Memorias de Adriano de Marguerite Yourcenar

El darrer divendres de gener vàrem fer la tertúlia dedicada a Memorias de Adriano, de Marguerite Yourcenar. Per llegir aquest llibre teníem un mes i mig, però la majoria de vosaltres no el vau poder enllestir. La dificultat de l’obra rau especialment en el fet que és una novel·la de reflexions profundes i filosòfiques, que demana temps i tranquil·litat, condicions que a vegades no es donen en la vida moderna.

En general, tots els presents vàrem estar d’acord que és un gran llibre, d’una qualitat excepcional, que realment l’autora es fica en la pell de l’Emperador i pots arribar a pensar i confondre que el que surt al llibre va ser realitat i que els seus pensaments justament van ser aquests. No obstant, potser el fet de ser unes cartes biogràfiques d’una persona en l’ocàs de la seva vida fan que la primera part sigui la més feixuga, ja que per una banda parla dels fet més allunyats de la seva vida, la infantesa i l’adolescència i, per l'altra, és una justificació del perquè dels escrits, més centrats en la reflexió i el pensament que en l’acció o els sentiments.

També es va comentar el fet que es necessita tenir al costat un resum de la història de Roma, especialment el període Imperial, ja que permet situar Adrià en el context adequat. Cal recordar que independentment del llibre, Adrià ha passat a la història com un dels millors emperadors (és a dir, va obtenir el favor i el beneplàcit dels historiadors del seu temps).

L’autobiografia epistolar està molt ben feta, molt documentada i treballada, però hi ha tot una apartat on passa de puntetes, com la crueltat, coneguda, que a vegades tenia. En són exemples el moment que parla de pegar a Antinoo, les sospites que Adrià és l’amant de Plotina, fet que l'ajuda a esdevenir emperador, o l’eliminació dels seus enemics al principi del seu mandat, que Adrià atribueix al seu mestre.

Malgrat aquest fet, realment el llibre (i la història en general) ens fa creure que va ser un gran personatge i que en comptades ocasions el poder l’exerceix algú que el pot exercir bé (no tots els emperadors van ser Cal·ligules o Nerons). D’aquesta època hi ha una herència molt consensuada entre fonts documentals i historiadors que es resumeix en tres aspectes: la fi de l’expansió militar romana per una pau de fronteres fixes; una reforma de la moral, continuada pels seus successors de cara a posar fre als excessos romans (de portes en fora, clar); i la reforma de l’administració per fer-la més eficaç i coherent tot posant ordre en totes les legislacions superposades al llarg dels segles, cosa que mai ningú no havia fet.

En definitiva, no és pas una novel·la històrica a l'ús, en el sentit modern del gènere. És una novel·la d’idees, que amb el rerefons dels últims dies d’un emperador amb fama de filòsof, li permet a l'autora fer tota una sèrie de reflexions sobre la vida, el pas del temps, les passions humanes i el temperament de les persones. Recomano als qui no l’heu acabat o començat que la llegiu, que val molt la pena. I sí que possiblement necessiti de molta paciència i reflexió, però són moltes pàgines que traspuen tanta saviesa i coneixement... especialment les pàgines de notes personals de l’autora de com al llarg de vint anys va anar gestant el llibre.

Acabo amb la frase que inicia la llavor del llibre en el cor i les mans de Marguerite Yourcenar: “Los dioses no estaban ya, y Cristo no estaba todavía, y de Cicerón a Marco Aurelio hubo un momento único en que el hombre estuvo solo”.

Jordi Garolera

Píldoras azules de Frederik Peeters

Una mica tard arriba aquest comentari sobre el darrer llibre del club. La tertúlia va tractar sobre la novel·la gràfica Píldoras azules, de Frederik Peeters i, en general, sobre el món del còmic, on vàrem poder fer una apologia de les grans obres mestres que amaga aquest mitjà.

A l’abril de l’any passat vaig realitzar un curs sobre els còmics i m’han quedat gravades dues frases: “El còmic no és un gènere, sinó que és un mitjà que engloba tots els gèneres” i “hi ha moltes persones que no saben que són lectors i que a més, ho són de còmics.”.

Com a mitjà diferent del de la novel·la té un llenguatge propi i una manera d’entendre especial. El guió es complementa amb el dibuix i el sentit és que es pugui arribar al conscient o a l’inconscient a través del dibuix i d’allò que s’amaga sota la imatge.

Aquesta novel·la gràfica de Peeters és un clar i bon exemple d’això. L’alternança de plans, el joc de la llum, la qualitat del dibuix, la riquesa de perspectives, els petits detalls, els elements simbòlics fan que l’obra necessiti de més d’una mirada i una estona de gaudir del dibuix, i aquí adquireix aquest estatus de ser una de les millors novel·les gràfiques que s’han fet mai, en la relació entre un guió molt ben trenat i un dibuix expressiu absolut.

És cert, que un dels fets que condicionen un còmic és si t’agrada el dibuix o no, i que molts cops, si no t’agrada el dibuix, pot ser que no gaudeixis de l’obra. No obstant, en aquest cas val la pena fer l’esforç perquè al darrera s’amaga el talent de l’autor per alternar una història viva (és autobiogràfica) i una racionalització de les vinyetes, dels plans i del tempo de l’obra absolutament magistral.

Les vinyetes, estructurades en el 2x3, donen una aire de tranquil·litat i de serenor, sense canvis abruptes, i permeten focalitzar la importància dels detalls en la seva vida quotidiana. La riquesa de plans diferents, alternats, obliga el lector a mirar-se tranquil·lament els dibuixos i gaudir plenament del traç de l’autor. El guió és una suma de petites situacions aïllades, amb el tema de la sida, les seves relacions amb la seva novia i el fill de la seva novia com a fil conductor. Aquest fet permet que pugui dedicar moltes vinyetes a la sala d’espera del doctor que va a visitar per primer cop (14 pàgines), reflectint els temors inicials d’ell per si s’ha contagiat de la malaltia.

En la tertúlia es va destacar que sap fer molt bé els secundaris, especialment el doctor, (com li marca el pas del temps en cada visita que fa). Les mirades dels protagonistes, tan dolces i sinceres. La riquesa d’elements simbòlics com el rinoceront, el sofà dins l’oceà o el mamut del final.

Tot i ser un còmic autobiogràfic (molt de moda últimament) no és gens egòlatra o vanitós. Ell no és pas ni un heroi, ni un jutge ni un màrtir, sinó una persona normal i corrent. Tampoc el còmic no és una tragèdia de mort i angoixa, o de sensibleria lacrimògena, sinó un cant d’amor, d’esperança i, especialment, de sinceritat i normalitat.

En la tertúlia es va comentar que l’autor va tenir una filla amb la seva nòvia en el còmic i que no es portadora de la malaltia.En una entrevista va reconèixer que un dia un lector li va tirar en cara aquest fet, com s’havia atrevit a tenir una filla amb aquest risc. Ell li va contestar el més educadament possible i, al final, li va dir “la meva filla t’envia records”.

Tot i que la seva carrera s’ha anat consolidant en el camp de la ciència-ficció o la inclusió d’elements onírics i fantasiosos a la realitat (estil Dimensió desconeguda) encara avui en una entrevista sempre li cau una pregunta sobre aquest còmic.

En definitiva, va ser una sessió una mica estranya i espero que fos productiva. Va acabar essent una defensa del món del còmic com a mitjà i no com a gènere menor. Desitjo que pugueu venir a la biblioteca i poder-vos recomanar algunes obres mestres de la novel·la gràfica que tenim a les prestatgeries (i que us puguin agradar).

                                                                                               
Jordi Garolera

Jane Eyre de Charlotte Brontë

Sempre m’ha agradat trobar dins dels llibres que altres han llegit petites notes, glosses, factures i altres papers. A vegades està bé saber que per allà on passes hi ha passat abans algú. En un dels exemplars repartits de Jane Eyre hi havia aquesta nota, deixada amb tot l’afecte i amor a la lectura possible: “feia molt de temps que no llegia un llibre tan commovedor, punyent i colpidor...” i la veritat és que té tota la raó.

La tertúlia de novembre va girar al voltant d’un dels llibres més importants de la literatura occidental, un clàssic en majúscules. Va ser també l’oportunitat de dedicar el club a un clàssic de fa 160 anys i poder-ne extreure l’entrellat i la vigència de la proposta. Tal i com es va dir, tot i ser del segle XIX, és llegeix molt bé, i aquí la traducció també hi té a veure, ja que passa molt desapercebuda, fet que l’honora i permet seguir el text amb facilitat.

Vàrem començar anant pels vorals, destacant com els rols masculins del llibre, en St. John i en Rochester tenen un aire molt agressiu, típic d’una societat fortament patriarcal, i vam derivar en una conversa sobre el paper de l’home. D’aquí va venir un reorientació, on es va comentar el paper de Jane Eyre dins d’aquest món, on ella és inferior pel fet de ser pobre, però no pertany en cap cas a les classes populars. Ella és una igual als personatges que apareixen a l’obra, però no és una pagesa o una criada, sinó que prové d’una família empobrida i, a més a més, és òrfena. Per sortir d’aquesta pobresa fa d'institutriu, mestre humil d’una escola per a gent analfabeta, i pot sortir d’aquests ambients quan rep una herència que la fa igual de rica que en Rochester.

La Jane és una heroïna, un arquetipus femení de granit, que s’emporta per davant tot el que li passa i la resta de personatges, que la volen arraconar o jutjar. Ella, amb el seu coratge i la seva intel·ligència, lluita contra totes les adversitats del seu entorn, tant dels familiars com de la societat. Aquí es va comentar un fragment que mostra aquest aspecte del seu caràcter. És una conversa entre el rector que porta l’institut per a dones i la Jane de deu anys:

“Brocklehurst: ¿Saps on van a parar, les nenes dolentes, quan es moren?

Jane: A l’infern.

Brocklehurst: I què és, l’infern? M’ho sabries dir?

Jane: Un pou ple de foc.

Brocklehurst: T’agradaria caure en aquest pou i cremar-t'hi per sempre més?

Jane: No, senyor.

Brocklehurst: I què has de fer, per evitar-ho?

Jane:  (M’ho vaig rumiar un moment, la resposta que se’m va acudir era un pèl discutible) Conservar la salut i no morir-me.”

També es va parlar del concepte de matrimoni d’aquella època, ésser una sola carn. Tant Rochester com St. John intenten convertir-la en la seva esposa, però ella no es deixa, si no és amb les seves condicions i intentant que la unió no signifiqui que deixi de ser ella mateixa, tal i com pretenen ambdós. Al final, en acceptar el matrimoni amb Rochester, ell, al ser cec, ha d’acceptar de compartir la unió sense anul·lar la personalitat de Jane.

La tertúlia va retornar al feminisme i al patriarcat i es va parlar del corrent religiós que dominava en aquells moments a Anglaterra, un rigor religiós que va fer molt de mal a la llibertat, l’evangelisme en el seu posat més extremista. Per exemple, ho trobem en  el fet que hi ha llibres que la Jane pot llegir i d’altres que no, o en la seva conversa amb St. John.

També vàrem comentar aquell gran fragment de la conversa entre Rochester i Jane, on ella li diu que malgrat ser dona és igual d’intel·ligent que ell i que, per tant, estan a la mateixa alçada.

Un altre aspecte per remarcar és la part autobiogràfica de la novel·la. Malgrat ser una ficció, és possible reconèixer lligams entre la vida de l’autora i la de la protagonista, especialment quan es mor la seva amiga Helen Burns, que té molt a veure amb la mort de la seva germana gran. Tots vàrem reconèixer la vàlua i l’espectacularitat d’aquest fragment.

En resum, és una gran obra, creadora i iniciadora de tota una sèrie de tòpics com el de la novel·la romàntica, la gòtica, la mansió amb secrets, la campanya anglesa, els orfenats amb nenes als ossos, etc. La novel·la està molt ben construïda i passa per uns personatges ben definits, unes batalles verbals i uns diàlegs molt ben escrits i amb molta profunditat i ritme, una psicologia de caràcters molt ben aplicada, etc.

Per acabar, una interpretació que he trobat per internet, on la Jane ha de veure morir l’àngel (Helen Burns) i el dimoni (Bertha Mason), el dualisme amb què es veu la condició femenina en l’època de la Charlotte Brontë, i com ha de vèncer els quatre estereotips femenins que són l’opressió (Gateshead), la gana física i espiritual (Lowood), la bogeria (Thornfield) i la fredor (Marsh End). Quan supera totes aquestes proves pot aconseguir la felicitat i realitzar-se.

                                                                                                                                             Jordi Garolera

En lloc segur, de Wallace Stegner (I)

El primer llibre del curs ha estat aquesta obra de Wallace Stegner, publicada l’any 1987 i escrita quan l’autor ja passava dels vuitanta anys.

En primer lloc volia fer una captatio benevolenti del perquè de la tria. Aquest llibre va sorgir d’una llista de quatre o cinc llibres que m’agradaven i va ser finalment el triat perquè era el que millors critiques havia rebut. Quan el vaig llegir per primer cop no me va entusiasmar tant com ho ha fet ara i ha estat una redescoberta molt important.

Un resum general de la tertúlia d’aquest darrer divendres del club seria el de “Sí, però...”. Tots vàrem estar d’acord que és un llibre molt ben escrit, molt coherent, d’una riquesa lingüística i d’una traducció molt encertada, de grans reflexions i de moments molt brillants però... amb tota una sèries de contrapunts diferents que es van anar comentant durant la vetllada.

Des d’un argument molt pobre, la història de quatre amics amb un personatge femení dominant com si fos una telesèrie o un culebrot de mitja tarda, que si són uns esnobs, gent del món universitari en un temps de penúries econòmiques, que si algun fragment com el del naufragi és un postis, que si el llibre és molt previsible (el paper de la serp) i saps perfectament on anirà a parar...

Malgrat això el llibre va portar a discutir no tant la seva vàlua com els fets narrats i l’actuació dels personatges. És va parlar del paper de la Charity, si era un esbós només, si seguia el patró de les dones fortes (i controladores) de la Nova Anglaterra sorgides arran de la gran pèrdua de homes durant les diferents guerres (Independència i Successió), fet que provoca que adquireixin aquest rol dominador; de la Sally, que no parla gaire ni dels seus orígens grecs ni tampoc en la tota la història; del paper d’en Sid, sotmès al control de la seva dona fins al final; de la pròpia amistat, que en alguns moments, més que una elegia, és una justificació, i un continu plantejament sobre ella mateixa. Aquí va sorgir el tema del final, on en Sid i en Larry tenen en comú certa esclavitud, tot i que per motius diferents, i on la desgràcia de la Sally i en Larry va ser motiu de consol per en Sid. També va sorgir el tema de si es llibre és una biografia real de l’amistat que van tenir l’autor i la seva dona amb una altra parella, tal i com comenta en un fragment al final del llibre, amb la filla de la Charity i d’en Sid, de la necessitat de posar per escrit tota aquesta història i del fet que qui ho ha de fer ha de ser el mateix Larry (possible alter ego de l’autor).

En conclusió, va ser una vetllada molt entretinguda, seriosa i especialment rica per totes les intervencions, des de punts de vista molt heterogenis i diferents que van permetre una reflexió molt lúcida i madura del llibre. A més a més va ser un bon moment parlar de les petites editorials i de “Libros del asteroide” que per raons econòmiques ha estat publicant llibres d’autors desconeguts però d’una qualitat excelsa i permet preguntes perquè han tardat tant en ser publicats en català o en castellà.

Per acabar, es va llegir el comentari d’en Jordi Gonzàlez que no va poder assistir a la sessió i va agradar el que va dir i com ho va dir. El convido a deixar el mateix text en els comentaris.

                                                                                                                                           Jordi Garolera

En lloc segur, de Wallace Stegner (II)

Hi ha tantes coses que desitjaria comentar sobre aquest llibre que he decidit fer un text alternatiu de reflexió. És més un text desordenat i poc metòdic (és una oda a En lloc segur) que un text per presentar com a treball per algun estudi.

Primer de tot destacaria la gran capacitat de narrar d’Stegner, aquesta coherència impressionant que fa tan previsible l’obra però alhora fa saber que no t’ensarronarà amb trucs o trampes literàries. El mateix autor, a vegades al principi de cada capítol, fa reflexions sobre l’art de narrar i juga amb les cartes sobre la taula. Especialment quan parla de la història d’amor de la Charity i d’en Sid, on explicita quines són les seves fonts i quina part afegeix ell d’idealització d’aquell moment.

