dilluns, 27 de febrer del 2017

"Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona" d'Stefan Zweig


 La sessió del darrer club la vàrem dedicar a un dels escriptors més emblemàtics del segle XX, l’Stefan Zweig. Escriptor austríac, molt prolífic, i d’enorme popularitat al llarg de les dècades 20 i 30 del segle passat.

El llibre que vàrem llegir i comentar,” vint-i-quatre hores en la vida d’una dona”, és un dels més coneguts seus i ha tingut sis adaptacions cinematogràfiques.

Primer vàrem destacar els problemes de la traducció, especialment una versió antiga en català de l’obra, que la traducció és de 1929 i que evidentment utilitza un català poc treballat i irregular. He de destacar que Acantilado i Quaderns crema ha anat publicant l’obra de l’Stefan Zweig i que el seu mateix editor, Jaume Vallcorba, va fer una traducció en català del llibre.

Un dels temes que es va destacar és l’estil narratiu de l’Stefan Zweig, molt particular, on hi trobem una meticulositat alhora de descriure els estats psicològics dels protagonistes de l’obra. Fins i tot es va remarcar que et podies imaginar molt bé tota la història (com si fos una pel·lícula), aquest fet ve donat per la manca de descripcions d’espais (un casino és un casino, una marquesina és una marquesina, i una habitació lletja d’hotel és una habitació lletja d’hotel).

El primer traductor en català d’aquesta obra, l’Ernest Martínez Ferrando, escriu en el pròleg de la versió de 1929: “La novel·la de Zweig, en general, declara d’una manera força immediata les inquietuds de l’autor, el seu cosmopolitisme, la seva fruïció artística i literària. Són obres acabades, perfectes, en les quals tot detall és atès amb escrupolositat minuciosa. A vegades gairebé resulta excessiva la generositat de l’autor en explicacions psicològiques i de detall (sempre admirablement trobades, però).”

Hi ha moments verdaderament espectaculars, com la descripció de les mans, o la trobada d’ella amb ell a la taula de joc on ell està tan enganxat al joc que s’oblida d’ella. D’altra banda, algú va destacar que potser la trobada entre el narrador i la dona gran que li explica la història és una mica forçada (repeteix molt el concepte de sinceritat) però potser hi ha motius ocults, a part del evident de parlar d’un fet amagat vint-i-quatre anys enrere, potser hi ha un enamorament? (el final el narrador s’ho pregunta).

La història, molt trillada, en la literatura (i en aquest cas molt inspirada en Freud), ens parla de personatges infeliços, que lluiten contra les convencions socials i contra si mateixos. Tenim una Madame Bovary setanta anys després, que és jutjada de la mateixa manera, a excepció del narrador (un punt de vista molt modern – prefereix la persona que segueix el que vol que no pas la que ho desitja però ho amaga hipòcritament). Un jugador de cartes, ludòpata perdut i que té un final tant destructiu com la seva vida (Dostoievski). I finalment una vidua, que en vint-i-quatre hores de la seva vida, va voler fer un canvi, en principi per motius altruistes però després veiem que hi ha un enamorament (fantàstic el moment que s’adona que s’està enganyant i que realment el que vol i desitja és marxar amb el jugador).

Potser en el fons, Zweig ens parla que hem de superar els prejudicis i les convencions socials i per sort el narrador és l’únic que ha canviat la manera de pensar, ja que tots continuen jutjant com se li va fer a Madame Bovary i a Balzac. Tant el personatge que fuig amb un jove francès i la senyor anglesa remeten a unes heroïnes, a l’estil d’Antígona, ja que neden contra la corrent de moral burgesa. També va ser un bon punt de partida per adonar-nos que molts cops actuem en funció dels prejudicis (socials) en la nostra vida alhora de jutjar comportaments i aquí, rau, potser la visió actual d’aquest clàssic del segle XX, escrit en un estil, molt llunyà, però que no deixa de tenir un fort component modern.

Un gran llibre per una excel·lent tertúlia.
Gràcies a tots!
 
Jordi Garolera

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada