Les ànimes mortes

La tertúlia del mes de gener va estar dedicada a la lectura de Les ànimes mortes, de Gógol. Un llibre difícil per la seva llargada; complicat, per l’edició amb la lletra tan minúscula; i feixuc, perquè necessita de temps i de calma per poder gaudir plenament d’aquesta petita joia russa.

El que pensàvem que seria una vetllada d’hivern bastant solitària, perquè el sentir general fou d’abandonar el llibre o simplement no agradar, es va convertir en una excel·lent dissecció d’aquesta obra i de la literatura russa en general.

Començant per una assistència important, érem 15 ànimes, i acabant amb l’entrada al club de dos nous membres amb aportacions interessants sobre el llibre. Tot i ser pocs els que l’havíem acabat, aquest fet no va impedir que la vetllada fos profitosa i enriquidora.

Els temes tractats a la tertúlia els divideixo en dos parts: el llibre en si i la literatura russa en general.

Del primer van sortir alguns aspectes a comentar, com per exemple, l’art i la destresa de Gógol en descriure els caràcters dels personatges que trobem a l’obra. Tot i ser una caricatura grotesca de la realitat, certament, poques vegades l’exageració s’hi havia aproximat tant. L’objectiu de Gógol era fer una crítica de la pròpia societat russa, cercant la hilaritat a través de l’exageració dels comportaments socials. Però a mesura que anava escrivint s’adonà que mitjançant aquesta caricatura anava descrivint fidelment la societat russa, estancada en unes formes i uns hàbits cada cop més absurds. La tècnica per descriure i la manera de narrar són absolutament moderns, i tal com es va comentar,  té una possible posada en escena gairebé feta, ja que perfectament es podria adaptar a altres arts, com el teatre o el cinema.

Gógol, després d’acabar el llibre, en va idear una segona part, que esdevé incompleta ja que el mateix autor va considerar en moltes ocasions que no estava en sintonia amb la primera part escrita.

La intenció fou, a posteriori, escriure un primer llibre mostrant el més negatiu de la realitat russa, escriure una segona part on mostraria els aspectes positius d’aquesta realitat i, finalment, escriure una síntesi per mostrar el futur esperançador de la Rússia moderna.

Després d’acabar la primera part va cremar almenys en tres ocasions la segon. L'edició del llibre que hem llegit mostra fragments inacabats de la segona part però, al parer d’alguns tertulians, no tenia gaire estil ni interès i realment estava molt lluny de la brillantor de la primera.

Vàrem comentar sobre personatges tan divertits com Manilov, educat, amable, encisador i pesat, o el de Nozdriov, el jugador, que fa trampes constantment.

La situació de la Rússia d’aquell temps en el context de l’obra també es va comentar. La crítica del llibre no deixa de ser sobre caràcters, però no sobre les institucions. Gógol posa l'èmfasi en les classes mitjanes i altes, obviant la situació d’esclavitud de les pròpies ànimes. Hem de recordar que precisament hi havia una política molt restrictiva a Rússia en aquell moment, resumida en ortodòxia, autocràcia i patriotisme, que es traduia en una forta censura, on no es podia fer esment ni de Déu, ni del Tsar ni de les institucions.

El mateix llibre de Gógol va tardar uns quants anys a ser publicat, perquè la censura hi posava moltes objeccions. La censura i el seu procediment amb el llibre són un clar exemple de la situació absurda i surrealista que va descriure Gógol a Les ànimes mortes. El títol del llibre va ser motiu de polèmica, ja que per un costat es va dir que les ànimes eren immortals i, per tant, no podien estar mortes i, per l’altra, que una ànima no pot valer diners, o almenys no la quantitat irrisòria per la qual Txitxikov les compra.

També es va parlar de si l’obra és molt localista o és universal, és a dir, si l’obra té una lectura molt capficada en l’esdevenir de la Rússia del temps o podem trobar-hi elements que poden coincidir amb altres realitats nacionals. Al meu parer el localisme rus de Les ànimes mortes la fa plenament universal.

Per acabar, es va anar parlant sobre la literatura russa en general, des de les seves dificultats, com per exemple els noms dels personatges, que inclouen, depenen de la situació concreta, nom, patronímic, cognom i àlies. Aquest fet fa que la seva literatura costi molt de seguir, ja que crea embolics al confondre personatges.

Un altre aspecte que va sortir fou el de la seva història. La literatura russa clàssica és la del segle XIX, des de Gógol i Pushkin, a Tolstoi, Dostoievski i Txékhov. No tenen autors venerats d’altres èpoques, com és el cas de Cervantes a la literatura castellana, de Shakespeare a la literatura anglesa, o de Montaigne a la literatura francesa.

També es va comentar la llargada de les seves obres, on es va donar com a explicació que a pesar que els grans autors eren terratinents no eren gaire rics i tenien molts problemes per sobreviure, llavors les seves obres les pagaven per frase i això feia que les seves obres fossin més llargues que les d’altres literatures del moment.

Finalment es va parlar sobre la seva vigència avui dia, i que potser els contes d’aquests autors mereixen una lectura molt més atenta, i no focalitzar el nostre interès en les grans obres clàssiques.

Com que sempre queden coses al tinter, volia fer referència a un aspecte que voldria remarcar: la semblança llunyana i distant amb Dickens o amb el Quixot. Vaig trobar que Les ànimes mortes era el revers sarcàstic i irònic de les obres de Dickens, en coincidir en època i en la crítica a la societat, però des de punts molt antagònics. També tenia punts convergents amb el Quixot, amb la seva recerca de les situacions absurdes; que l’autor s’adrecés als lectors; i el recorregut per tot un territori per explicar (i criticar) la situació d’un país. Evidentment, són petites semblances i bastant llunyanes.

He d’afegir que Les ànimes mortes, per alguns és un clàssic i una obra mestra. Per mi i per altres membres del grup és una lectura molt irregular, que pot anar de moments mestres de talent i de tècnica a d’altres de feixucs, pesats i de tortura. Alguns membres van comentar que altres obres menys conegudes de Gógol tenien molta més consistència i interès.

 

Per acabar, només felicitar els membres del club, perquè va ser una gran tertúlia. Tant per l’assistència com pel que es va dir, va ser en línies generals una bona dissecció. Malgrat que pocs l’havíeu acabat, sí que hi va haver interès per assistir a la tertúlia.

Jordi Garolera

Ghost World

El divendres 16 de desembre la tertúlia del nostre club va tractar sobre el còmic Ghost World. Aquesta història va ser escrita entre 1993 i 1997 per Daniel Clowes, que la publicà conjuntament el 1998 i va obtenir un gran èxit, tant als Estats Units com en altres països. El 2001 va ser duta a la gran pantalla amb guió del mateix autor del còmic.

Feta aquesta petita introducció, hem de fer un petit resum de com va anar la sessió. A poquíssims de vosaltres us va agradar o vareu trobar sentit a la història. Potser a causa dels molts insults que es troben en la història i/o per les nombroses referències a la cultura americana que des d’aquí no entenem i/o al fet que és una història abans ja feta – com El vigilant en el camp de sègol. Molts la vàreu comparar amb la pel·lícula, fent constar la superioritat i enteniment de la pel·lícula vers el còmic. Vàreu comentar – els qui heu vist la versió fílmica – que els personatges secundaris tenen més entitat i potser és molt més madura. Potser això es deu al fet que del còmic al film hi ha un pas de quatre anys i podia permetre al autor aprofundir o canviar aquelles parts de les quals no estava gens content.

Hi ha tota una sèrie d’aspectes que varen reunir diferents i oposats punts de vista, com el fet de la seva vigència avui en dia (ho deia “algú” per l’absència de tecnologies i la falta de relació social que comporten els nous hàbits, fruit de les xarxes socials, que no pas pel tema de l’adolescència); la falta d’empatia que podíem sentir pels seus personatges, tot i que alguns vàrem coincidir en la falta d’expectatives i la confusió de la nostra adolescència; el fet que "no passa res", que tot és banal, però això és potser una part de la gràcia, ja que l’avorriment, en alguns adolescents és més real del que ens pensem, com també l’espera que passi quelcom extraordinari i mai passa, i dia rere dia s’espera allò que mai passa ni passarà.

Vàrem estar d’acord que el tema de l’obra és aquesta adolescència en trànsit a l’adultesa i com aquest trànsit fa canviar la relació entre les dues protagonistes. En aquest cas concret, vàrem destacar la necessitat de l’Enid de mantenir els seus records infantils, com aquella figura que retroba a terra desprès d’intentar vendre-les o la recerca de les cançons de la infantesa. També vàrem parlar sobre la dependència entre elles, especialment de la Rebecca vers l’Enid i d’alguns apunts d’una possible relació amorosa entre elles, mai resolta. Altres aspectes a destacar són aquesta solitud que traspua tota l’obra i aquest final –més o menys resolt– que mostra un desenllaç on les amigues de l’adolescència ja no ho poden ser a l’adultesa.

En conclusió, va ser un club de lectura diferent, tant pel fet que l’obra a comentar fos un còmic com per la classe de còmic que és l’obra de Daniel Clowes.

Per la meva banda, vaig deixar incompleta la visió del còmic com a art, diferent al de la literatura, on tant importa el dibuix com el guió. Per anar fent via, faig unes petites pinzellades: en primer lloc volia comentar aspectes com el color, que adquireix la seva importància en l’obra com una mostra d’aquest món avorrit i banal que, segons l’autor, volia mostrar aquelles hores del vespre on el blau dels televisors inunda les cases i els carrers de la ciutat on viuen les protagonistes; també comento el fet que la majoria de plans són sempre terrenals, és a dir, que no utilitza mai picats ni contrapicats per mostrar-les, fet que indica respecte i comprensió; i per últim us deixo una imatge d’unes vinyetes de l’obra on es mostra un dels avantatges del món del còmic vers la literatura i el cinema: aquesta capacitat de fer reflexionar a partir de les imatges on juga amb què es diu i qui ho diu.

A la imatge veiem les dues protagonistes assegudes a la parada del bus, en el lloc d’un tal Norman, aquell freak que sempre estava assegut en una parada que no funcionava perquè el bus no hi parava. Les dues es mig desperten agafades de la mà i l’Enid comenta que el bus torna a funcionar i, per tant, en Norman ja no hi vindrà.  De cop, una de les dues, no indica qui, li diu a l’altre que li deixi anar la mà. La majoria de gent suposo que respondrà que és la Rebecca qui li diu això a l’Enid però és una reflexió nostra i no una pista donada per l’autor. La interpretació d’aquestes vinyetes, per mi, mostren l’amor sensual de l’Enid per la Rebecca, però hi ha múltiples lectures, com podia ser que fos la necessitat infantil de seguretat per part de l’Enid amb la Rebecca o perfectament que el comentari fos de l’Enid per desenganxar-se de la Rebeca, totalment dependent d’ella. Finalment, acaba amb la visió del bus que se’n va i el silenci entre les dues mostra que alguna cosa ha passat entre elles.

Jordi Garolera

El Hijo del Acordeonista de Bernardo Atxaga

El club de lectura del novembre va ser força satisfactori, però la lectura no va acompanyar la nit. Evidentment, la manera d’escriure, el talent i la tècnica són antagòniques entre l’autor de Dissabte, Ian McEwan i el d’aquesta sessió, Bernardo Atxaga.

La tertúlia del hijo del acordeonista va mostrar que el llibre va deixar a penes satisfets els membres del club. És un llibre senzill, que entra molt bé, i la seva lectura passa molt ràpid perquè aquí la importància no rau en com està escrit sinó en el missatge que vol transmetre.

Vàrem estar d’acord en la irregularitat en el ritme del llibre, especialment en els trams central i final, i concretament en la justificació de la traïció a ETA.  La primera part prometia un bon llibre, sobretot la coneixença entre David i Mary Ann,  però el desinterès augmenta a mesura que vas avançant en el llibre i al final no es pot copsar el perquè d’aquest canvi – una raó podria ser la reescriptura de Joseba sobre el text de David – o simplement la incapacitat d’Atxaga d’acabar amb sentit el seu propi llibre.

Cal recordar que el llibre comença amb aquesta relació infantil entre David i Joseba i la mort de David mentre Joseba està amb ell a California. Però s’ha de fer menció en el fet que Joseba no apareix com a amic i part de la història del protagonista fins a la pàgina 283 i a partir d’aquí sí que pot intervenir en la reescriptura del llibre que ha escrit amb antelació David. Aquest joc metaliterari no s’entén gaire bé i és un motiu de insatisfacció en la valoració del llibre.

Malgrat això, haig de destacar el fet de la metàfora de la papallona com un dels elements més aconseguits del llibre. La papallona és un símbol de l’amor al país, a la llengua –a les diferents maneres d’anomenar papallona insisteix bastants cops en el llibre. Però també la papallona és l’excusa “real” però excusa que l’entomòleg Papi – futur dirigent d’ETA– utilitza per preparar els seus atemptats com la crema de l’hotel Alaska. En aquest cas la papallona – Mirasicoletea; Mitxirrika, pinpilinpauxa – té aquest doble vessant: l’amor a la llengua - terra i l’us pervers que se’n pot fer d’aquest amor, excusa per cometre barbaritats i bestieses.

Tal i com es va dir sobre el llibre i sobre una reflexió del mateix llibre, la veritat a vegades és més trista que la ficció i per això l’hem d’adornar i l’adornem. La història de Don Pedro és una mostra d’això, on la primera vegada que se’ns narra la seva fugida adquireix moments d’èpica i jamesbondians, però més endavant se’ns mostra un altre cop la història més prosaica i no tant poètica. Potser el llibre és una justificació d’aquells que en els anys de la dictadura van donar suport a la lluita armada i la manera de narrar aquells fets pertanyen al món de la ficció, molt adornats,  i no tant a la trista realitat que fou en realitat. Potser.

Per acabar, una crítica de la crítica. Vàrem comentar el fet del cas Echevarria, on Ignacio Echevarria va fer una crítica sobre el llibre en l’especial de Babèlia – el suplement del País – que va dedicar a aquest llibre i a l’autor. La crítica negativa va provocar la sortida del crític del diari i tota una sèrie de justificacions i acusacions entre una banda i l’ altra. El diari va quedar en una posició molt dolenta ja que les ingerències dels negocis –el diari i l’editorial que publicava el llibre són del mateix grup– van sotmetre la llibertat d’expressió.

Al meu parer, és una crítica bastant fluixa i molt destructiva, amb aportacions i raons poc construïdes. Amb algunes parts hi puc estar d’acord, com les d’aquest fragment: “(...) el carácter tan tópico -acusadoramente tópico, esta vez- de sus planteamientos narrativos, la enclenque consistencia de sus personajes, la poquedad de sus desarrollos” .

Però són injustificables certs arguments com aquest: “La beatitud y el maniqueísmo de sus planteamientos hace inservible ‘El hijo del acordeonista’ como testimonio de la realidad vasca”.  Al meu parer, la ficció és solament ficció i ningú no es pot creure o resumir el conflicte basc a través d’una novel·la. Seria tan lamentable com que algú es llegís Dissabte d’Ian McEwan i es considerés expert en cirurgia, o que després de llegir el Codi Da Vinci es considerés expert en simbologia cristiana.

Ara, tot i que la crítica podria ser molt millor i deixant de banda aquesta càrrega d’animadversió que sembla que tingui Echevarría contra Atxaga, no justifica la decisió presa per El País.

Jordi Garolera

                                                                                                                                          

Dissabte, d’Ian McEwan

L’últim divendres d’octubre vam entrar en matèria amb el primer llibre del club de lectura del curs 2011-2012. Aquest llibre d’Ian McEwan va donar molt de si, ja que la seva tertúlia va poder enriquir el regust dels que vam acabar el llibre amb les múltiples i encertades lectures que els membres dels club van fer.

Ens vam dedicar a disseccionar l’obra tal i com l’autor feia amb el seu protagonista, Henry Perowne. Aquest personatge el vam definir com el cirurgià controlador que se sent Déu mentre és al quiròfan, ja que allà té la vida del pacient a les seves mans i, com a tal, és respectat i pot manar sobre tots els ajudants. Però quan marxa del quiròfan està perdut en l’oceà de l’atzar i la impossibilitat de control que és la vida externa a l’hospital.

El seu dissabte comença amb el presagi de l’avió que s’encén com una bola de foc (com en l’antiguitat, que era un símbol de mal auguri). Llavors tota la seva vida comença a trontollar en diferents episodis que mostren justament el seu desconcert vers la realitat.

Hi ha tota una sèrie d’elements que mostren aquest desconcert i l’atzar del seu dissabte, com la manifestació contra la guerra, que avança paral·lelament a l’ensorrament del personatge; o la necessitat de trucar la seva esposa, exemple de la seva dependència en la vida real d’algú que pugui entendre la pròpia realitat; o la relació amb els seus dos fills, que mostren també la seva incapacitat per crear o per entendre la fantasia. Per un costat, el seu fill és músic de blues i la reinterpretació dels temes en directe és la clau de la seva brillantor, i la seva filla és una poetessa que obliga el seu pare a llegir literatura. Per Perowne, el protagonista, la millor literatura és la biografia de Darwin o els escrits de Einstein. En tots aquests elements trobem la raó del seu desconcert i de la seva fragilitat.

Hi va haver, evidentment i per sort, discrepàncies en certes valoracions i interpretacions sobre el desenvolupament del llibre o el caràcter del personatge.

Primer de tot, el caire polític del discurs del mateix protagonista, que perfectament podria ser una manera de vendre unes idees pròpies per part de l’autor. El problema és la incapacitat d’aprofundir en un discurs més pensat i profund que les tipificades i superficials raons a favor o en contra de la guerra d’Irak.

En segon lloc, quant a la valoració de Perowne, per alguns membres el protagonista podia haver acabat com Michael Douglas en el film “Un dia de fúria”. Per altres, el protagonista és un complet covard en tot. Per d’altres, és una persona com qualsevol, amb les seves manies, les seves pedres i els seus defectes.

Un altre motiu de debat va ser la inversemblança o no de certs moments, com el fet de l’accident i la seva trobada amb el personatge de Baxter i el diagnòstic de la seva malaltia. O especialment el fet que no es dutxi després del partit de esquaix, fet que sembla un contrasentit, veient la meticulositat tant del protagonista com del propi autor.

Un darrer element de discrepància va ser el fet del ritme del protagonista. Per uns es va ensorrant poc a poc, però al final remunta. Per altres, és un dia complet amb certs miralls que mostren un cercle definit i compacte al final, com la finestra des d’on ell comença i acaba el seu dissabte o el quiròfan com a espai on ell obté la seva confiança i valor. Cal recordar aquí que necessita operar per recuperar el control absolut que ha anat perdent durant el dia.

Quant a l’autor tots varem estar d’acord que és un gran escriptor, que s’ha preparat el llibre amb molta minuciositat, que el tractament del dia està fet amb una meticulositat digna d’un microscopi. Segons el meu parer, és un llibre que segurament hauria deixat de banda amb els ulls tancats, però per sort vaig estar obligat a llegir-lo i a gaudir-lo. Tot i ser un llibre difícil i no apte per a tots els paladars, és un text quasi perfecte i gairebé una obra mestra.

En conclusió, va ser una vetllada molt enriquidora que va permetre descobrir un gran autor i, el més important, la possibilitat de llegir més obres seves. També va ser un inici prometedor del club de lectura, ja que va permetre analitzar el llibre en detall, fet que demostra la necessitat del mateix club.

Jordi Garolera

Stella Gibbons - La hija de Robert Poste

En un dia Molt anglès - fosc, humit i plujós- varen tornar a fer reunió a la Biblioteca. Potser pocs, perquè la nit no acompanyava, però ben agermanats.

Primer de tot es va donar la benvinguda al Jordi, nou bibliotecari i coordinador del club.

El primer que va comentar tothom va ser Olive Kitteridge. Més que res, perquè desprès de llegir a Gibbons tothom estava esgotat de lectures denses.

Majoritariament, la gent no va entendre el sentit d'aquest llibre i va fer que, una vegada més, s'abandonés la lectura a les cent primeres pàgines.

Basicament per entendre aquesta obra, que actualment continua sent un referent de la literatura anglesa - estem davant d'un long seller - s'ha d'entendre el context, entorn i intenció de l'autora.

Aquesta és una obra transgresora. Escrita als anys 30 -just quan les sufragistes angleses acabaven d'aconseguir el ple dret del vot femení- ens presenta inicialment una imatge de la dona delicada i tendra, preocupada per la moral i la moda. Aquesta dona de cop i volta, ens canvia i ens mostra una dona freda i predeterminada a canviar  la vida dels seus parents a Cold Farm amb un humor molt anglès que de vegades costa de seguir pels continuats jocs de paraules i referències als grans clàssics de la literatura romàntica.

Així comença amb una dedicatoria a Horace Walpole, es riu -en els apartats amb **- de les descripcions amb gran estil literari de Thomas Hardy,  de la cursileria de les germanes Brönte, del fals coneixement de les dones de P.D.James i moltes altres bromes i retrucs que es perden si no es té un coneixement profund de la  llengua, idisioncràsia, literatura i història anglesa.

Es una obra recomanable però només si es té una base o algú t'explica els gags. Sinó et quedaràs com els habitants de Cold Comfort Farm, fora de joc i a l'abast de les maquinacions de La Filla de Robert Poste.

Però qui vulgui un resum sempre pot buscar la  pel·lícula del mateix títol o com es diu en anglès 'Cold Comfort Farm'

PD: Aprofitant l'avinantesa en Jordi en va explicar com la fusió de Caixa de Girona amb La Caixa s'ha carregat el prèstec interbibliotecari. Per tant, ens ha ofert una suggerència de lectures en base als lots per clubs que proporciona CEPSE. Per tant, la lectura del mes de febrer serà un relat curt- Pedro Paramo de Juan Rulfo- i a la vegada prepararà un llibre de Philip Roth pel març. En les properes reunions ens continuarà informant, sinó ho fa abans per mail (si algú no els rep que l'avisi a la Biblioteca).

Olive Kiteridge per Elizabeth Strout

Vet aquí una vegada un llibre que es va proposar perquè havia agradat molt. Però el món no és perfecte, i les seves defensores estaven indiposades i la resta es va indisposar contra el llibre.

I es que la majoria de la gent no l'havia acabat. Com sempre s'han alabat les virtuts. El llibre està ben escrit malgrat que la versió catalana disposi d'una traducció un pel enrevesada. Es descriu molt bé una societat grisa molt realista però poc atractiva.Però en general no ha acabat convencent principalment per uns personatges grisos poc profunditzats.

Per finalitzar aquest breu resum. Bona assistència. Acompanyats pel sempre benvingut Jordi Artigal que ens ha fet una sèrie d'apunts per realitzar la tria dels llibres. La sala ben climatitzada, la qual cosa s'agraeix en una nit tan freda. I pel proper llibre la Esther parlarà amb en Jordi (el nou bibliotecari) per tal que ens faci les gestions.


PD: Que passeu unes bones festes !!!! Ens veiem l'any vinent....

El jardí dels Finzi-Contini per Giorgio Bassani

Ens vam adonar de seguida que el llibre havia despertat emocions molt diverses. Als qui no va agradar el llibre van trobar que no enganxava gens i que era difícil de submergir-se a la història.

Algunes raons esmentades per a aquesta manca d’interès van ser que el final de l'historia queda clar de bon principi, que els personatges no despertaven cap mena de simpatia i que era impossible desenvolupar sentiments d'empatia amb ells. Igualment es va opinar que la majoria de descripcions eren massa llargues, minucioses i amb tants detalls sense interès que exasperaven una mica. En canvi es va trobar a faltar que es tractessin els temes històrics de l’època en que es desenvolupa la novel·la.

Per l’expectativa que s'havia creat sobre aquest llibres que molts autors ens havien citat com a una obra mestra, els que no van poder connectar amb ell van sentir frustració.

Als qui va agradar el llibre van explicar que la història els havia semblat un relat perfecte de com tractar temes tan universals com l'amor i la mort, d'una manera poètica i amb una certa distancia, relatant simplement una historia planera però envoltada de sentiments contrastats i de melancolia.

També van objectar que si be el que passava a nivell històric quedava només com un rerefons difuminat, l'atmosfera de repressió general que es percep en la novel·la descriu perfectament l'estat d’ànim provocat per les lleis antisemites de l’època.

També es va fer un interessant paral·lelisme entre la sensació que queda al visitant de les tombes de la necròpoli de Tarquinia (punt de partida de la novel·la), que es una sensació com de melancolia per haver entrat en el mon quotidià d’algu que ja no existeix i la sensació general que s'experimenta mentre es llegeix aquest llibre.

Tothom va coincidir en que va dir tambe que la traduccio del llibre al catala es molt bona.

A part les opinions oposades tothom va estar d'acord de que la prosa era excelent.