dimecres, 27 de desembre de 2017

Jo! Memòries d'un metge filòsof



El club del mes de novembre el vàrem dedicar a Prudenci Bertrana, en la commemoració dels 150 anys del seu naixement. Com a convidada, gentilesa del servei de Biblioteques i de l’any Bertrana, vàrem tenir la meravellosa Neus Real, especialista en dones escriptores a la segona República i concretament en l’Aurora Bertrana, filla de Prudenci, que també es commemorava els 125 anys del seu naixement.
L’elecció del llibre no va ser la més encertada, mea culpa, ja que és un llibre que està a cavall dels dos períodes més importants de la seva carrera literària. Se situa entre els anys de “Josafat” i de les “Proses barbares” i el període més personal amb la trilogia de la seva vida “L’hereu”, “El vagabund” i “L’impenitent”. L’obra no deixa de ser una burla, un divertimento, que es va convertir en un escàndol en els anys vint i també un gran èxit de ventes.
Va haver-hi poca assistència aquell dia, no obstant vàrem poder treure l’entrellat de la novel·la i especialment la part divertida. La novel·la, és fruït d’una venjança de l’autor contra un personatge, Diego Ruiz, que abandona a Prudenci a la vida real per un judici militar, que el portarà sis mesos a la presó. 15 anys més tard del fet, Prudenci, escriu el llibre amb rencor, pensant que ningú dels lectors podrà entreveure els fets reals, però no és prou bo i tothom capta la història que està darrera la novel·la. En aquesta edició, al final del llibre, hi ha un escrit de Prudenci, que defensa la vàlua de la novel·la i de la pròpia ficció.
A part de l’anècdota es pot gaudir perfectament d’un personatge tan atabalador, baliga-balaga, com Dídac Pérez, escriptor, filòsof i metge, que al llarg de la novel·la veiem com arriba a Girona, es converteix en un personatge admirat de les tertúlies intel·lectuals i es conspirat perquè es converteixi en el director del sanatori de Salt. Càrrec que guanya, sense presentar el títol de metge, que no tenia.
Tot el que li passa mentre es el director, és la trama de la novel·la, on assistim a les seves dèries, errors, calamitats i horrors. Capaç d’amputar parts del cos dels morts del sanatori i deixar-los amagats per la casa per fer enfurismar la seva dona, malversar tots els diners de la Institució, deixar a la seva sort els clients del sanatori, morts per una epidèmia de tifus, que ell mira de lluny sense intervenir, etc.
De fet, la falta d’encert en al tria, aquí es nota, ja que més enllà del explicat poca cosa més es pot afegir (evidentment a grans trets). En conclusió, la novel·a és més un pamflet que una novel·la.
Vàrem parlar de la impostura de la llengua escrita per Prudenci, fill del modernisme i del concepte de bàrbar, on adopta la llengua dels caçadors i d’altres termes naturals i del bosc. Aquesta barreja de termes i conceptes fa que el text, usi un català impostat i rar.
Després de les diferents aportacions dels membres del grup, la Neus Real va intervenir per relacionar tot el què havíem dit amb l’obra i la vida de Prudenci. Potser els conceptes, les idees i tot en general (situació política, situació del català, de la literatura catalana) va fer de  la tertúlia quelcom més interessant que la pròpia novel·la. I la Neus ens va fer venir ganes de llegir les obres més cabdals de Prudenci (i de l’Aurora).
Una tertúlia molt bona per una desafortunada elecció (tot i que ell llibre va agradar a més d’un, jo inclòs)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada