The dead de John Huston

El darrer conte

He estat uns quants dies sentint i reflexionant sobre el darrer conte de Dublinesos, especialment pel fet que vàrem veure la pel·lícula i el trasbals que em va dur la seva visió.

“The dead”, conte que tanca el llibre “Dublinesos”, és la joia amagada del llibre i tant serveix per resumir el llibre en general com per tancar-lo. Hi ha tots els elements que Joyce utilitza en tots els contes, ja siguin de personatges, intercanviables, com de temàtiques.

Cal recordar que el primer conte es titula “Dues germanes”, títol possiblement escaient a la història de The dead. La història de les germanes solteres, podria ser perfectament una continuació d’altres històries dels altres contes. El personatge ebri de Freddy Malins, podria ser un dels personatges ebris que apareixen en el llibre. I així es podria anar fent amb cadascun dels membres del sopar de les germanes Morkan.

Pel que fa a la temàtica, la importància de la religió, el nacionalisme i especialment les relacions humanes que aborda en els contes en “The dead” està present com si Joyce hagués volgut fer una síntesis de tots els temes del conte.

Estilísticament, Joyce continua perfeccionant aquestes epifanies, on en trobem dues d’espectaculars, com la de la Sra. Conroy amb la cançó “The lass of Aughrin“ o la del Sr. Conroy, avergonyit, mirant per la finestra la neu que cau (sobre els vius i els morts).

En definitiva, és un bell final, als personatges que poblen la ciutat de Dublin, als Dublinesos, amb les seves pors, les seves alegries, els seus sentiments.

Pel que fa a la pel·lícula, crec que tots vàrem gaudir d’ella, i que vàrem sortir en estat de xoc per tot el què vam veure. Tal i com ens va dir en Josep al presentar-la, aquesta pel·lícula, és la darrera de John Huston, que la va dirigir en cadira de rodes i amb oxigen (si no vaig errat) i que no la va poder veure estrenar.

La pel·lícula, és una obra mestra, basada en un conte meravellós, però que aporta molt a la interpretació que el director en va fer i que uns actors, en estat de gràcia, aconsegueixen que cada personatge tingui una profunditat i una veracitat magnífica. L’amor per l’actuació i pel conte es traspua en cada fotograma, en cada mirada, en tots els enquadraments. Un amor que uneix John Huston i James Joyce (i als seus lectors i espectadors).

Potser el conte i la pel·lícula mereixen una dissecció més profunda (i més racional) però recomano a tothom la seva lectura i el seu visionat, perquè el terreny on la neu cau és a sobre els sentiments (dels vius i dels morts).