Després també he de destacar la coherència de tot allò que no diu. Si per un costat el llibre és previsible, perquè no fa trampes, sí que amaga certes coses que es poden intuir mentre el vas llegint; és a dir, el llibre sorgeix d’una biografia real sobre una amistat de dues parelles i és en el moment final, amb la mort de la Charity, que l’autor decideix escriure el relat. Però es troba que mentre la ficció és l’art de fer veritats a partir de materials falsos, en aquest cas ha de fer falsedats a partir de material autèntic. Hi ha un clar component real que ha de suavitzar perquè no deixa de ser una elegia a una amistat concreta i un lligam personal molt autèntic, i no pot expressar tot allò que va passar (i crec que l’edat i la distància vers els fets els alleugen i els temperen). Així, aquests clarobscurs de la seva relació poden explicar el fet que la Charity i en Sid s’esvaeixen durant la guerra amb motiu del fracàs i de la depressió i que, malgrat aquesta gran amistat, tant la Sally com en Larry marxin a Nou Mèxic a viure. L’autor posa l’accent en el que els va unir i poc en el que els va separar perquè justament no és el més important.

Ja per acabar, voldria destacar dos aspectes molt concrets: per una banda aquesta lluita entre l’atzar i el control (el caos és la llei de la naturalesa, l’ordre és el somni de l’home),  entre el caos de la naturalesa i la necessitat d’orde de l’espècie humana i que és un dels temes del mateix llibre. La Charity té la necessitat del control (per inseguretat?) per això en Sid no pot escriure poesia, símbol de la contemplació i de l’art per l’art, amb l’únic motiu de la bellesa i sense un propòsit real per la personalitat de la Charity. Hi ha un moment que parlen la Charity i en Larry on ella li pregunta si li sembla que se'n sortiran i ell li respon que el destí els ho farà saber, ella s’indigna i li diu que és un bèstia, ja que té dona i fills. Aquesta dicotomia també es troba en el fet de l’excursió, on el llibre i la brúixola són més importants que el sentit comú a l'hora de decidir el camí.

El darrer aspecte són quatre fragments del llibre on es veu el talent i la inventiva de l’autor. El primer és el mateix que destaca en Jordi en el seu text i fa així: “La rosada ho ha deixat tot xop. Podria rentar-me les mans amb les falgueres, i quan agafo una fulla d’una branca d’auró em cau un ruixat al cap i a les espatlles. A través dels arbres dels peus del turó, a través del cinturó de cedres on el terra és fangós de tantes fonts d’aigua, a través dels avets i el bàlsam del pendent escarpat, camino alerta, adelitant-me els ulls. (...) i herbes que creixen inclinades com arcs de croquet xops, i amanites amb clapes carabassa, en aquesta època aplanades o fins i tot còncaves i plenes d’aigua, i boscos en miniatura de licopodis i herba felera.” Dos altres moments són quan explica la trobada entre en Sid i la Charity i el final del llibre, on mentre en Larry busca en Sid, se suposa que la Charity està morint en aquell instant. Tots dos fragments són d’una bellesa impecable i demostren un domini dels recursos narratius. Altres escriptors potser ho haurien narrat de forma més tradicional, però molt menys intensa i original.

El darrer fragment per destacar, és un del principi del llibre, tota una declaració d’intencions: “No sé si mai m’he sentit més viu, més capaç mentalment i més còmode amb mi mateix i amb el món, que durant uns minuts a la cresta d’aquest conegut pujol mentre contemplo com el sol s’alça poderós(...)”.

He gaudit cada pàgina d’aquest llibre i l’he anat degustant gota a gota, capítol a capítol. Crec que és un dels millors llibres que he llegit en els darrers anys, i l’admiro no tant pel tema que tracta sinó per la manera com està escrit i per la saviesa que traspuen cada una de les paraules que utilitza. En el meu cas en lloc de “sí, però...” seria “malgrat... sí”.

                                                                                                                                      Jordi Garolera

La Ciudad de los prodigios d'Eduardo Mendoza

El curs del club s’acaba i hem de comentar com va anar la darrera tertúlia. El llibre que vàrem tractar fou un dels més aclamats del barceloní Eduardo Mendoza: La Ciudad de los prodigios.

En línies generals el llibre va agradar força i va provocar una bona tertúlia perquè hi havia molts aspectes per destacar, especialment vàrem posar èmfasi en tres: la ciutat, el protagonista i la història.

