dijous, 9 de març del 2017

A l'ombra de les noies en flor (Primera part) de Marcel Proust


Un petit reducte del club de lectura ha decidit continuar el llarg camí de llegar l’extraordinària i densa obra de Marcel Proust: “A la recerca del temps perdut”.

Va ser un club de lectura divertit i interessant perquè tots junts vàrem construir un relat sobre el què vàrem llegar, de forma amena i rica. No obstant, vàrem tenir dubtes sobre tot allò que se’ns escapava com les referències a autors, personatges i tòpics de la contemporaneïtat de l’autor. Sense ser francesos ni viure en el primer terç del segle XX quelcom profitós vàrem poder extreure de l’obra.

El regust d’aquesta obra és ambivalent ja que per una banda hi ha tota una sèrie de reflexions filosòfiques i psicològiques que toquen la fibra però també és cert que l’onra està plena de moments i diàlegs que es fan tediosos i avorrits (algú va comentar que en algun fragment llegia en diagonal) o bé que entre moments que passen coses hi ha pensaments repetitius i molt pesats que fan alentir l’obra i perdre la concentració.  Les converses entre les senyores Swann, Bontemps i Cottard són un exemple d’aquest fet (ara la vàlua de descriure-les com ho fa és molt gran) o tot el donar de voltes del protagonista mentre decideix deixar de veure a Gilbertine (reflecteix molt bé la innocència adolescent) es fan molt feixugues.
Però al final, tot i la dificultat, ens vàrem rendir a la seva capacitat descriptiva i narrativa (ho vàrem comparar amb Zweig, totalment a les antípodes). Els personatges, tot i la seva misèria, se’ns fan familiars i amb ganes de continuar per saber com acabarà tot plegat.

Vàrem parlar que el centre d’aquesta obra és Odette de Crecy i com amb el casament amb el senyor Swann, ha passat de “cocotte” a amfitriona de saló per on passen esposes de metges  i ministres, però que el seu passat condiciona tota la relació que té amb el seu món. La nul·la relació amb el pare i la mare del protagonista o un dels moments més potents quan surt a passejar a peu (sense carrossa, com era bon costum) rodejada d’homes i que molts homes amb qui es creua no la saluden perquè la reconeixen del seu passat. També vam destacar les descripcions dels vestits que duia a casa seva (més pròxims a una cortesana que a una senyora burgesa).

 A l’octubre hi haurà la segona part
Continuarà...

Jordi Garolera

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada