dimecres, 4 de juliol de 2012

La Ciudad de los prodigios d'Eduardo Mendoza


El curs del club s’acaba i hem de comentar com va anar la darrera tertúlia. El llibre que vàrem tractar fou un dels més aclamats del barceloní Eduardo Mendoza: La Ciudad de los prodigios.

En línies generals el llibre va agradar força i va provocar una bona tertúlia perquè hi havia molts aspectes per destacar, especialment vàrem posar èmfasi en tres: la ciutat, el protagonista i la història.

La ciutat de Barcelona esdevé el motor de l’obra i el personatge principal, amagant i posant en segon pla els de carn i os. La seva història és potser l’objectiu de l’autor ja que fa moltes referències i incisos i obre parèntesis que a vegades no tanca. Molts cops l’obra esdevé un retall de cròniques de successos, d’anècdotes i de rumors. Amb aquests elements literaris l’autor construeix una obra plena d’humor, de surrealisme, de crueltat i de misèria, en fi, una autèntica història de la ciutat ficcionada, ja que intercala tant personatges històrics com d’inventats i possiblement molts dels inventats fan referència a alguns personatges reals. Tot i això, molts dels fets que narra són purament ficticis i en aquest joc construeix l’obra, ja que el lector ha d’acceptar tot el que descriu i explica com a real.

Tal i com he dit abans, el paper de la ciutat fa que la trama de la història i els seus personatges a vegades quedin amagats amb els parèntesis que realitza. D’aquesta manera l’Onofre Bouvila, a vegades és només una excusa i una caricatura, i no pot esdevenir un personatge ben modelat. Potser aquest fet fa trontollar l’obra en un ritme molt irregular i que obri moltes qüestions que desprès no es poden tancar. El caràcter d’Onofre i la seva maldat, d’on li ve? Es així de naixement o hi ha un moment en la història que s’hi torna?

També aquesta irregularitat queda molt marcada en el tractament de la seva vida. La seva arribada a Barcelona i els primers temps ocupen els dos primers capítols. Aquests dos són d’una escriptura sensacional, amb uns personatges ben lligats i una trama ben trenada. A partir del tercer capítol, quan es converteix en un mafiós d’una banda, la trama entra en una espècie de superficialitat tòpica on el seu ascens està narrat de manera desinteressada i de forma molt ràpida, contrastant amb els dos primers capítols. Aquí el personatge de Bouvila i els altres queden força desdibuixats.

Als següents capítols alterna part dels dos primers, on examina amb el lupa el personatge, amb parts del tercer, on deixa abundoses incògnites per resoldre, com per què deixa morir un dels seus camarades. A les darreres pàgines torna a mostrar el talent vist en els dos primers capítols.

Un altre personatge a comentar fou el de la Delfina, vista com a un ésser repulsiu però acaba sent una estrella de la primigènia cinematografia. Aquest fet també va portar a parlar sobre el cinema i la capacitat de visionari de l’Onofre.

L’autor no deixa de comentar (i criticar), en veu de l’Onofre, la relació entre Barcelona i Madrid, l’especulació de terrenys o la futura guerra civil provocada per la incapacitat de les classes altes d’adonar-se de la misèria de la gent i de les seves ambicions.

Un altre punt de la conversa va ser que possiblement Eduardo Mendoza sàpiga de què parla quan parla de les classes altes, que potser ell en forma part i sap de bona font molts dels fets que surten a la novel·la.

Per acabar, vàrem estar d’acord que la prosa de Mendoza és d’un gran nivell, elegant i amb una erudició molt ben aconseguida i gens forçada, aquest fet fa que molts de nosaltres, a l'hora de llegir, ens vàrem sentir molt còmodes amb aquest castellà. En resum, el llibre és molt bo però es necessita més calma i potser una segona lectura per poder entendre tot el cabal d’informació que s'hi troba.

Al meu parer, Mendoza en aquesta obra va voler ser ambiciós i va fugir dels gèneres que havia tocat anteriorment, com l’humor, el negre o l’històric i agafant-los tots tres va voler bastir una gran obra sobre la Barcelona d'aquest període. Va escriure aquest llibre en més d’una dècada i potser això explica els alts i baixos de l’obra. He disfrutat molt més amb les obres dites menors de Mendoza, com La verdad sobre el caso SavoltaSin noticias de Gurb, que estan escrites sense pretensions d'aquesta Ciudad de los prodigios, massa ambiciosa i irregular.

En fi, ha estat un plaer i ens tornarem a trobar al blog a l’octubre.

Bon estiu a tots i totes


Jordi Garolera

2 comentaris:

  1. Perdona però La verdad sobre el caso Savolta no és en absolut una obra menor. És la primera i, per mi, la més reeixida novel·la d'en Mendoza, situada a la l'època del pistolerisme anarquista i patronal dels anys 20 del segle XX.
    I precisament després de llegir-la, La ciudad de les prodigios, em va semblar una obra menor, elevada als "altars" per la febrada olímpica. no dic que no estigui bé ni molt menys però em sembla que suposa una baixada qualitativa en relació a la primera. Baixada que per cert es confirma en les novel·letes posteriors, que no són més que un simple entreteniment. (això llevat de l'última novel·la situada a Madrid en l'època de la guerra civil que no he llegit).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Faltarien unes cometes en el terme "menors" però per això he afegit "dites". La fama d'eduardo Mendoza l'obté amb "La Ciudad de los prodigios" i la majoria de la gent s'oblida de "La verdad sobre el caso Savolta". Estic d'acord amb tu que mentre una em va fer gaudir del plaer de la lectura, la de l'altre dia me va avorrir a fragments i se'm va fer força feixuga. Gràcies per a l'aportació

      Elimina