres primers els protagonistes són nens; els 4 següents (del 4 al 7) és la joventut; 4 més del món adult (del 8 al 11); tres (més fluixos) dedicats a la política, el nacionalisme i la religió (12-14) i la conclusió final, resum de tots els anteriors Els morts (15)

A la tertúlia, vàrem comentar un per un tots els relats, excepte el darrer, que ho deixarem per la tertúlia després de la pel·lícula. Va sobtar en alguns la facilitat en què estant escrits (no són “Ulisses”) i el fet que tots tenen un final no conclusiu (i tampoc un principi) són retrats de certs moments. Aquest fet fa que el lector hagi de posar de la seva part per deduir el què està passant. Un altre aspecte important és com juga amb les nostres expectatives, a vegades comença els relats focalitzant en un tema o amb un personatge que a mesura que avancin els relats despareixerà i la clau serà en un altre personatge ("Els morts", "Un encontre").

En l’entrada que faré després de la pel·lícula, faré un detallat de cada conte.

Per finalitzar vàrem recomanar tota una sèrie de relats imprescindibles , tot i que l’ideal és llegir-los tots:  Les germanes; Un encontre; Aràbia; La dispesa; Un nuvolet; Contrapartides (espectacular); Un cas dolorós (un dels millors); i finalment l'obra mestra que és "Els morts".

-         

Aquest llibre donaria per moltes pàgines però tampoc és l’objectiu del blog, malauradament penso que m’he deixat aspectes importants a destacar que afegiré en la segona part.