dimarts, 20 de desembre del 2011

Ghost World


El divendres 16 de desembre la tertúlia del nostre club va tractar sobre el còmic Ghost World. Aquesta història va ser escrita entre 1993 i 1997 per Daniel Clowes, que la publicà conjuntament el 1998 i va obtenir un gran èxit, tant als Estats Units com en altres països. El 2001 va ser duta a la gran pantalla amb guió del mateix autor del còmic.

Feta aquesta petita introducció, hem de fer un petit resum de com va anar la sessió. A poquíssims de vosaltres us va agradar o vareu trobar sentit a la història. Potser a causa dels molts insults que es troben en la història i/o per les nombroses referències a la cultura americana que des d’aquí no entenem i/o al fet que és una història abans ja feta – com El vigilant en el camp de sègol. Molts la vàreu comparar amb la pel·lícula, fent constar la superioritat i enteniment de la pel·lícula vers el còmic. Vàreu comentar – els qui heu vist la versió fílmica – que els personatges secundaris tenen més entitat i potser és molt més madura. Potser això es deu al fet que del còmic al film hi ha un pas de quatre anys i podia permetre al autor aprofundir o canviar aquelles parts de les quals no estava gens content.

Hi ha tota una sèrie d’aspectes que varen reunir diferents i oposats punts de vista, com el fet de la seva vigència avui en dia (ho deia “algú” per l’absència de tecnologies i la falta de relació social que comporten els nous hàbits, fruit de les xarxes socials, que no pas pel tema de l’adolescència); la falta d’empatia que podíem sentir pels seus personatges, tot i que alguns vàrem coincidir en la falta d’expectatives i la confusió de la nostra adolescència; el fet que "no passa res", que tot és banal, però això és potser una part de la gràcia, ja que l’avorriment, en alguns adolescents és més real del que ens pensem, com també l’espera que passi quelcom extraordinari i mai passa, i dia rere dia s’espera allò que mai passa ni passarà.

Vàrem estar d’acord que el tema de l’obra és aquesta adolescència en trànsit a l’adultesa i com aquest trànsit fa canviar la relació entre les dues protagonistes. En aquest cas concret, vàrem destacar la necessitat de l’Enid de mantenir els seus records infantils, com aquella figura que retroba a terra desprès d’intentar vendre-les o la recerca de les cançons de la infantesa. També vàrem parlar sobre la dependència entre elles, especialment de la Rebecca vers l’Enid i d’alguns apunts d’una possible relació amorosa entre elles, mai resolta. Altres aspectes a destacar són aquesta solitud que traspua tota l’obra i aquest final –més o menys resolt– que mostra un desenllaç on les amigues de l’adolescència ja no ho poden ser a l’adultesa.

En conclusió, va ser un club de lectura diferent, tant pel fet que l’obra a comentar fos un còmic com per la classe de còmic que és l’obra de Daniel Clowes.

Per la meva banda, vaig deixar incompleta la visió del còmic com a art, diferent al de la literatura, on tant importa el dibuix com el guió. Per anar fent via, faig unes petites pinzellades: en primer lloc volia comentar aspectes com el color, que adquireix la seva importància en l’obra com una mostra d’aquest món avorrit i banal que, segons l’autor, volia mostrar aquelles hores del vespre on el blau dels televisors inunda les cases i els carrers de la ciutat on viuen les protagonistes; també comento el fet que la majoria de plans són sempre terrenals, és a dir, que no utilitza mai picats ni contrapicats per mostrar-les, fet que indica respecte i comprensió; i per últim us deixo una imatge d’unes vinyetes de l’obra on es mostra un dels avantatges del món del còmic vers la literatura i el cinema: aquesta capacitat de fer reflexionar a partir de les imatges on juga amb què es diu i qui ho diu.

A la imatge veiem les dues protagonistes assegudes a la parada del bus, en el lloc d’un tal Norman, aquell freak que sempre estava assegut en una parada que no funcionava perquè el bus no hi parava. Les dues es mig desperten agafades de la mà i l’Enid comenta que el bus torna a funcionar i, per tant, en Norman ja no hi vindrà.  De cop, una de les dues, no indica qui, li diu a l’altre que li deixi anar la mà. La majoria de gent suposo que respondrà que és la Rebecca qui li diu això a l’Enid però és una reflexió nostra i no una pista donada per l’autor. La interpretació d’aquestes vinyetes, per mi, mostren l’amor sensual de l’Enid per la Rebecca, però hi ha múltiples lectures, com podia ser que fos la necessitat infantil de seguretat per part de l’Enid amb la Rebecca o perfectament que el comentari fos de l’Enid per desenganxar-se de la Rebeca, totalment dependent d’ella. Finalment, acaba amb la visió del bus que se’n va i el silenci entre les dues mostra que alguna cosa ha passat entre elles.



Jordi Garolera

2 comentaris:

  1. Jo continuo pensant que el còmic ha envellit bé i que la història tracta aspectes que tenen abast universal. Hi ha un paisatge, unes maneres, un vocabulari, que se'ns poden fer estranys, que ens poden semblar allunyats de la nostra realitat immediata, però al fons del fons hi troben temes dels quals s'ha parlat sempre: la solitud de l'adolescent davant d'un món amb el qual no combrega i al qual s'ha d'adaptar per sobreviure, la inseguretat que li provoca aquesta situació, la confusió que li genera... En un moment vital per a la persona en què, idealment, cada descoberta és com un esglaó més per créixer, tenim dues adolescents que a cada pas que fan se senten més frustrades, perquè es mouen en un entorn en el qual poques possibilitats tenen de sortir-se'n: pares alienats, gent malalta, autobusos que no paren, oportunitats que no arriben, trobades sexuals insatisfactòries... O s'acomoden a aquest món, buscant entre tanta porqueria algú que siqui mig decent per no estar soles i creure que són felices (cosa que acaba fent la Rebeca), o marxen i busquen nous horitzons, amb el desig d'acabar amb tanta frustració, de desmarcar-se del que han conegut, de ser diferents i millors (el que fa l'Enid). O són covardes i es resignen o són valentes i s'aventuren.

    No sabria dir si és millor el còmic o la pel·lícula. El que sí crec és que la pel·lícula pot entendre's millor que el còmic perquè generalment estem més avesats a veure pel·lícules que no pas a llegir còmics.

    A mi m'ha agradat molt rellegir el còmic i veure les reaccions que ha provocat en la gent del club. No vaig pensar que no podia agradar fins que el vaig tornar a llegir. El record que en tenia era molt entranyable i ho continua sent. Crec que ha estat bo llegir una cosa diferent com aquesta, encara no no hagi agradat.

    ResponElimina
  2. A mi m'agrada molt més els altres còmics de l'autor (gràcies per deixar.me'ls Antonia)... Daniel Boring torna a tractar el tema de l'avorriment però amb una història molt més sucosa, després hi ha un de molt, molt realista i Wilson... El més gran de tots...

    ResponElimina