divendres, 20 d’abril del 2012

Contraban de llum de Maria Mercè Marçal


Va ser una vetllada del club bastant estranya i especialment agredolça. En principi era la tertúlia dedicada a la poesia, on teníem dos llibres a comentar, l’antologia de Maria Mercè Marçal i el llibre autoeditat per la Biblioteca, amb l’antologia realitzada a través de les vostres eleccions en poesia d’amor, i tot això amb l’afegit que aquella setmana havia estat el dia mundial de la poesia.

La part més negativa fou el fet que vàrem ser molt pocs, sis comptant amb mi. Esperava molta més afluència, sobretot pel llibre que vàrem crear i que el podíem comentar tots junts. Però aquesta part no ha de condicionar el fet que va ser una de les millors tertúlies del club que he presenciat, tant per la riquesa de continguts del que vàrem parlar com pel fet que va ser un petit homenatge a la poesia de Maria Mercè Marçal.

Sobre la nit van sortir molts temes i temes que van sorgir de la poètica d’aquesta gran autora. Va haver-hi moments divertits i d’altres molt emotius, i especialment una conversa rica, fluida i un debat serè i profund. Vàrem comentar el fet del pas dels anys entre generacions i com l’educació i la paternitat/maternitat havien canviat des del anys de Maria Mercè Marçal fins avui i com les responsabilitats s’acceptaven de manera diferent. El motiu del debat fou si estàvem tornant enrere avui en dia. Altres temes foren la crisi, la llibertat sexual, el paper de la masculinitat i l’obra de l’autora que tractàvem.

Contraban de llum és una gran antologia i un mos delicat i suggerent ple d’una ironia, d’una riquesa lingüística, d’unes imatges poètiques que me van fer reenamorar de la poesia en general i enamorar-me de l’obra de Maria Mercè Marçal. El format de l’antologia va permetre veure l’evolució temàtica i emocional d’aquesta malaguanyada autora. Els primers temes rebels i senzills dels setanta, passant per un descobriment d’una poètica complexa dels vuitanta, on troba elements nous i crea imatges originals amb l’embaràs i els primers anys de la seva filla, de la seva orientació sexual fins als anys noranta on deixa un bleix de tristesa i dolor amb la seva futura mort a través d’una malaltia que duia a dins. Tota aquesta temàtica fou innovadora en el seu moment tant a la literatura catalana com gairebé a la universal.

Vàrem estar d’acord que en molts moments falta la clau que permeti desentranyar el sentit de la seva obra, però la recitació d’algunes poesies en concret van desvetllar el gust per aquesta autora i la seva obra. Aquí entraríem en la vella disputa entre el fons i la forma. Al meu parer importa molt més com està escrit que no el sentit i aquesta és la clau per poder entrar en el món de la poesia, després ja hi haurà temps per poder entendre-la.

 La genialitat de la divisa que obra l’antologia: la coneguda frase dels tres dons i de ser tres voltes rebel; La citació de tots aquells estris que la dona feia servir tradicionalment en la neteja de la casa emmirallada com un guerrer al camp de batalla; la poesia de les fades i les bruixes, una de les meves preferides; la de la solta ni volta ni sense solta ni cap, ni volta ni remei; o una de les més emotives poesies que he llegit mai que diu aquests versos tan bonics i durs: Morir: només/ perdre forma i contorns/ desfer-se, ser/ xuclada endins/ de l’úter viu,/ matriu de déu/ mare: desnéixer; i moltes d’altres. Acabaria les paraules i els elogis sense poder copsar la dimensió de la seva obra. Finalment vull destacar aquest univers tan ric de paraules i figures, fidels en el pas dels anys i dels poemes, que recorren tota la seva obra, com la mar, la lluna, les bruixes, la sal, la sang, l’exili, la runa, la serp, el mirall, la carn, etc.

Per acabar aquest apartat, destacaré dues anècdotes: la primera és del fet que va canviar molts cops de casa, tal i com va destacar una de les tertulianes en llegir la seva cronologia biogràfica; i la part emotiva amb el moment que vàrem escoltar la versió cantada per Marina Rossell de la poesia “Per a tu retorno d’un exili vell...”.

Del llibre de poesies d’amor en vàrem parlar poc i només una mica més a fons de la poesia de Vicent Andrés Estellés. Va ser una llàstima no poder aprofitar més la tria de poemes, el llibre i el seu comentari.

En conclusió, va ser una de les millor vetllades del club i he de remarcar el fet que gràcies a la vetllada dues tertulianes es van tornar a emportar el llibre perquè varen veure i disfrutar d’aspectes que en una lectura personal no havien copsat. Aquesta és una de les gràcies del club.

Us recomano aquest llibre, que el pugueu degustar amb tranquil·litat i amb força temps (i no en un mes, mitjançant la vella recepta d’una poesia cada vuit hores). Per a mi ha estat una gran troballa i, de llarg, el millor llibre del que portem llegit enguany al club.

Jordi Garolera
                                                                                                                                             

2 comentaris:

  1. Aprofito l'avinantesa per recomanar les poesies del "transformer" últim nobel suec de literatura...

    ResponElimina
  2. Amb força retard he acabat el llibre. D'entrada ja em em va captivar la vida agitada d'aquesta poeta i la seva mort prematura i cruel, com en el cas de la Montse Roig, dues pèrdues molt importants per la literatura catalana. Pel que fa al fons, la poesia és fonda i sentida, un clam de llibertat personal i nacional, lluminosa a voltes, fosca d'altres. La de la mort que esmenta en Jordi és brutal. I n'hi ha una altra sobre una taula i els estris de cuina molt bona. Un llibre excel·lent. Em sap greu no haver anat a la tertúlia, però aquest no és el meu any de lectures, la veritat.

    ResponElimina