La sessió del darrer club
la vàrem dedicar a un dels escriptors més emblemàtics del segle XX, l’Stefan
Zweig. Escriptor austríac, molt prolífic, i d’enorme popularitat al llarg de
les dècades 20 i 30 del segle passat.
El llibre que vàrem llegir
i comentar,” vint-i-quatre hores en la vida d’una dona”, és un dels més coneguts
seus i ha tingut sis adaptacions cinematogràfiques.
Primer vàrem destacar els
problemes de la traducció, especialment una versió antiga en català de l’obra,
que la traducció és de 1929 i que evidentment utilitza un català poc treballat
i irregular. He de destacar que Acantilado i Quaderns crema ha anat publicant l’obra
de l’Stefan Zweig i que el seu mateix editor, Jaume Vallcorba, va fer una traducció
en català del llibre.
Un dels temes que es va
destacar és l’estil narratiu de l’Stefan Zweig, molt particular, on hi trobem
una meticulositat alhora de descriure els estats psicològics dels protagonistes
de l’obra. Fins i tot es va remarcar que et podies imaginar molt bé tota la
història (com si fos una pel·lícula), aquest fet ve donat per la manca de
descripcions d’espais (un casino és un casino, una marquesina és una
marquesina, i una habitació lletja d’hotel és una habitació lletja d’hotel).
El primer traductor en
català d’aquesta obra, l’Ernest Martínez Ferrando, escriu en el pròleg de la
versió de 1929: “La novel·la de Zweig, en general, declara d’una manera força immediata
les inquietuds de l’autor, el seu cosmopolitisme, la seva fruïció artística i
literària. Són obres acabades, perfectes, en les quals tot detall és atès amb
escrupolositat minuciosa. A vegades gairebé resulta excessiva la generositat de
l’autor en explicacions psicològiques i de detall (sempre admirablement
trobades, però).”
Hi ha moments verdaderament
espectaculars, com la descripció de les mans, o la trobada d’ella amb ell a la
taula de joc on ell està tan enganxat al joc que s’oblida d’ella. D’altra
banda, algú va destacar que potser la trobada entre el narrador i la dona gran
que li explica la història és una mica forçada (repeteix molt el concepte de
sinceritat) però potser hi ha motius ocults, a part del evident de parlar d’un
fet amagat vint-i-quatre anys enrere, potser hi ha un enamorament? (el final el
narrador s’ho pregunta).
La història, molt
trillada, en la literatura (i en aquest cas molt inspirada en Freud), ens parla
de personatges infeliços, que lluiten contra les convencions socials i contra si
mateixos. Tenim una Madame Bovary setanta anys després, que és jutjada de la
mateixa manera, a excepció del narrador (un punt de vista molt modern –
prefereix la persona que segueix el que vol que no pas la que ho desitja però
ho amaga hipòcritament). Un jugador de cartes, ludòpata perdut i que té un
final tant destructiu com la seva vida (Dostoievski). I finalment una vidua, que en vint-i-quatre
hores de la seva vida, va voler fer un canvi, en principi per motius altruistes
però després veiem que hi ha un enamorament (fantàstic el moment que s’adona
que s’està enganyant i que realment el que vol i desitja és marxar amb el
jugador).
Potser en el fons, Zweig
ens parla que hem de superar els prejudicis i les convencions socials i per
sort el narrador és l’únic que ha canviat la manera de pensar, ja que tots
continuen jutjant com se li va fer a Madame Bovary i a Balzac. Tant el
personatge que fuig amb un jove francès i la senyor anglesa remeten a unes
heroïnes, a l’estil d’Antígona, ja que neden contra la corrent de moral
burgesa. També va ser un bon punt de partida per adonar-nos que molts cops
actuem en funció dels prejudicis (socials) en la nostra vida alhora de jutjar
comportaments i aquí, rau, potser la visió actual d’aquest clàssic del segle
XX, escrit en un estil, molt llunyà, però que no deixa de tenir un fort
component modern.
Un gran llibre per una
excel·lent tertúlia.
Gràcies a tots!