La ciutat de Barcelona esdevé el motor de l’obra i el personatge principal, amagant i posant en segon pla els de carn i os. La seva història és potser l’objectiu de l’autor ja que fa moltes referències i incisos i obre parèntesis que a vegades no tanca. Molts cops l’obra esdevé un retall de cròniques de successos, d’anècdotes i de rumors. Amb aquests elements literaris l’autor construeix una obra plena d’humor, de surrealisme, de crueltat i de misèria, en fi, una autèntica història de la ciutat ficcionada, ja que intercala tant personatges històrics com d’inventats i possiblement molts dels inventats fan referència a alguns personatges reals. Tot i això, molts dels fets que narra són purament ficticis i en aquest joc construeix l’obra, ja que el lector ha d’acceptar tot el que descriu i explica com a real.

Tal i com he dit abans, el paper de la ciutat fa que la trama de la història i els seus personatges a vegades quedin amagats amb els parèntesis que realitza. D’aquesta manera l’Onofre Bouvila, a vegades és només una excusa i una caricatura, i no pot esdevenir un personatge ben modelat. Potser aquest fet fa trontollar l’obra en un ritme molt irregular i que obri moltes qüestions que desprès no es poden tancar. El caràcter d’Onofre i la seva maldat, d’on li ve? Es així de naixement o hi ha un moment en la història que s’hi torna?

També aquesta irregularitat queda molt marcada en el tractament de la seva vida. La seva arribada a Barcelona i els primers temps ocupen els dos primers capítols. Aquests dos són d’una escriptura sensacional, amb uns personatges ben lligats i una trama ben trenada. A partir del tercer capítol, quan es converteix en un mafiós d’una banda, la trama entra en una espècie de superficialitat tòpica on el seu ascens està narrat de manera desinteressada i de forma molt ràpida, contrastant amb els dos primers capítols. Aquí el personatge de Bouvila i els altres queden força desdibuixats.

Als següents capítols alterna part dels dos primers, on examina amb el lupa el personatge, amb parts del tercer, on deixa abundoses incògnites per resoldre, com per què deixa morir un dels seus camarades. A les darreres pàgines torna a mostrar el talent vist en els dos primers capítols.

Un altre personatge a comentar fou el de la Delfina, vista com a un ésser repulsiu però acaba sent una estrella de la primigènia cinematografia. Aquest fet també va portar a parlar sobre el cinema i la capacitat de visionari de l’Onofre.

L’autor no deixa de comentar (i criticar), en veu de l’Onofre, la relació entre Barcelona i Madrid, l’especulació de terrenys o la futura guerra civil provocada per la incapacitat de les classes altes d’adonar-se de la misèria de la gent i de les seves ambicions.

Un altre punt de la conversa va ser que possiblement Eduardo Mendoza sàpiga de què parla quan parla de les classes altes, que potser ell en forma part i sap de bona font molts dels fets que surten a la novel·la.

Per acabar, vàrem estar d’acord que la prosa de Mendoza és d’un gran nivell, elegant i amb una erudició molt ben aconseguida i gens forçada, aquest fet fa que molts de nosaltres, a l'hora de llegir, ens vàrem sentir molt còmodes amb aquest castellà. En resum, el llibre és molt bo però es necessita més calma i potser una segona lectura per poder entendre tot el cabal d’informació que s'hi troba.

Al meu parer, Mendoza en aquesta obra va voler ser ambiciós i va fugir dels gèneres que havia tocat anteriorment, com l’humor, el negre o l’històric i agafant-los tots tres va voler bastir una gran obra sobre la Barcelona d'aquest període. Va escriure aquest llibre en més d’una dècada i potser això explica els alts i baixos de l’obra. He disfrutat molt més amb les obres dites menors de Mendoza, com La verdad sobre el caso Savolta o  Sin noticias de Gurb, que estan escrites sense pretensions d'aquesta Ciudad de los prodigios, massa ambiciosa i irregular.

En fi, ha estat un plaer i ens tornarem a trobar al blog a l’octubre.

Bon estiu a tots i totes

Jordi Garolera

El zoo de cristal

El llibre que vàrem tractar aquest mes de maig passat fou l’obra de teatre El zoo de cristal de Tennessee Williams. En algunes edicions dels llibres deixats als membres del club també hi havia inclosa Un tranvía llamado deseo. Uns quants vàrem poder llegir les dues obres i convido tothom a poder-ho fer.

En primer lloc, destacar que a molts us va costar el fet de llegir una obra de teatre. Tot i que sembla una obvietat que l’obra de teatre s’escriu per ser representada i que els espectadors disfrutin de la posada en escena, també hem de valorar el fet de poder gaudir de l’escrit sense passar per la representació. Allò en què ens fixem en un cas i en un altre difereix molt, i mentre en una, la representació, es valora l’actuació, les veus, els actors, l’escenografia i l’escrit en si, de l’altra manera només s’emfatitza en el guió i en la creativitat exclusiva del dramaturg.

En el debat de la lectura hi va haver unanimitat a acceptar i lloar-la com una gran obra. Es va parlar especialment dels personatges, molt ben aconseguits, amb un perfil psicològic molt encertat i un text que marca aquest ambient opressiu. Tal i com es va dir és una obra “completa y compleja”; es veu especialment en la definició dels personatges que, amb quatre traços, els descriu de manera senzilla, però de seguida es veu una complexitat en la seva evolució que demostra la gran vàlua de Tennessee Williams.

L’obra té un alt ritme que mai decau i crea una intriga en el lector que desitja veure com acaben els personatges i la història. Tot narrat amb un llenguatge preciós i molt ben trenat, a l’estil d’una moderna tragèdia grega. Alguns comentaris van posar èmfasi en el cinquè dels personatges, la figura del pare absent però present en una fotografia de l’escenari i que té una gran influència en l’esdevenir de la trama.

Un altre dels comentaris realitzats va ser sobre la vigència de l’obra i el fet de poder ser considerat un clàssic modern. Aquí tots vàrem estar d’acord que l’obra mostra un conflicte que és universal i perfectament encaixaria amb altres llocs i moments. El conflicte essencial que rau en l’obra és la vella disputa entre el desig i la realitat. El motor de l’obra és el fet que els desitjos de cada personatge són irreconciliables amb els dels altres i això comporta aquest dolor i aquesta frustració que es respira a cada escena.

També es va comentar el context de la pròpia obra escrita i estrenada a la dècada dels quaranta, però que reflecteix l’agonia i l’angoixa de la gran depressió als EUA. En Tom, el protagonista, vol anar a Europa que és on hi ha l’aventura i és on es decideix el futur de la humanitat mentre que als Estats Units només hi ha l’oci i l’avorriment del dia a dia. L’autor, en una autobiografia, narra les similituds entre les experiències seves i les que vol reflectir a l’obra.

Es va lloar aquesta manera de narrar i de presentar l’obra com “una obra de records” on en Tom és alhora narrador i protagonista començant i acabant l’obra amb ell mateix.

Personalment destacaria els dos grans encerts de l’obra, a part dels ja comentats, com són la presentació i les indicacions de fora l’obra i les grans metàfores que hi apareixen.

Per una banda, me van interessar tant com l’obra totes les indicacions prèvies i les acotacions on la conjugació dels elements com l’escenografia o la música adquireixen un gran domini i una gran genialitat, elements tan innovadors com la pantalla o l’ús de la música.

L’altra part que vull destacar són les metàfores que hi apareixen: El zoo com a la gàbia que impedeix la llibertat dels personatges i els condemna a la sensació d’opressió; el cristall com a expressió de la fragilitat dels protagonistes, però alhora obligats per naturalesa a lluitar pel que creuen; el trencament de la banya de l’unicorn, la figura de cristall preferida de la Laura, com a expressió de la impossibilitat de la fantasia i de la dictadura crua i cruel de la realitat; la figura de l’escala d’incendis com la possibilitat d’una fugida necessària; etc.

En conclusió, va ser una vetllada tranquil·la i en tots els aspectes vàrem estar d’acord amb el que es deia. A posteriori penso que hauria d’haver estat més advocat del diable i cercar la discussió (amb arguments). Però què hi farem, si me va agradar molt aquesta obra...

Finalment, aprofito per dir que si voleu ampliar o corregir algunes coses d’aquest escrit, especialment els que no vareu venir, els que no us va agradar o no us va convèncer o els que volíeu parlar de la cacera de bruixes i les referències comunistes esteu convidats a comentar-ho.

                                                                                                                                            Jordi Garolera