Dissabte, d’Ian McEwan

L’últim divendres d’octubre vam entrar en matèria amb el primer llibre del club de lectura del curs 2011-2012. Aquest llibre d’Ian McEwan va donar molt de si, ja que la seva tertúlia va poder enriquir el regust dels que vam acabar el llibre amb les múltiples i encertades lectures que els membres dels club van fer.

Ens vam dedicar a disseccionar l’obra tal i com l’autor feia amb el seu protagonista, Henry Perowne. Aquest personatge el vam definir com el cirurgià controlador que se sent Déu mentre és al quiròfan, ja que allà té la vida del pacient a les seves mans i, com a tal, és respectat i pot manar sobre tots els ajudants. Però quan marxa del quiròfan està perdut en l’oceà de l’atzar i la impossibilitat de control que és la vida externa a l’hospital.

El seu dissabte comença amb el presagi de l’avió que s’encén com una bola de foc (com en l’antiguitat, que era un símbol de mal auguri). Llavors tota la seva vida comença a trontollar en diferents episodis que mostren justament el seu desconcert vers la realitat.

Hi ha tota una sèrie d’elements que mostren aquest desconcert i l’atzar del seu dissabte, com la manifestació contra la guerra, que avança paral·lelament a l’ensorrament del personatge; o la necessitat de trucar la seva esposa, exemple de la seva dependència en la vida real d’algú que pugui entendre la pròpia realitat; o la relació amb els seus dos fills, que mostren també la seva incapacitat per crear o per entendre la fantasia. Per un costat, el seu fill és músic de blues i la reinterpretació dels temes en directe és la clau de la seva brillantor, i la seva filla és una poetessa que obliga el seu pare a llegir literatura. Per Perowne, el protagonista, la millor literatura és la biografia de Darwin o els escrits de Einstein. En tots aquests elements trobem la raó del seu desconcert i de la seva fragilitat.

Hi va haver, evidentment i per sort, discrepàncies en certes valoracions i interpretacions sobre el desenvolupament del llibre o el caràcter del personatge.

Primer de tot, el caire polític del discurs del mateix protagonista, que perfectament podria ser una manera de vendre unes idees pròpies per part de l’autor. El problema és la incapacitat d’aprofundir en un discurs més pensat i profund que les tipificades i superficials raons a favor o en contra de la guerra d’Irak.

En segon lloc, quant a la valoració de Perowne, per alguns membres el protagonista podia haver acabat com Michael Douglas en el film “Un dia de fúria”. Per altres, el protagonista és un complet covard en tot. Per d’altres, és una persona com qualsevol, amb les seves manies, les seves pedres i els seus defectes.

Un altre motiu de debat va ser la inversemblança o no de certs moments, com el fet de l’accident i la seva trobada amb el personatge de Baxter i el diagnòstic de la seva malaltia. O especialment el fet que no es dutxi després del partit de esquaix, fet que sembla un contrasentit, veient la meticulositat tant del protagonista com del propi autor.

Un darrer element de discrepància va ser el fet del ritme del protagonista. Per uns es va ensorrant poc a poc, però al final remunta. Per altres, és un dia complet amb certs miralls que mostren un cercle definit i compacte al final, com la finestra des d’on ell comença i acaba el seu dissabte o el quiròfan com a espai on ell obté la seva confiança i valor. Cal recordar aquí que necessita operar per recuperar el control absolut que ha anat perdent durant el dia.

Quant a l’autor tots varem estar d’acord que és un gran escriptor, que s’ha preparat el llibre amb molta minuciositat, que el tractament del dia està fet amb una meticulositat digna d’un microscopi. Segons el meu parer, és un llibre que segurament hauria deixat de banda amb els ulls tancats, però per sort vaig estar obligat a llegir-lo i a gaudir-lo. Tot i ser un llibre difícil i no apte per a tots els paladars, és un text quasi perfecte i gairebé una obra mestra.

En conclusió, va ser una vetllada molt enriquidora que va permetre descobrir un gran autor i, el més important, la possibilitat de llegir més obres seves. També va ser un inici prometedor del club de lectura, ja que va permetre analitzar el llibre en detall, fet que demostra la necessitat del mateix club.

Jordi Garolera

Stella Gibbons - La hija de Robert Poste

En un dia Molt anglès - fosc, humit i plujós- varen tornar a fer reunió a la Biblioteca. Potser pocs, perquè la nit no acompanyava, però ben agermanats.

Primer de tot es va donar la benvinguda al Jordi, nou bibliotecari i coordinador del club.

El primer que va comentar tothom va ser Olive Kitteridge. Més que res, perquè desprès de llegir a Gibbons tothom estava esgotat de lectures denses.

Majoritariament, la gent no va entendre el sentit d'aquest llibre i va fer que, una vegada més, s'abandonés la lectura a les cent primeres pàgines.

Basicament per entendre aquesta obra, que actualment continua sent un referent de la literatura anglesa - estem davant d'un long seller - s'ha d'entendre el context, entorn i intenció de l'autora.

Aquesta és una obra transgresora. Escrita als anys 30 -just quan les sufragistes angleses acabaven d'aconseguir el ple dret del vot femení- ens presenta inicialment una imatge de la dona delicada i tendra, preocupada per la moral i la moda. Aquesta dona de cop i volta, ens canvia i ens mostra una dona freda i predeterminada a canviar  la vida dels seus parents a Cold Farm amb un humor molt anglès que de vegades costa de seguir pels continuats jocs de paraules i referències als grans clàssics de la literatura romàntica.

Així comença amb una dedicatoria a Horace Walpole, es riu -en els apartats amb **- de les descripcions amb gran estil literari de Thomas Hardy,  de la cursileria de les germanes Brönte, del fals coneixement de les dones de P.D.James i moltes altres bromes i retrucs que es perden si no es té un coneixement profund de la  llengua, idisioncràsia, literatura i història anglesa.

Es una obra recomanable però només si es té una base o algú t'explica els gags. Sinó et quedaràs com els habitants de Cold Comfort Farm, fora de joc i a l'abast de les maquinacions de La Filla de Robert Poste.

Però qui vulgui un resum sempre pot buscar la  pel·lícula del mateix títol o com es diu en anglès 'Cold Comfort Farm'

PD: Aprofitant l'avinantesa en Jordi en va explicar com la fusió de Caixa de Girona amb La Caixa s'ha carregat el prèstec interbibliotecari. Per tant, ens ha ofert una suggerència de lectures en base als lots per clubs que proporciona CEPSE. Per tant, la lectura del mes de febrer serà un relat curt- Pedro Paramo de Juan Rulfo- i a la vegada prepararà un llibre de Philip Roth pel març. En les properes reunions ens continuarà informant, sinó ho fa abans per mail (si algú no els rep que l'avisi a la Biblioteca).

Olive Kiteridge per Elizabeth Strout

Vet aquí una vegada un llibre que es va proposar perquè havia agradat molt. Però el món no és perfecte, i les seves defensores estaven indiposades i la resta es va indisposar contra el llibre.

I es que la majoria de la gent no l'havia acabat. Com sempre s'han alabat les virtuts. El llibre està ben escrit malgrat que la versió catalana disposi d'una traducció un pel enrevesada. Es descriu molt bé una societat grisa molt realista però poc atractiva.Però en general no ha acabat convencent principalment per uns personatges grisos poc profunditzats.

Per finalitzar aquest breu resum. Bona assistència. Acompanyats pel sempre benvingut Jordi Artigal que ens ha fet una sèrie d'apunts per realitzar la tria dels llibres. La sala ben climatitzada, la qual cosa s'agraeix en una nit tan freda. I pel proper llibre la Esther parlarà amb en Jordi (el nou bibliotecari) per tal que ens faci les gestions.


PD: Que passeu unes bones festes !!!! Ens veiem l'any vinent....

El jardí dels Finzi-Contini per Giorgio Bassani

Ens vam adonar de seguida que el llibre havia despertat emocions molt diverses. Als qui no va agradar el llibre van trobar que no enganxava gens i que era difícil de submergir-se a la història.

Algunes raons esmentades per a aquesta manca d’interès van ser que el final de l'historia queda clar de bon principi, que els personatges no despertaven cap mena de simpatia i que era impossible desenvolupar sentiments d'empatia amb ells. Igualment es va opinar que la majoria de descripcions eren massa llargues, minucioses i amb tants detalls sense interès que exasperaven una mica. En canvi es va trobar a faltar que es tractessin els temes històrics de l’època en que es desenvolupa la novel·la.

Per l’expectativa que s'havia creat sobre aquest llibres que molts autors ens havien citat com a una obra mestra, els que no van poder connectar amb ell van sentir frustració.

Als qui va agradar el llibre van explicar que la història els havia semblat un relat perfecte de com tractar temes tan universals com l'amor i la mort, d'una manera poètica i amb una certa distancia, relatant simplement una historia planera però envoltada de sentiments contrastats i de melancolia.

També van objectar que si be el que passava a nivell històric quedava només com un rerefons difuminat, l'atmosfera de repressió general que es percep en la novel·la descriu perfectament l'estat d’ànim provocat per les lleis antisemites de l’època.

També es va fer un interessant paral·lelisme entre la sensació que queda al visitant de les tombes de la necròpoli de Tarquinia (punt de partida de la novel·la), que es una sensació com de melancolia per haver entrat en el mon quotidià d’algu que ja no existeix i la sensació general que s'experimenta mentre es llegeix aquest llibre.

Tothom va coincidir en que va dir tambe que la traduccio del llibre al catala es molt bona.

A part les opinions oposades tothom va estar d'acord de que la prosa era excelent.

John Updike

Aquest mes no hi havia un títol en concret per llegir sinó que s’havia d’escollir un llibre t’entra una sèrie de títols de l’autor John Updike que tracten de varies etapes de la vida d'un mateix personatge: la sèrie « Conejo ».

La majoria va llegir « Conejo en paz ». El llibre però no ha agradat gaire i fins i tot algunes persones l’han deixat a mitges. En aquest llibre el personatge ja es una mica gran i per això l'atmosfera general està tan impregnada de negativitat, cansament, problemes de salut, depressió i insatisfacció. Potser és per això que el text, per ben escrit que estigui, pot resultar pesat. Es va comentar també que en “Conejo” es tan masclista, xenòfob i intolerant que pot generar antipatia en els lectors, que no hi creen empatia.

En canvi, els que van llegir el llibre defensaven que en acabar coneixent tan íntimament al personatge, al final sentien per ell una mena de tendresa.

Al final d’aquestes reflexions varem convenir en que aquesta sèrie de Updike vol ser una caricatura de l’home mitjà americà amb els seus somnis i ambicions i que per això ens descriu unes situacions tan familiars que es podrien fàcilment extrapolar a qualsevol altre lloc que no fos Amèrica.

Març 2009

Cafè Budapest per Alfonso Zapico

Tots varem gaudir molt llegint aquest còmic. A més per aquesta trobada vam tenir la sort de poder comptar amb la presència de l’Antònia, membre del club de lectura i una gran coneixedora del tema dels còmics. L’Antònia ens va fer una introducció parlant-nos d'aquest jove autor asturià que ja ha publicat un quants àlbums a Espanya i a França.

La novel·la gràfica que hem llegit tracta del conflicte palestí israelià i ens va impressionar com l’autor és capaç de desenvolupar un tema tan complex d'una manera crua i poètica a l’hora, partint de la vida quotidiana d'uns personatges entranyables que de seguida atrapen el lector.

Els fets històrics que fan de fons al relat son reals, així com alguns llocs i edificis que surten dibuixats. Ens varem fixar també en la manera peculiar que te l'autor de resoldre en la il·lustració qüestions com les emocions o els moviments. Varem concloure que una novel·la gràfica com aquesta podria ser una eina ideal per apropar el jovent a temes tan seriosos, profunds i complicats com el que tracta.

Març 2009

Una història d’amor i de foscor de Amos Oz

En el nostre grup de lectors pocs van acabar aquest llibre, sigui perquè el van trobar lent i amb masses descripcions, sigui per falta d’interès per el que s'hi explica o fins i tot pel gruix del llibre. Algú també va trobar que es perdia amb tantes referències culturals d'un món que pot resultar força llunyà.

Hi ha hagut qui estava interessat per l’historia i es cansava per la minuciositat dels detalls i qui, en canvi, estava fascinat per l'estil de les descripcions i trobava que el relat no era prou estimulant.

Per aquest motiu alguns van suggerir la possibilitat de començar a llegir el llibre per capítols, sense seguir-ne l'ordre, com si fossin contes separats que podien resultar agradables i ben escrits.

Tothom va estar d'acord sobre el fet que l'autor té una gran capacitat de fer creïbles els personatges tractant-los amb humor i tendresa.Els que van llegir tota la novel·la van dir que el primer terç és el que costa més de llegir, mentre que desprès l’historia es fa més lineal, personal i amena.

També van considerar que el llibre té un gran valor literari i van fer la hipòtesi que possiblement per l'autor aquesta obra té una funció catàrtica, pel trauma que va representar el que li havia passat a la seva mare.Al final de la reunió es van encomanar als que no havien acabat la lectura les ganes de buscar el temps per tornar-lo a llegir.

Gener 2009