dissabte, 18 de febrer del 2017

Un epíleg a Sang freda

Ahir al vespre vàrem passar a l’Ateneu la pel·lícula “Capote” per acabar el cicle que hem dedicat al llibre “A sang freda”

Tan interessant és el llibre de Truman Capote com la historia que hi ha al darrere de l’escriptor quan va escriure el llibre. La pel·lícula ens mostra com Truman Capote és capaç d’enganyar, mentir i en riure se’n d’un dels assassins de la família Clutter. La pel·lícula sintetitza molt bé com es desperta l’interès de Truman sobre Perry Smith.

En el cinefòrum que vàrem  fer posterior a la pel·lícula vàrem parlar com ha canviat la figura de Truman Capote després de visionar el film, per algú, com es pot plantejar tenir “Esmorzar a Tiffany’s” com a llibre de capçalera o bé com recomanar “A sang freda” callant la part que falta de la historia. Ha estat un xoc entendre què hi ha darrera aquest extraordinari llibre i com un autor es pot vendre l’ànima al diable d’aquesta manera.

 
En quan a la pel·lícula remarcar uns quants aspectes: Primer, tot i el ser un producte preparat i destinat a guanyar l’oscar al millor actor, realment la construcció del personatge per part de Philip Seymour Hoffman és meravellosa i que mereix més d’’un premi com va tenir i evidentment es va alçar amb la preuada estatueta; El segon aspecte, és que potser és una pel·lícula molt correcte i molt canalitzada a mostrar la part deshonesta de Truman Capote, especialment el subratllat excessiu de la primera escena a la festa de Nova York; El tercer, és que la pel·lícula es basa en una biografia publicada el 1988 però que va tenir el permís de Truman Capote (tot i que no va poder veure el final perquè quatre anys abans havia mort);  Un altre aspecte a destacar, és que a penes hi ha algun pla on no hi surti Truman Capote, tant narcisista és el personatge com la pel·lícula està feta (El mateix actor va ser productor executiu de l’obra); Finalment, voldria remarcar el paper de Harper Lee tant com a amiga i com a consciència reflexiva dels desastres morals de Truman Capote (“Matar un ruiseñor” la vàrem llegir el 2015 i aquí va sortint fets com la publicació, l’èxit i l’estrena de la pel·lícula).

En conclusió, ha estat un gran club de lectura poder llegir el llibre i poder veure el film, i la barreja de tots dos ens porta cap un enteniment global d’un temps i d’un escriptor més enllà de la pròpia obra (de no ficció).
 
Per acabar unes gràcies molt grans a en Josep Mir que anit ens va fer de tècnic i que lamentablement vaig oblidar de destacar-ho abans de plegar.

Jordi Garolera

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada