A Sang freda de Truman Capote

Aquest darrer divendres de gener vàrem fer la primera tertúlia del 2017 del club de lectura. La sessió estava dedicada a tot un clàssic americà com “A sang freda” de Truman Capote.

El seu autor la va batejar com una “non fiction novel” ja que tot i tenir les formes i l’estructura de la novel·la l’objectiu de l’autor es fer una crònica periodística d’un fet concret. En aquest cas l’assassinat de la família Clutter de Holcomp, de l’Amèrica profunda, per part de dos delinqüents, que finalment són condemnats a pena de mort i seran executats per aquest fet.

Tots vàrem estar d’acord amb la gran tasca de Truman Capote, un escriptor excepcional, ja que tot i conèixer el final de la historia ens atrapa i no ens permet deixar la lectura per tal d’anar sabent més coses. També vàrem destacar la gran capacitat de síntesis descriptiva i psicològica, sense perdre mai la profunditat ni l’objectiu de l’obra, que utilitza i que confirma aquest llibre com una obra mestra. Alguns vàrem considerar que potser la part final fluixeja bastant.

En quan a l’obra en si, vàrem parlar profundament dels dos assassins, dels seus problemes, dels seus diagnòstics, de la pena de mort (una mica, no gaire), del sistema judicial americà (que aquí es mostra amb les seves absurditats i encerts). Especialment el comportament d’un dels dos assassins va ser posat a debat en les seves contradiccions (els remordiments, la sang freda de cometre l’acte, evitar la violació, l’intent frustat d’assassinat del conductor d’un cotxe que els ha agafat mentre feien autoestop). També vàrem qüestionar si tot el que està a l’obra és cert o hi ha adornaments i remarcar el final tant eficaç i melodramàtic com la trobada entre el policia i la noia, que va trobar els cadàvers, al cementiri posant flors a la tomba.

No obstant la sessió va quedar enterbolida per un fet, que intentarem corregir aviat, l’estrany paper de Truman Capote en la redacció de l’obra. Els qui havíem vist la pel·lícula “Capote”  del 2005, basada en una biografia autoritzada, ens narra el periple d’ell mateix per escriure aquest llibre. L’impacte és tan gran i fort perquè l’autor es va vendre l’ànima al diable i es va condemnar moralment per l’obra. Es va llegir un fragment del llibre “El impostor” de Javier Cercas on es parla d’aquest fet i com l’autor desapareix de la història quan des de la detenció dels dos assassins és part primordial en les fets (Truman Capote paga nous advocats perquè apel·lin que no van tenir un judici just) i de fet la part més important dels dos assassins en la seva espera fins a la mort són les visites i les cartes de l’escriptor.

Hi ha una frase, que no sé d’on la vaig treure, que diu així: “Les pregàries ateses acostumen a portar més llàgrimes que les pregàries no ateses”, fent referència a l’èxit que cercava Truman Capote, que el va obtenir a partir d’aquest llibre però que moralment el va condemnar a no escriure més (pregàries ateses és el títol de l’únic llibre que va escriure posteriorment, inacabat i crec que són tres capítols) i aficionat a l’alcohol, raó de la seva mort prematura als seixanta anys.

Aquest mes de febrer passarem la pel·lícula a l’Ateneu.

Per acabar, un record per les víctimes innocents de tot plegat (En Herb Clutter, La Bonnie Clutter, en Kenyon i la Nancy) vides truncades abans del que tocava.

Jordi Garolera