divendres, 10 de desembre de 2010

Olive Kiteridge per Elizabeth Strout


Vet aquí una vegada un llibre que es va proposar perquè havia agradat molt. Però el món no és perfecte, i les seves defensores estaven indiposades i la resta es va indisposar contra el llibre.


I es que la majoria de la gent no l'havia acabat. Com sempre s'han alabat les virtuts. El llibre està ben escrit malgrat que la versió catalana disposi d'una traducció un pel enrevesada. Es descriu molt bé una societat grisa molt realista però poc atractiva.Però en general no ha acabat convencent principalment per uns personatges grisos poc profunditzats.

Per finalitzar aquest breu resum. Bona assistència. Acompanyats pel sempre benvingut Jordi Artigal que ens ha fet una sèrie d'apunts per realitzar la tria dels llibres. La sala ben climatitzada, la qual cosa s'agraeix en una nit tan freda. I pel proper llibre la Esther parlarà amb en Jordi (el nou bibliotecari) per tal que ens faci les gestions.


PD: Que passeu unes bones festes !!!! Ens veiem l'any vinent....

3 comentaris:

  1. Llàstima de la meva imprevista indisposició, perquè divendres hauria vingut al club, hauria defensat aferrissadament aquest llibre i segur que hauria aconseguit que alguns de vosaltres canviéssiu de parer... He, he... (És broma.) Per mi és un llibre boníssim! Un dels millors llibres que he llegit últimament! És un llibre sobre l'envelliment i sobre tot el que això comporta: com influeix en la relació de parella, en la relació amb els fills, amb amics que es moren pel camí, la decrepitud física que ens avisa de quin lloc del calendari ocupen les nostres vides... Per tant, no estic d'acord que no sigui un llibre profund. Perquè és un llibre ple de matisos, perquè cada personatge ho viu a la seva manera, amb les seves contradiccions, els seus deliris, el desengany, l'amarguesa... I el poble on transcorre tot és l'entorn ideal per explicar-ho, perquè és un poble on no hi ha gaire res a fer-hi, i això connecta amb el moment vivencial de la majoria de personatges, que veuen com la seva vida cada cop és més limitada, tot i que procuren adaptar-s'hi perquè què s'ha de fer si no continuar vivint... Per tant, res de grisor. Tons grisos generalment, però amb algun punt de caliu i per tant amb algun ocre i algun vermell encès...
    I l'Olive, per mi, és tota una creació! Podria ser fàcilment una caricatura, perquè hi ha trets definidors de la seva personalitat que et fan pensar en la típica mestressa de casa amargada que s'imposa a base d'humiliar els qui l'estimen. L'Olive està per sobre d'això, és moltes coses més: és una dona valenta però també una dona covarda, és una dona que s'imposa, però també se sent petita i fràgil... Bé, paro, perquè m'estendria i m'estendria i no pararia.

    Tònia

    ResponElimina
  2. No formo part del club, però vull dir que el llibre em va agradar moltíssim. La Tònia ho ha explicat tan bé que "no hase falta desir nada más". :-)

    ResponElimina